Més puntuals que el propi públic surten i començen lluint d'orquesta amb "Tots els mecanismes", cançò que guanya qualitativament al directe. I així, Pau i companyia van entonant els seus grans èxits. La gent s'entrega molt més a les cançons mogudes que donen peu al ball, els aplaudiments i a l' "Alegría". Davant de mi, hi ha una família; una parella amb dos xiquets, de uns 7 i uns 4 anys. Tots quatre ballen com a bojos; la filla major es sap totes les cançons. Cap al final del concert, el nen dorm dolçament a la seua butaca. El pare aprofita per ballar i cantar "Wa yeah!". Una parella jove, "primeriza", surt de les butaques, i s'enfilen cap al darrere per ballar ben pegats "Jo, robot". Quina escena tan maca. Pell de gallina amb "Dins d'aquesta iglú" i "Vos estim a tots igual". Primer final amb "Batiscafo Katiuscas". Aplaudiments, pits, xiulades. Un grup de nois comença a xiular la melodia d'una cançò, i el grup para de tocar i ens deixa a nosaltres.
"Tutu tutu tutututu, tutu tutututu..." cantem tots la melodia de "Wa yeah!" I tornen a tocar-la junt amb "Alegria", a més de "Darrere una revista" i "Love Song". El públic s'aixeca, uns i altres ballen, ens miren amb la complicitat de serntir-nos especials. Marxen desitjant-nos un bon any. Vint minuts de rellotge cridant i aplaudint. "Tutu tutu tutututu....". "No n'hi ha prou", colpejant la fusta del sòl del palau. S'encenen els llums, els acomodadors ens miren escèptics, pensant que no han de sortir. I sí, tornen, i tornen tots junts, orquestra. I tornen a acomiadar-se. I ha estat un dels millors moments de la meua estança a Barcelona. Encara que hagi anat sola...