Divendres nit

Divendres nit. Esgotada fins a la mort. Em decideixo a sortir quan pense que en les próximes setmanes o faig escapadetes nocturnes o no hi tindré ocasió de res més. Arribe amb la bici fins al Raval. Ja feia bastants dies que no hi era per ací. Plaça Reial cap avall, fins el carrer Escudellers. Manuel està esperant-me amb dues companyes de la feina. Em reben molt bé. Salutacions i conversa contínua. Sope una hamburguesa mentre baveje mirant al cambre més tatuat que he vist mai. Piercing per tot arreu, i un estil molt barceloní, molt "modernete". Fem broma amb la possibilitat (remota) de convidar-lo a ma casa a dormir. Ja se sap, diu Manuel, els cambrers i les cambreres són difícils de conquerir, tenen molta gent al seu avast, i sempre són ells/elles qui decideixen amb qui estar. En qualsevol cas, hipotetzem sobre una possible nit amb el cambrer tatuat, que a més a més, està escoltant-ho tot, perquè parlem a mig pam d'ell.

Marxem del bar, sense deixar propina, i ens dirigim cap a un garito, del qual no sé el nom. Més presentacions; gent agradable, i oberta. Tots de procedim del llevant. Entre birres mig buides, i cubates per arribar, un noi planteja la possibilitat de convertir l'onanisme en una acció orientada cap a un fi, sense processos, ni persones, ni pensaments intermediaris. L'onanisme com a plaer en sentit estricte, sense donar cap importància a allò que ens motiva, que ens excita, que ens calenta. Ell diu que no pot, que ha de pensar per força en algú; les noies li rebatim els arguments. Li donem voltes i més voltes, sense arribar a cap altra conclusió que ell no pot masturbar-se sense pensar en ningú. En aquest punt de la nit, sembla que ens coneixem de tota la vida. De sobte, quan ja hem parlat del més íntim, i d'allò més humà, inicia una filera de preguntes personals que m'atabalen. Sóc massa vergonyosa per fer aquesta exposició express. El noi vol convidar-me a un cubata; jo, tia legal con ningú, li dic que no. Insisteix, i finalment pensé que sí que em ve de gust un vodka amb taronja, que pagarà ell, esperant a canvi alguna satisfacció carnal. Em senc malament; és el primer cop a la meua vida que accepte vendre'm (el meu temps, la meua conversa...) per tal de prendre un cubata de més. Fa poc he llegit a un llibre (que recomane) que açò és una mena de prostitució. Donar-lo bola a un tio, per tal de traure calès de la seua butxaca que automàticament es convertiran en begudes alcohòliques. I després: si te he visto no me acuerdo.

Barcelona és així; i els catalans, moltes vegades, també, si no te he visto no me acuerdo. Sense telèfons, ni tornar a veure'ns... res de res. Pues jo igual. Un vodka, i au, cap a casa a domir, tota sola i per decisió pròpia.

Recomanació: Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys de Llucia Ramis.