dissabte, 11 de juny de 2011

Onze de juny de dos mil deu

Fa un any, a estes hores, m'estava pintant les ungles (de vermell) mentre esperava al meu amic Miguel Àngel per anar a fer una birra. Vam anar al Mendizabal (un lloc, a on curiosament, no he tornat); també hi era la Carmen. Parlàvem obertament de sexe i de quant que és lliga a Barcelona. Miguel Àngel, que havia vingut des de València deia "a ver si esta noche ligo..." i llavors, entre risses, dèiem, 'mira, que sólo tenemos una cama...' Després vam anar a sopar, i a beure cubates, i després Carmen es va obrir el cap contra un altaveu del Sidecar, i jo li vaig curar la ferida al bany de dalt (aquell en el que tothom es droga, i en el que alguns miren de follar). Però eren tantes les ganes de seguir la festa, que vam decidir que no anàvem a l'hospital, malgrat la insistència de la Rallito...

I uns quants cubates després, vaig veure a un noi amb els ulls especialment tancats, no massa alt, amb una samarreta negra, i vaig deixar la barra, per dir-li qualsevol cosa, probablement el primer que se'm va passar pel cap. I ell, que anava de camí al lavabo, em va dir 'ara torno...' però no va tornar. I quan ja m'havia oblidat, el vaig veure ballant amb un somriure molt gran. A partir d'ací, venen a la meva ment algunes frases, i algunes imatges, inconnexes, entre les quals recorde una sèrie de petons, d'aquells que agraden. I poc després ja tancaven i volíem seguir la nit, però tots dos teníem uns llits ocupats per convidats provinents de València i Euskadi. I com que no ens volíem separar així com així, vam intentar anar a esmorzar, però com que, en realitat no teníem gana, vam anar a fer la última, i després d'haver-nos inventat tot tipus d'excuses per seguir junts, no vam tenir més remei, que adormir-nos al sofà del meu menjador, mentre Miguel Àngel, dormia plàcidament. Nosaltres ens acomodàvem un a l'altre, descobrint que érem un parell de culleres que encaixaven... I jo, sempre amb una son interrompuda, notava que em besava la nuca, i ja girada, li mirava les pigues de les galtes, i la barba de sis dies, que semblava la de dos... i va arribar el mig dia, i de la ma, el vaig portar a la meua, ja desocupada, habitació. I en 6m2 van passar algunes coses que donen plaer, i ell es va fixar en el meu piercing ocult, i jo en la seva esquena, i ell en els blaus del meu recent accident de moto, i jo en el blau dels seus ulls... i recorde fer-li petons al braç, com si tingués tota la confiança del món amb ell.. així era com em sentia, tranquil·la, confiada. I abans de marxar, sense haver-lo convidat ni a un cafè, em va preguntar si ens tornaríem a veure, i suposo que li vaig dir que sí, perquè continuo sentint-me així, tranquil·la, confiada...

divendres, 3 de juny de 2011

Educador social en Alaska


'Educador social en Alaska' és la història d'un educador social d'un centre de serveis socials situat entre Extramadura i Alaska, que conta els 'encuentros' i 'desencuentros' amb els usuaris del servei. Reflexa, en gran mesura, la quotidianitat del professional de l'àmbit social, professió que sempre et té preparada alguna sorpresa, agradable o desagradable, i també algun que altre somriure.
Quan vaig decidir estudiar Treball Social no sabia quin món professional em trobaria, perquè d'això simplement no es parla. La nostra voluntat d'ajuda es dilueix entre la precarietat laboral i les retallades socials, que afavoreixen la mercantilització del tercer sector, i la pèrdua progressiva de valors relacionats amb la solidaritat i el compromís ètic.
Hem de fer front a 'jefes', estratègies polítiques, al compliment de ratis, a les presses i urgències, a prejudicis i estereotips, dilemes ètics, retallades econòmiques, traves burocràtiques, supressió d'ajudes, etc. L'entorn no esdevé un entorn afavoridor, i els usuaris tampoc no faciliten la tasca. Al final del dia, només et queda baixar la persiana i, un cop han marxat els usuaris, riure, riure molt, riure de les mogudes que hem de suportar cada dia, de les pors, de les desgràcies alienes, de les nostres frustracions, i sobre tot, de no trobar-nos en les situacions que veiem diàriament.
Per això, 'Educador social en Alaska' és important, perquè fomenta el somriure professional, la riallada que, sense ridiculitzar, ens permet sobreviure al nostre terrible dia a dia.

