Avui, Carolina i jo hem baixat a fer una volta pel mercat de Gràcia. Volia comprar uns geranis per fer-li un regal a David, però no hi havien. Finalment, jo he comprat raïm. Aprofitant que havia deixat de ploure, hem anat a la Plaça del Sol ha prendre unes claretes i unes atmetles.
Sembla que una treballadora social no puga estar sola, tranquil·lament. Sembla que en la plaça, bar, o cantó a on es trobe, sempre ha d'haver el típic penjat que pega crits sense parar, intentant cridar la seua atenció (en aquest cas, fa moneries amb un gos), o la típica alcohòlica, que ja no necessita beure més (perquè va sempre borratxa), que vol una mica de companyia a un oscur bar del Raval, ple de paneroles i ampolles plenes de garrafón. Avui ha sigut un home major, el Sr. Eusebi. Un home que, assegut a la terrassa amb un got d'ortxata, dibuixa allò que l'envolta. De sobte, un jove del barri (bueno, ja no tan jove) li porta uns cartells de promoció del civisme de l'Ajuntament de Barcelona, per a que els reutilitze. El Sr. Eusebi veu en aquest acte de solidaritat, davant el qual la treballadora social somriu, l'oportunitat d'acostar-se a ella (en aquest cas, elles); i així és com aquest home major (gent gran com diuen a Catalunya) ens dibuixa a Carolina i a mi, aprofitant per demanar-nos un boli que no ens tornarà, per escriure sobre el paper mate que les dos som ben guapes. Ens demana diners a canvi del seu retrat. Li donem unes monedes, perquè no es caritat, sino art... i quan veïem el dibuix, només podem riure davant aquelles cares que semblen fetes per un xiquet de 5 anys.
És possible que una treballadora social no acabe parlant amb algú amb el que podria treballar, o és que el món està ple de persones amb les que treballar (incloses tu i jo)?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada