dimarts, 30 de setembre del 2008

Dimmi a che serve restare

Estic especialment nostàlgica amb l'Erasmus. Ja no per que s'haja acabat, ni tampoc pel que ha canviat tot en uns mesos. Estic nostàlgica perquè hi ha gent que ja no hi es... no em referisc a lo lluny que puga estar algú. Parle de la gent que ha desaparegut, de les falses relacions que podem arrivar a crear. Si no fos perquè a la gent li agrada publicar en Facebook les seues anades i tornades pel territori nacional i romà, no sabria que els que fins fa 2 mesos eren els meus amics, segueixen vius, de vacances perpètues, encara enamorats de les seues parelles Erasmus, ni tampoc que los hijos de papá segueixen sent-ho. Encara recorde els talls als dits dels vidres que vaig haver d'arreplegar mentres treballava a Roma. Així i tot, ho trove a faltar.

divendres, 26 de setembre del 2008

Plaça del Sol

Avui, Carolina i jo hem baixat a fer una volta pel mercat de Gràcia. Volia comprar uns geranis per fer-li un regal a David, però no hi havien. Finalment, jo he comprat raïm. Aprofitant que havia deixat de ploure, hem anat a la Plaça del Sol ha prendre unes claretes i unes atmetles.
Sembla que una treballadora social no puga estar sola, tranquil·lament. Sembla que en la plaça, bar, o cantó a on es trobe, sempre ha d'haver el típic penjat que pega crits sense parar, intentant cridar la seua atenció (en aquest cas, fa moneries amb un gos), o la típica alcohòlica, que ja no necessita beure més (perquè va sempre borratxa), que vol una mica de companyia a un oscur bar del Raval, ple de paneroles i ampolles plenes de garrafón. Avui ha sigut un home major, el Sr. Eusebi. Un home que, assegut a la terrassa amb un got d'ortxata, dibuixa allò que l'envolta. De sobte, un jove del barri (bueno, ja no tan jove) li porta uns cartells de promoció del civisme de l'Ajuntament de Barcelona, per a que els reutilitze. El Sr. Eusebi veu en aquest acte de solidaritat, davant el qual la treballadora social somriu, l'oportunitat d'acostar-se a ella (en aquest cas, elles); i així és com aquest home major (gent gran com diuen a Catalunya) ens dibuixa a Carolina i a mi, aprofitant per demanar-nos un boli que no ens tornarà, per escriure sobre el paper mate que les dos som ben guapes. Ens demana diners a canvi del seu retrat. Li donem unes monedes, perquè no es caritat, sino art... i quan veïem el dibuix, només podem riure davant aquelles cares que semblen fetes per un xiquet de 5 anys.
És possible que una treballadora social no acabe parlant amb algú amb el que podria treballar, o és que el món està ple de persones amb les que treballar (incloses tu i jo)?

dijous, 25 de setembre del 2008

Cirque du Soleil----------------QUIDAM

Meravellades com dos xiquetes, Carolina i jo apareguem amb pressa a la carpa del Circo del Sol al Fòrum de Barcelona. Un regal d'aniversari anticipat.

No sé si mai he vist alguna cosa tan espectacular. Quin control sobre el seu físic tenen els acròbates; quin domini de l'espai, quant auto-control, quantes sorpreses i rialles. Diàvolos, cordes, aros, danza, mortals, ball, mimos, gimnàstica artística i aplaudiments més que càlids, més que sonors... que juguen amb la música en directe. Quanta màgia es respirava sense haver-hi mags...

dissabte, 20 de setembre del 2008

Dove sei?

He recordado tu pelo rubio cerca de mi mejilla, en ese abrazo de despedida... "Leonardo da Vinci Airport" como el lugar que me separó del no-hippy que conocí hace casi-casi un año, de ese niño que me hacía reír tanto, de ese niñato que también supo hacerme llorar. Me jode el pasotismo con el que algunos afrontan el vacío que ha quedado tras nuestra Dolce Vita, pero desde luego, me encanta que tú seas de los que continúan rondando mi cabeza. Te echo de menos. Tanto.