dimecres, 30 de març de 2011

Fent

Treure un per un els objectes que han ocupat les parets de la que sembla serà la meua última habitació adolescent. Ja no hi són els posters arrancats d'alguna paret del carrer, ni el blu-tack del que penjen les postals d'arreu del món, que he anat rebent a les bústies dels nou pisos que he tingut a València, Roma i Barcelona. Suros plens de xinxetes, d'entrades de concerts i de fotos de gent borratxa, de gent que somriu, de gent que viatja, de gent que sopa junta.

El darrer raig de sol que entra per aquesta finestra tant gran, des de la qual mai s'ha vist res. El ressò d'una habitació buida, que sembla més petita encara del que és. La foscor d'una cortina negra que ha amagat moltes ressaques i aventures de divendres nit quan, ja en dissabte, he anat a dormir amb el sol ben alt. L'olor d'un cafè i d'unes torrades que no són meues, em desperta a la poca estona d'haver anat al llit, recordant-me que, amb les presses, no he fet el ressopò que m'estalviarà un mal de cap. Beure aigua freda d'una nevera plena d'imans de viatges que no he fet, però que ja formen part de mi.

Regalar els mobles que vaig recollir quan malvivia a Gràcia, inclòs el sofa-futon que tant podria explicar si parlès.

No puc acomiadar-me del soroll de la cua de la discoteca veïna, que no tornaré a escoltar, i que em deixarà dormir en pau. Llençar els taps que ja no necessitaré més, excepte per aïllar-me del càntic de les gavines, que de bon matí esgarrapen el cel obert a on es troba el nostre xicotet pis.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Vides sexuals

Cada vez que el placer había sido exacerbado, sufría una crisis de tetania. Nunca había tenido miedo. Pasaba enseguida. Obraba como la prueba de que había acontecido algo incomprensible en mi cuerpo, que éste ya no me pertenecía. La parálisis prolongaba la letargia. ¿Refrenaba mi cuerpo antes o despues del orgasmo? ¿Para evitarlo o para prolongarlo? (...) Ahora bien, sobrevino una manifestación opuesta; en lugar de crisparme al borde del abismo, me ahogo en un mar de lágrimas. Relajo la tensión mediante sollozos libres y ruidosos. Lloro como no se llora prácticmente nunca en la edad adulta, con el corazón embargado de una pena absoluta. Es preciso que la tensión haya sido especialmente intensa, excepcional; más que otras, sin duda, debo reconocer un largo camino hasta el éxtasis, y mis sollozos tienen algo en común con los del atleta exhausto que recibe su primera medalla. Algunos de mis compañeros se asustaban, temían haberme hecho daño. Pero son las lágrimas de una alegría desesperada. Todo ha sido arrojado por la borda, pero ese todo se reduce a esto: el cuerpo que he entregado era sólo un soplo de aire, y el que he estrechao ya a años luz de distancia. ¿Cómo no expresar congoja en un estado de indigencia semejante?



Una amiga em va explicar alguna cosa semblant quan estàvem borratxes a Campo di Fiori, a Roma. Deia, que d'ençà un temps, cada cop que se'n anava al llit amb algú, fos o no conegut, i gaudia molt, després de tenir un orgasme, plorava. Clar, els nois s'amoïnaven, i ella començava a riure tractant de fer entendre que no era res, i que ho era tot; que l'embriagava una sensació brutal, però que al mateix temps, era una sensació buida. El buit de qui busca i no troba. La congoixa de qui un instant abans es sentia el centre del món, i ara, suorosa, es sent fora de lloc.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Ghetto, enclavament ètnic, perifèria acomodada.

Supose que ma mare no entendrà mai de la vida perquè visc al Raval, però sobre tot, no entendria perquè, podent anar de ma casa a la de Manel per qualsevol de les dos rambles, ho faig pels carrers més foscos del barri. Els carrers Sant Ramon i d'En Robador es van convertir en el nucli de la prostitució i el 'menudeo' quan Barcelona es sorprenia d'unes fotos que va publicar El País, i que van portar als cossos de seguretat a realitzar una macro-redada, que va culminar amb les prostitutes abandonant la Rambla i el Mercat de la Boqueria com a lloc de treball.

Nosaltres que hem decidit viure al Raval, malgrat els inconvenients que ja coneixem, nosaltres que, borratxos, cridem tant fort com ho fan els que a mi em molesten els caps de setmana que no vaig de festa... tots nosaltres, haurem de marxar quan el barri haja estat convertit en un nou Born.

Les primeres petjades es van iniciar amb la construcció del Macba i el CCCB; després vindria la Rambla del Raval i el gat de Botero sota la justificació d'una necessària intervenció arquitectònica per desmuntar els carrerons de droga i mala vida. Ara estem davant el pas definitiu: l'expropiació de les cases dels carrers foscos que he anomenat abans si els seus propietaris no les rehabiliten. La nova seu de la Filmoteca portarà 'culturilla' al barri. Els voltants hauran de ser macos, hauran d'haver-hi parcs i zones verdes. Les cases expropiades seran lofts i espais diàfans que només podran comprar o llogar els rics. Els joves de la zona alta ja no voldran viure a zones residencials (aquestes zones tenen bastant de ghetto, però d'un altre estil), i aniran tornant al centre. És el que se'n diu gentrificació dels espais urbans o pla d'higienització de les zones degradades, però cèntriques, que en transformar-se física, econòmica, social i culturalment, passen a resultar molt atractives per a la classe mitjana-alta. És la inversió de la teoria de la ordenació de les urbs de Park, Burgess i Hoyt, és el procés pel qual la segregació territorial no ens permetrà continuar vivint ací.

El pitjor de tot és que d'ací uns deu anys, polítics i veïns de Barcelona diran: "¡quin canvi va pegar el barri!, ¡què maco que és ara!".

diumenge, 26 de desembre de 2010

Records II

En la mateixa caixa xinesa a on he rebuscat aquestos dies a la meua habitació d'Alcoi, he trobat notetes de dos adolescents, que mataven les hores d'avorriment de l'institut, intercanviant sentiments que encara no tenien forma ni color. No he tingut temps de rellegir-les, però les he guardat com un tresor.
He passat pàgina i he trobat unes cartes amb segell francès, a on aquell company d'institut, anys després, m'explicava com de feliç era allà a la ciutat del Sena, els projectes que no tenia a la seua tornada a València, o la il·lusió d'haver recuperat la nostra feble relació, que per aquells anys, es desentenia per fi de moltes sessions de cops i llàgrimes.
Pot ser, va ser aquella distància la que, com sempre, ens va apropar. No se si ho hem parlat algun cop, però els quilòmetres sempre ens han sentat bé. Ens han posat a cadascú al seu lloc, i ens han permès escriure'ns tot el que no sempre hem sabut dir amb la boca. També em contaves com de difícil era explicar a la gent que anaves coneguen allà, qui sóc i perquè sóc tan especial. Sí, realment no ha estat mai fàcil d'explicar, i, sovint, hem portat a la confusió a aquells que, sense conèixer-nos, han xafardejat sobre nosaltres.
La qüestió és que han passat deu anys des del primer cop que vaig veure els teus ulls verds, i que a hores d'ara, em sorprenc rellegint les paraules màgiques que em dirigies des de lluny. Teves i d'altres, sempre eren agradables d'escoltar.


Diré un día: bienvenido
a la casa. Ésta es tu lumbre.
Bebe en tu copa tu vino.
mira el cielo, parte el pan.
Cuánto has tardado. Anduviste
bajo las constelaciones
del Sur, navegaste ríos
de son diferente. Cuánto
duró tu viaje. Te noto
cansado. No me preguntes.
Da de comer a tus perros,
oye la canción del álamo.
No me preguntes por nada,
no me preguntes.


Si hablase,
llorarías. Si enfrentases
tus espectros al espejo,
seguro que no verías
imágenes reflejadas.
Lo vivo lejano ha muerto:
lo mató el tiempo. Tú sólo
puedes enterrarlo. Dale
tierra mañana, después
de descansar. Bienvenido
a tu casa. No preguntes
nada. Mañana hablaremos.

José Hierro.





dissabte, 25 de desembre de 2010

Records I

Trobar una caixa amb motius xinesos a la meua habitació d'Alcoi, i rellegir les notes que, amagades, deixaves en qualsevol lloc. Veure'm reflectida en la teua cal·ligrafia, en els dibuixos que feies sense parar, un darrere l'altre, sota l'alienació del que no sap expressar emocions mitjançant les paraules.
No recorde cap moment en el qual a la teua boca es posara un 'te quiero'. Cap ni un. Si recorde el primer cop que jo t'ho vaig dir. Era una nit d'octubre o novembre, de fa sis anys. També recorde el silenci de la teua boca, en no respondre ni un fals 'yo también' i el rumor de la teua mirada intensa sota la llum rogenca de Benimaclet.
Recorde, perquè ja no es tracta de sentir, que fa quasi cinc anys que es van acabar els dibuixos a llapis, les lliçons d'amor desmesurat, les línies que dibuixaven les teues mans sota els llençols d'un llit de noranta centímetres, a on simplement no cabíem.
Ja fa molt que no ens hem vist.
Ja tot és un record llunyà.

dilluns, 13 de desembre de 2010

De dubtes i deutes eterns.

Vas caure malalta fa aproximàdament quatre anys. Els hiverns es feien molts durs per tu. Les articulacions no et responien, o això deies. El dubte etern de si eres víctima de la teua pròpia hipocòndria. Fa poc em vaig assabentar de que la majoria de la gent utilitzem malament la paraula hipocondríac, pensant que és gent que es considera malalta sovint, i per aquesta raó va al metge, quan en realitat és gent que no va al metge perquè s'autodiagnostica les malalties a la carta.

La distància. Una distància que no vam saber gestionar. Ens feiem grans, però cadascuna va seguir un ritme; simplement vam escollir camins diferents. O això m'agrada pensar, en un intent d'oblidar que efectivament, ja no ens tornarem a veure mai més.

Fa unes setmanes, vaig recòrrer paissatges que tu mateixa vas visitar fa ara uns dos anys. Argentina et va acollir en el teu intent frustrat de fer-li front a una simptomatologia que exageraves, i que en canvi, no et va impedir visitar la Patagònia en plena estació hivernal (amb lo dura que ha resultat ser a la primavera...). Tu vas viure al barri de Flores, i a mi m'han acollit en aquest mateix barri. Pura casualitat. He buscat les teues pigues en aquells llocs que les fotos del teu facebook m'han ensenyat. Un compte de facebook que ningú ha tancat. Això sempre m'ha sorprés: si mors, qui pot tancar el teu compte?.

He buscat els teus piercings, el teu cabell pel-roig, i en canvi, t'he trobat en les "vinchitas" (diademes) fetes a ma dels mercadets artesanals de San Telmo. T'he vist en el vol dels còndors que, lliures, planejaven sobre el Fitz Roy, i en les petjades sobre la neu de la fi del món. Supose que la moralina catòlica de la meua infància, de vegades, em fa pensar que els morts, trobant-se al cel, poden veure el que estic fent. Si així fos, espere haver-te fet somriure, o plorar, o algo , perquè he pensat molt en tu, en la teua mort, i en els diazepans que et va receptar algun psiquiatra que no t'escoltava, i que no sabia que eres perfectament capaç d'intentar suicidar-te per cridar l'atenció, com a tu t'agradava.

Ja fa un any, i encara no he anat a visitar-te a Formentera. Pot ser es convertirà en el meu deute etern.

dimarts, 30 de novembre de 2010

El Chaltén.

A les 8 estava en peu. He baixat a esmorçar, un desdejuni ben complet per 15$. M'he preparat un entrepà i he marxat cap al Laguna Torre. El primer recorregut, fins al Mirador del Cerro, eren només 5 km. He decidit que segons veiés la cosa, continuaria 6 km. més fins a la Laguna.

La veritat és que la primera part ha estat bastant fàcil, excepte en moments semblants a l'escalda. Ja al principi, m'he trobat amb més gent, la qual cosa, m'ha tranquil·litzat bastant. He de reconèixer que em feia por el fet d'anar sola, perquè els meus coneixements de muntanya, o climatologia són nuls, per no parlar de l'orientació. Sgons anava pujant, feia molt més vent. Pel que sembla, a la Patagònia el vent és habitual; com que no hi ha cap obstacle en quilòmetres i quilòmetres, el vent es mou amb total llibertat, colpejant només a les persones que van pel carrer.

En arribar al Mirador del Cerro, me'n adone de que no té res d'especial, i com que només portava una mica més d'un hora de camí, continue endavant. He tingut ocasió de veure i escoltar el famós "pájaro carpintero" picant contra els arbres. Després d'una baixada pedregosa, t'endinses en un bosc. La senda és estreta, però ben delimitada. Segons vas adentrant-te en el bosc, la vall es fa més ampla. El vent bufa molt fort; cada cop es més difícil caminar. Arriba un punt pel qual has d'escollir l'itinerari: o bé cap al Laguna Torre, o bé cap al Poincenot. Tire endavant cap al campament d'Agostini, a on està el Laguna Torre. S'obre la vall, deixant a la vista una imatge espectacular: tot un cementiri d'arbres, que a l'hivern no van soportar la força del vent i el pes de la nue. Davant meu hi ha com un quilòmetre d'explanada amb troncs morts. El riu transcorre gèlid, gris, serpentejant a prop de la senda.

Cap al final del trajecte, sense saber quan queda, les condicions climatològiques es compliquen. El vent bufa de valent, plou i comence a tenir fred. Pense en la gent que fa alpinisme, i considere la valentia de les seves expedicions. Arribe al final del camí, una mica desconcertada perquè la pluja no em deixa veure amb claredat, i la senda no està ben marcada. S'escolta aproximar-se el vent, encara que jo crec, erròniament, que és el rumor de l'aigua. Una senyal m'indica que el Laguna Torres està a deu minuts. Continue pujant per un camí de pedres grans, i en mig de la boira veig un glaciar petit, en retrocés, que ha tingut algun desprendiment recent i deixa veure icebergs petits flotant per la pròpia llacuna. Una imatge increible: l'aigua, reflectint la llum que l'envolta, és gris, però d'un gris brillant, que de vegades, tira cap al blau. El vent, gairebé, no em deixa fer fotos. Tinc fred, i no hi ha a on amagar-se. Algú va construir un paravent amb pedres, però està ple de gent dinant.

Torne cap enrere, i en un punt a on no fa tant de vent, em pose els "calentapiernas" de llana, ben gruixuts. Sortir de l'espesa boira em costa menys que entrar. El vent em pega per l'esquena i m'ajuda a avançar. L'aigua-neu ja no em cau a la cara, i les ulleres de sol es mantenen relativament netes. Continua cridant-mel'atenció la quantitat d'arbres grans trencants en dos.

