Is the final countdown, ara més que mai.

Quan pensàvem que ja res podia anar a pitjor, el marques de les pomes agres ha tret el seu costat més fosc. Quan la seva miserabilitat arribava a límits insospitables, ha tingut els collons de superar-se a si mateix. Ara, ja és inevitable dir que és un lladre; i que se cree el ladrón que son todos de su condición. He compartit pis des de finals de juliol amb algú que creu que el seu criteri està per damunt del dels demés, i evidentment això li dóna peu a fer i desfer al seu gust, sense preguntar, sense mirament i, si cal, faltant al respecte. I així és com l'amic li va a agafar el llit sense permís a l'altre borinot que viu amb nosaltres, i així va ser com van acabar insultant-se via Facebook, davant de tothom.. Com que em senc incapaç de descriure el que vaig llegir, vaig a reproduir-ho a continuació:
Estat del Borinot al Facebook: Esta noche no tengo una cama... iré a la puta calle o en un hotel??

Carmen - Companya de pis:
Qué??? cómo que no tienes una cama? y la de tu habitación????
Jo:

cómo? todo bien?
Rallo:

ehhh?

Marqués de les pomes agres:
Poobre!! ... ya la tendrías si hubieras dejado abierta la puerta de tu habitación. No tienes una cama...sino DOS para elegir. pero no se trasladarán solas en tu habitación, entonces seguramente no tendrás ninguna cama hasta que no te dé la gana de cogerla y ponerla en tu habitación.
Despues de consultarme con ale, te aconsejamos un hotel que en la puta calle todavia hace frio.

Borinot:
No hace falta que me hablas por facebook!! Amas quiero decirte que yo en mi habitacion hago lo qué quiero!! Si no te està bien.. no te preocupes, iré en otro piso!! Vale!! Yo no te pedì nada..y por cierto no voy a dormir en un sofa-cama!! Tienes que rispectar mas de la gente!! Entiendes!!

Carmen - Companya de pis:

hey! Aribau! no discutir hombre, si esto tiene fácil solución, Ricky, si necesitas ir a un hotel, coge el dinero del bote para pagarlo, que al publicarlo en FB entiendo que se ha convertido en un problema común por lo que la solución en comun. Besos

Borinot:

ademas quien ha dicho que me referìva a la mia casa?? Que coño quieres de la vida de los otros??

Por supuesto!! Yo, ni quieria hablar de ARIBAU..

(...)
Manuel:

Como mola! Mira por donde el facebook sirve para algo. Es toda una herramienta de comunicación.

** (Disculpeu tota falta d'ortografia, semàntica, forma i contingut dels nois italians; el borinot només porta una any a Barcelona...)

I així és com el marques de les pomes agres ha fet fora al borinot, i així és com el Palau d'Aribau queda buit, fred i deshumanitzat com el seu propietari. Ara es convertirà, més o menys, en un Bed & Breakfast, a on cada nou company de pis serà un desconegut més en la immensitat d'aquest pis de 160 m2.

I demà, per fi, marxem. Carmen està fent caixes, mentre es caga en la puta mudanza. Dos trasllats en 6 mesos. I ara per fi arribaran els temps de pau, ordre i tranquil·litat, bo, d'una forma relativa... que marxem cap al Raval, amb la promesa de no deixar el pis fins que no acabi el màster.

Is the final countdown

Trobar-se coses al carrer a Barcelona és bastant normal. El civisme va fer que l'Ajuntament fixés un calendari, en el qual cada barri té un dia assignat per llençar tot allò que ja no vol a casa. El meu company de pis, que està en la fase inicial de la Síndrome de Diògenes, col·lecciona prestatgeries, cadires, tauletes, testos, quadres, i brutícia en general, per omplir els vora 45 metres quadrats de que disposa el marquès de les pomes agres.
El seu alè de burgés vingut a menys el fa vagabundejar pel pis, com a malalt crònic. Pateix una malaltia crònica anomenada "ser hijo de papá". Els principals símptomes són la fatiga generalitzada, la incapacitat per afrontar, ja no els problemes, sinó la vida en si mateixa, i una baixa tolerància a la frustració. No li agrada que les coses no surten com ell vol; no li agrada no controlar la situació, no li agrada treballar... A ell que li agrada és anar a l'herboristeria i comprar herbetes que li posen remei a la seua imminent calvície, li agrada prendre pastilles homeopàtiques per curar malalties que no té, perquè la hipocondria porta el seu nom i cognoms.

I el que li agradaria (açò és el millor de tot) és ser escriptor. Per això mai el veus llegint o escrivint; per això es compra i els seus fidels deixebles li regalen llibres com ara "Aprendre a escribir en dos semanas" o "Bases básicas para un escritor joven y principiante". Té Rojo y Negro de Stendhal des de fa un any a una de les seues prestatgeries, sense obrir; queda bé tenir llibres per a quan es porta a alguna concubina i li fa l'amor lentament, tant lentament com per a poder dormir-se mentrestant.

Les seues accions estan mesurades, li preocupen les formes, però en excés. Des de la seua posició d'Hidalgo, només enyora segles passats, mentre es creu que pot exigir, manar, conquerir, despotricar i mirar per sobre a la resta del món, entre ells, nosaltres, els seus companys de pis.
No té vergonya ni la coneix. La seva mare està al meu costat, pelant carxofes, perquè ha vingut dues setmanes a viure entre nosaltres només, perquè el rei de la casa té un parell d'exàmens, per als quals no ha estudiat, i que, per tant, no pensa aprovar.

I així funciona el seu món.
I així és com jo veig els últims dies de viure al Palau d'Aribau.

Una maternitat diferent

Hui m'ha arribat un missatge al mòbil que m'anunciava que la meua amiga Cris i el seu marit anaven a ser pares. No és una situació excepcional, ja que no és la única amiga que aviat serà mare. L'emoció del missatge ve perquè porten tres anys esperant poder dur a terme una adopció internacional. Es van decidir, jo diria, abans de casar-se. I ara, un cop superada la burocràcia valenciana, i la burocràcia etíop (no sé quina serà millor) ja han rebut la confirmació del fet de que seran pares.
Just hui que havien anat a punxar-se de les mil i una vacunes contra les malalties contagioses, que ací ja no ho són perquè tenim miracles de la medicina. I amb el pack antimalaria, antipaludisme i antituberculosi, entre d'altres, han anat a veure la foto del seu nen, de dos anys, amb un nom que no és el seu, perquè se'l van trobar al carrer, i de cognom li han posat el nom d'aquest poblet que va suposar una mena de renaixement per a ell, abans d'anar a l'orfenat en el que viu, ja només fins a un parell de mesos més, quan un jutge determini que la pàtria potestat la té un matrimoni valencià, que aquesta vesprada no parava de cridar en el seu cotxe, amb el mans lliures posat... avui he conegut com la felicitat aliena pot arribar tant i tant lluny. Avui he comprés que hi ha coses que simplement ho poden trasbalsar tot, i que sentir aquest trasbals en la veu d'una persona estimada revitalitza, t'ompli d'energia i et dóna ganes d'anar somrient pel metro a soles. Ha estat de puta mare.