dijous, 18 de setembre del 2008

16.30 en Rius i Taulet

Acudo puntual, casi como a una cita a ciegas, aunque ciegos nos vayamos a quedar más tarde; ver cómo entornas los ojos, cómo tus pestañas se comen mi mirada, sentirte cerca, debajo, al lado, encima. Sentirte, de todas formas. Empujarte, girarme, convertirnos en una fiesta silenciosa, sin música, sin palabras que suban y bajen. Adiós, es la hora.
Es la hora de seguir.
Corre, entra, siéntate. Ábreme los ojos, ciérrame las piernas, ráscame la espalda. Sigamos con la siesta Moritz y con los besos de cualquier manera. El móvil vibrando debajo de la cama (hay alguien a parte de mí, que quiere algo de ti); la cama acercándose cada vez más a nosotros, cayendo... caímos. Yo primera, tú después. Es la hora, adiós.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Las cosas que pasan

Subir las escaleras corriendo;
dos cervezas, y un porro a medias.
Me ahogo; debajo de ti, me ahogo.

divendres, 5 de setembre del 2008

Un fosc despertar

Vagar pel metro; tornar d'un dur viatge, i de 8 hores de treball nocturn. Arrastre la maleta; no duc en ella tot el que m'agradaria, ni la meitat del que esperava. No sé que ha passat; bo, sí que ho sé. Ha passat el temps. I carregada amb la maleta, puje les escales, i plore; m'he de contenir, perquè la linea verda del metro està plena de gent...
En el passadís del trasbordament, escolte, sota la música del mp3, rialles, somriures matiners, un veu llunyana que está alegrant el matí a aquells que van/tornen de la feina. És un home que ven cupons de l'O.N.C.E., i que malgrat no veure res, sap que s'ha convertit en la sensació del metro. Gaudeix fent riure, i jo, personalment, li estic molt agraïda; ho veia tot molt fosc aquest matí...

dijous, 4 de setembre del 2008

Una palabra tuya

El examen de estadística me ha llevado a hacer una visita relámpago a Valencia; una excusa como cualquier otra... Cena en La Xirgu, cañas en el Café Lisboa, mistela en la plaza del negrito... comer en el TastaOlletes, café y más café, y tres horas en el tren de vuelta.
Carolina me ha regalado el libro de Elvira Lindo "Una palabra tuya", y me lo he leído del tirón... no hacía eso desde que tenía 16 años... Intenso, amargo y divertido. Muchas contradicciones: lágrimas por un tubo, y momentos de reírte a carcajada limpia. Fiel retrato de la mente humana (al menos de la de una mujer); muy fácil identificarse en algún momento con la protagonista. Humilde, soñadora, sincera. Su personaje está super bien trazado; pensamientos muy reales, con los pies muy en el suelo (quizá, tanto!!), realista como la vida misma. En definitiva, un breve relato narrado en primera persona; una gran historia, de los pies a la cabeza. Sin duda.
A ver qué tal la película.

dimecres, 3 de setembre del 2008

¿Qué queda tras el punto y a parte?

Encontrarte en OFF es lo que no esperaba. Quizá el problema haya sido que no esperaba nada, y que de repente te he visto ahí. Y he visto como volvías a ser el de siempre, el de antes de todo eso, que no fue nada, que no fue nada más que algo que en lugar de acercarnos, nos cogió y nos lanzó a partes distintas del universo.
Y no sé si la historia se repite, se confunde o se mezcla... pero, ¿a caso hay historia? Cuatro son las semanas que llevo dándole vueltas. Y ahora entiendo que no la hay, y que por mi sinceridad, no la hubo. No sé si en algún momento me entendiste, no sé si lo intentaste si quiera; de hecho, creo que no lo entendí ni yo. Me ahogo en una amistad que se quedó colgada por unos cuantos puntos suspensivos, y que ahora intentamos abrir en un paréntesis lleno de llamadas en la distancia, que sin ser forzadas, parecen no ser naturales. ¿Escondes algo?. Yo tampoco, -te diría si te tuviese delante, sabiendo que te estaría mintiendo-. Sí, escondo algo; te escondo a tí. Y en mi escondite tengo guardada aquella llamada inesperada justo antes de volverme; guardo también todo lo que dijimos sobre la postal que te envié justo después de llegar. Vienen conmigo estas, y más sensaciones, a las que no sé darles sentido; si volviese a ser sincera, quizá podrías ayudarme... pero ya me lo has dicho tú "No vamos a ponernos serios ¿no?", y volviéndote a mentir, te contestaría "no, claro", mientras me pregunto si de verdad has bajado desde aquella estrella para nada.