A la tornada vaig més acompanyada. Comence a tenir gana, ja que fa quasi quatre hores que camine. Tinc intenció de parar al Mirador del Cerro. Observe el Fitz Roy, que es divisa sota una fina capa de boira. Estic avall i per fi, es vislumbra el seu pic, quasi sempre ocult entre els núvols, que el fan semblar un volcà en erupció. Mire enrere i veig un munt de boira, de la qual resulta difícil creure que hagi pogut eixir.

Deixa de ploure, però el vent alça partícules d'aigua del riu, com passava a Iguazú. Al Mirador resulta impossible dinar, i m'amague entre uns arbres, al costat d'un petit riu, a menjar-me un entrepà d'aquestos que fan mala pinta, però que en aquestes condicions em sembla lo millor del món. Una poma i unes galetes de xocolata. Continue endavant.

El darrer tram es fa una mica avorrit, ja que és més àrid i desèrtic. La boira deixa veure el sol, que no escalfa gaire. Torne a veure la vall des de dalt, amb alguna cascada improvisada pel desgel. He perdut de vista el Fitz Roy.

Acabe el trajecte; quan veig de lluny el poble no puc evitar cridar un "yuhuu" ben alt. El vent bufa més que mai.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Els Telos

A la meua guia ja ho posava. Argetina està ple dels, malament anomenats, albergs transitoris. Celeste em va explicar que se'n diuen Telos. Allà van les parelles que no tenen lloc a on anar, ja que ací tampoc és massa segur agafar el cotxe i anar-te'n a la típica curva de la muntanya. També van els amors transitoris creats sota uns cuants cubates de més. De vegades, també van els que tenen casa, i llit, i intimitat en general, però que volen canviar, i fer-ho en un ambient diferent, com ara, a sota un tatami japonés, o algo així. Els Telos estan a tot arreu. En qualsevol carrer t'estan esperant amb, com no podia ser d'un altra manera, les seves llums de neó, vermelles o morades, al més pur estil de prostíbul.

Fa une setmanes, llegia al diari, que l'Ajuntament de Barcelona expropiarà la Casita Blanca en març de l'any vinent per posar jardins a la zona. Des de sempre, ha oferit uns bons musclos a la marinera a la primera planta, i a la segona, un bon llit a on fer la migdiada amb la teva parella, o amant. Rep el nom de la Casita Blanca perquè solien haver-hi llençols estesos als balcons de la façana que dóna, més o menys, a la Plaça Lesseps. A la seva pàgina web diuen que "és el banc de sensacions intransferibles, de secrets que han ajudat a gaudir i viue la pasió d'una ciutat sense distinció de sexes, dignificant el sexe".


dimarts, 16 de novembre de 2010

Recoletas

Eduardo Sívori va enviar la seua obra "El despertar de la criada" a Paris, i en ser exposada davant d'un petit grup d'experts de l'Associació Estímul de Belles Arts, es van ofendre perquè mostrava la nuesa d'un perfil de dona que no era l'habitual. Per aquesta raó, van acceptar l'obra, però no la van exposar. La criada, eix central del quadre, no mostra cap mitologia o esdeveniment polític. Només mostra una dona treballadora, amb una actitud normal, sense posar, perqué es troba al seu petit habitàcul d'intimitat, la seva petita cambra de criada. El que més repulsa va causar: la imatge dels seus peus, fets pols per la seva condició de criada.

El despertar de la criada. Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Maletes perdudes

La maleta que he portat durant els últims viatges sempre ha esdevingut un element important de companyia. És com una mena de representació de les idees que m'he fet de forma preconcebuda abans de marxar. A Nova York vaig anar amb la meua humil maleteta de ma i la motxila d'acampada de Manuel; eren molts els dies que estaria vivint a un alberg juvenil a Harlem, i l'ausència d'armari et requereix d'una mica d'espai perqué la teva roba no sembli un acordeó (expressió de qualsevol mare, supose).
A Málaga sempre he anat amb maletes petites; bikini, vestidets d'estiu, sandàlies i un parell de llibres. Quan baixe a Alcoi, no se què passa, però vaig amb quatre coses, i em torne amb roba que he rescatat del meu armari adolescent, els tuppers de la mama, algun llibre que vull rellegir, etc.
Ara bé, la maleta per excel.lència va ser la de Roma. Un billet només d'anada, deu mesos per davant lluny de casa. Roba d'estiu i d'hivern, fotos, llibres, diccionari i gramàtica italiana. Regals de comiat dels meus amics, entre ells la pròpia maleta. Verda militar, enorme; massa gran per a la limitació de pes de les aerolínies. Una maleta que vaig odiar des del primer dia pel que representava: la pérdua d'un amic per sempre més. Recorde haver-li pegat una patada els dies abans de marxar, tractant de fer entrar tot el que necessitava. Una patada de ràbia. La vaig odiar encara més quan la vaig haver de moure pels carrers empedrats de Roma, quan la vaig tornar a fer en tornar-me'n cap a València, i dies després cap a Barcelona.
En el trasllat d'Aribau al Raval es va trencar definitivament. Una roda es va quedar enganxada en la tapa del clavegueram i en estirar vaig trencar fins i tot part de la tela. Quin descans el dia que la vaig deixar al carrer per tal de que la recollís el camió dels trastos dels dimarts, sabent que vivint al Raval algú l'agafaria abans que la patrulla de l'ajuntament del civisme.Justificació completa
Argentina. Dues maletes. La blava petita de sempre, i la motxila de Carles. Una motxila que ja em recorda a una paella per Sitges, a un parell de caps de setmana a Osor, a València, a Girona, i a Montserrat. Una motxila que ara em recorda a un comiat a la T1, a tretze hores de vol, i a Buenos Aires. També em recordarà a Iguazú, Entre Ríos, i la Patagònia. Queden encara molts dies d'anar carregant-la.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

i ja està!

El primer matí que vaig eixir de ta casa, sincerament, vaig pensar que açò pintava bé. No sé perquè ho vaig pensar, però sé que creuant el Mercat de Sant Antoni ho vaig veure clar. Tot havia anat sobre rodes. Dos o tres canyes al carrer Joaquim Costa, un passeig pel Raval, sopar unes piadines molt bones (amb la vergonya que em fa menjar amb gent que no conec), un altra birra al Big-Bang, amb unes primeres besades que ja feia hores que estava desitjant. Dormir a ta casa; espelmes i música. Els teus ulls blaus a les set del matí acomiadant-se de mi. La incertesa de no saber quan tornaria a veure't, i qui hauria de promoure aquesta trobada.
Una successió de trobades ens ha portat a on estem ara. Haver compartit un estiu des de la llunyania. Haver tingut que allargar aquest estiu al setembre per tal d'aprofundir en la geografia catalana, que tant t'agrada mostrar-me. Sentir-me acompanyada quan estic envoltada dels teus amics. Explicar-nos coses en la intimitat d'una borratxera tonta d'Aigua de València. Compartir un llit com a forma de vida; simplement, no saber a què agafar-me quan no hi ets. Esmorzars, excursions, concerts. Explicar-te que m'agrada escriure, i que escric un bloc, en el qual no sé parlar de coses boniques, sinó que només em surt explicar allò dolent, trist o guarro. Voler fer-te protagonista d'un petit espai, i no saber per on començar.
Un regal d'aniversari que ha estat més que qualsevol regal d'aniversari. Un viatge junts a la meua València. Uns passejos eterns, agafada de la teua ma. Una mirada blava que il·lumina la foscor de la nostra petita habitació al carrer Moratín. Un sexe dolç que es converteix en un acte de tendresa. Una caixa de jocs que explota la part més innocent, i a l'hora boja, de dos persones que intercanvien dues paraules que no poden més que esdevindre màgiques en el moment d'adormir-se amb la llum encesa.


Ya que voy a estar lejos