Després d'aquesta sèquia narrativa, reprenc les hores d'escriptura per intentar oblidar que ja no escric des de l'Itàlia. He volgut descriure abnas com hem sentia, però no he trobar les paraules... ni el moment. De sobte, m'he vist allunyanda de tots i tot el que m'ha envoltat durant 10 mesos.
Però sobretot, pense en la distància que hi ha entre unes quantes d'aquelles persones i jo. I em pregunte quan les tornaré a vore. Con serà el nostre encontre. I a vegades, plore, no puc conternir-me. Només a vegades m'esclata la tristessa, una tristessa profunda, i amarga, plena d'enyorança. Trobar a faltar ès una de les pitjors sensacions que es pot patir. I ara em trobe en eixe punt, en el punt de trobar a faltar un món que ja no existirà mai més, perquè només podia existir al curs 07/08, amb l'aportació de tots nosaltres.
Però a vegades, em ric, recordant les nostres tonteries, i pense que no cal plorar. Com em van dir quan estava a punt d'agafar l'avió: "La Paola lascia l'Italia. Hai alle spalle l'anno più bello della tua vita e un anno a Barcellona davanti a te! Via la tristezza :)"
Doncs, sí, VIA LA TRISTEZZA. Tinc amb mi un munt de records, d'experiències, de coneixements, i de ganes de tornar a vore-vos. Però també tinc un nou camí obert. Trobar a la gent que no he vist en molt de temps, buscar feina, acabar la carrera... reptes i projectes que m'ajuden a manar FORA LA TRISTESSA.
Barcellona mi aspetta, con i bracci aperti.
O això espere. Fins aviat BCN.
3 comentaris:
Sembla que la tata s'ho pren bé. La fi de l'esrasmus és dura, però tu ho has dit, allò que queda són els bells records del millor any de la teua vida.
aix! ke dura es la vuelta! pero bueno, habra que pensar que fue increible y que fue bonito mientras duro!
a mi por lo menos me keda la alegría de haber encontrado a gente como tu y la tranquilidad de que algún día volveremos a vernos pero si que es verdad que muchas veces pienso en como seran los reencuentros y a veces me da miedo...
que tingues un bon agost per Alcoi i bona sort amb tot el de Barcelona! un petó bella!
Uf, estos 10 meses han pasado demasiado deprisa, yo aun no me creo que no se vayan a repetir nunca mas! Es muy fuerte compartir un año de vida con tanta gente y despues no saber ni siquiera cuando los vas a volver a ver... si que da tristeza.
En fin, yo a ti espero verte muy pronto, y ademas, seguire leyendo tu blog!!
Un beso muy grande
Publica un comentari a l'entrada