dimarts, 21 de setembre del 2010

Nos han vendido la moto

És el primer cop que em diuen a una entrevista de feina que pot ser la oferta no és gaire atractiva per algú que té el meu perfil, perquè pot resultar-me avorrida. És el primer cop que m'han dit que el sou no està a l'alçada del que els estic oferint; i que, per acabar-ho de completar, no poden fer res perquè no el poden pujar. Les oeneges viuen de subvencions i aquestes no arriben a temps. Molts projectes socials s'estan esvaint a causa de la impossibilitat de redistribuir equitativament els fons municipals, autonòmics o estatals.

A EL PAÍS estan dedicant uns articles a la generació dels nascuts als anys 80, i el que és més sorprenent no és el que expliquen sota el nom "PRE-PARADOS", sinó que destaquen els centenars de comentaris de gent que acusa a la joventut de no fer res, d'haver volgut estudiar-ho tot sense haver previst el joc de l'oferta i la demanda de la nostra professió. Clar que hi ha molts treballadors socials, i psicòlegs i enginyers o periodistes, però també hi ha molta classe dirigent, i a aquestos no els retreuen res (haver estudiat o robat, molt o poc).

Sembla que no ens queda altra que pringar, viure sense estalvis i no pensar massa en el futur, perquè resulta del tot incert. Després que no vinguen els sociòlegs de turno a demanar explicacions per la baixa natalitat, i altres qüestions socio-demogràfiques...

Signat: una sociòloga (i treballadora social, i tècnica en drogodependències, que, a més, cursa un mestratge en migracions contemporànies, i quan té temps lliure, perfecciona algun idioma).

diumenge, 19 de setembre del 2010

Cursa de La Mercè

Són les 7 del matí quan m'alce per tenir temps de fer la digestió del desdejuni energètic que m'he de prendre: cafè (amb només dues gotes de llet), dos torrades amb mantega i una barreta energètica d'avellanes.

La samarreta de la cursa és d'un color rosa fúcsia, com la dels retoladors del cole. Equipada amb les sabatilles noves, l'iPod carregat i el xip llogat, vaig fins al punt de trobada amb la resta de companys. Cues interminables per fer un pipí abans de córrer 10 km. No ens posem al calaix que ens toca, i tothom ens passa de seguida, provocant un efecte desmoralitzador molt gran. El carrer Lleida fa baixada, amb la qual cosa, vaig a un ritme més fort a l'habitual. Primera errada: m'agafa un lleuger flat al costat esquerra, que no puc superar fins arribar a Passeig de Gràcia.

La organització no és tan bona com la de la Cursa dels Bombers, i quan ja porte 10 minuts corrent encara no he vist cap indicador dels quilòmetres. De sobte, veig que vaig pel segon! Quina sorpresa! Canvie de música perquè Caribou no m'està animant gaire, i passe a escoltar una sessió de Dj Amable (dj resident de la sala Razzmatzz). Cançons sorpresa perquè no l'he escoltat mai; en canvi, m'animen molt: em resulta imprescindible escoltar música que em motive a continuar. En arribar al tercer quilòmetre em pren el gen energètic que m'ha donat la meua companya de feina, més per si de cas que perquè tinga confiança en la seua utilitat. No sé si dóna energia, però m'entreté mentre me'l prenc, i a més, em treu una mica la sequedat de la boca. Anem cap al cinquè quilòmetre, a un ritme bastant bo, sense forçar massa. Hi ha molta gent, però com que la Gran Via és ampla, anem tots molt bé.

Un grup de nens, d'uns deu anys, m'avancen: quina ràbia em fan! Girem per Marina i pega una solana increïble. Ja estem a la meitat de la cursa, i porte uns 30 minuts! Busque l'ombra a qualsevol preu fins girar a un carrer bastant estret per al volum de participants de la cursa. En aquest punt està l'avituallament, molt malament indicat i amb evidents carències d'espai per a tothom. Pare 15 segons a beure aigua tranquil·lament, i em tire la resta pel cap. Continue fins al setè quilòmetre a un ritme un pel més alt, però no gaire. Aquest tros del recorregut és menys avorrit perquè estem pel centre de Barcelona; torna a ser un carrer ample, i en passar per Plaça Catalunya, Plaça Universitat i la Ronda Sant Antoni molta gent ens aplaudeix i anima a continuar. La veritat és que és de les coses que més m'emocionen: gent que sense conèixer-te et saluda, et somriu i t'anima com si fos un campió d'atletisme. Quan arribem al carrer Sepulveda note un lleuger clack al genoll dret, que em fa anar més lenta. Em dóna por fer-me mal de debò. Al setè quilòmetre ja vaig una mica a rastres. Comença a atabalar-me la costera cap amunt del final del carrer, quan a més, ja sé que la recta final és de pujada! Note com estic perdent el ritme de la respiració, i com l'aire no arriba als pulmons. En eixe moment, m'avança una noia amb cadira de rodes que ha convertit en una mena de bicicleta. Molta gent del meu voltant l'aplaudeix i li dóna suport. Simplement, em sembla increïble. Em vaig distraient amb els músculs de la seva esquena, resulta impressionant el cos que té.

Girem al Paral·lel i un altre cop la solana ens pega ben fort. Busque l'ombra i veig com al meu costat, la gent fa la pujada que jo hauré de fer en uns minuts. Hi ha poc públic animant, i en comparació al final de la Cursa dels Bombers, em trobe desanimada. No sé si alguna altra cursa podrà superar la recta final de la primera, de baixada, al so d'una batukada i amb un munt de gent animant-te. Mire de fer un sprint final, però avance com deu metres: la pendent és massa pronunciada i ara si que em falta l'aire, tant que crec que no arribe al final que deu estar a uns cinc-cents metres. Miro l'hora al rellotge de l'Hotel Plaza i encara no he fet l'hora. Això m'anima, però en arribar veig l'hora de la cursa i malauradament, no he superat el temps de la meua primera cursa, encara que aquesta l'he feta molt més còmoda i tranquil·la. Fi: 1 hora, 2 minuts, 59 segons.

Res millor que beure's una cervesa, menjar-se una tapes a la Barceloneta, i sobre tot, banyar-se a la platja i notar que per uns instants no cal que els peus trepitgen el sòl.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Cap de setmana

M'he despertat amb l'escassa llum del sol que entra per la finestra. Una llum, que en rebotar amb el riu, crea una forma romboïdal en el sostre. Un joc de llums i colors càlids que em traslladen a una estança pròpia d'una sèrie de dibuixos animats. Sembla que la finestra es moga amb l'anada de l'aigua, que entre les roques, crea un soroll semblant al d'una turmenta nocturna, d'aquelles que et desperten al mig de la nit, i et fan mirar l'hora per contar quantes et queden per dormir. Hui, en canvi, puc dormir totes les que vullga. És dissabte i no hi ha res a fer, més que continuar dormint.
Em desperte en escoltar el soroll del que crec que és un microones, però que és una màquina de cafè. Al llit només estic jo. De sobte, hi ha una safata amb dos cafès i un munt de croissants amb xocolata damunt del llit, i algú que obre les finestres. Entra una brisa fresca i neta, pròpia d'un poble a la tardor. Tot és propi d'un altre lloc, però no de la meua vida. Ara sóc jo la que sembla en una sèrie de dibuixos animats, per lo increïble de la situació. Descol·locada en la meua pròpia vida, mire de gaudir del moment tant com puga. Uns ulls blaus em tornen el meu gran somriure en haver engolit tres croissants. Ara, m'abrace a tu, com una boja desesperada, en un intent de no deixar-te sortir del llit. Un cop ho he aconseguit, han passat vàries hores. Ja passa del mig dia, i la Costa Brava ens espera. Cales blaves com mai he vist. Aigua freda i pedres gegants que converteixen la profunditat del mar en un món negre i obscur. Nedar mig nua fins al final de les roques; sentir que estàs al mig de l'oceà, i que la immensitat del Mar Mediterrani pot engolir-te. Tornar a les pedres, prendre el sol i dormitar amb tu, mentre la cala va quedant-se buida, i és només per nosaltres. Ara si que em deixaria engolir, però per tu.