Vagar pel metro; tornar d'un dur viatge, i de 8 hores de treball nocturn. Arrastre la maleta; no duc en ella tot el que m'agradaria, ni la meitat del que esperava. No sé que ha passat; bo, sí que ho sé. Ha passat el temps. I carregada amb la maleta, puje les escales, i plore; m'he de contenir, perquè la linea verda del metro està plena de gent...
En el passadís del trasbordament, escolte, sota la música del mp3, rialles, somriures matiners, un veu llunyana que está alegrant el matí a aquells que van/tornen de la feina. És un home que ven cupons de l'O.N.C.E., i que malgrat no veure res, sap que s'ha convertit en la sensació del metro. Gaudeix fent riure, i jo, personalment, li estic molt agraïda; ho veia tot molt fosc aquest matí...
En el passadís del trasbordament, escolte, sota la música del mp3, rialles, somriures matiners, un veu llunyana que está alegrant el matí a aquells que van/tornen de la feina. És un home que ven cupons de l'O.N.C.E., i que malgrat no veure res, sap que s'ha convertit en la sensació del metro. Gaudeix fent riure, i jo, personalment, li estic molt agraïda; ho veia tot molt fosc aquest matí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada