21h. Palau de la Música de Barcelona. Modernisme per tot arreu. Uns mallorquins sobre l'escenari amb la Cuatro Quesos Orquesta. El pati de butaques més que ple. Em crida l'atenció la quantitat de dones embarassades que hi ha al públic. ¿Hauran fet l'amor amb Antònia Font de fons?
Més puntuals que el propi públic surten i començen lluint d'orquesta amb "Tots els mecanismes", cançò que guanya qualitativament al directe. I així, Pau i companyia van entonant els seus grans èxits. La gent s'entrega molt més a les cançons mogudes que donen peu al ball, els aplaudiments i a l' "Alegría". Davant de mi, hi ha una família; una parella amb dos xiquets, de uns 7 i uns 4 anys. Tots quatre ballen com a bojos; la filla major es sap totes les cançons. Cap al final del concert, el nen dorm dolçament a la seua butaca. El pare aprofita per ballar i cantar "Wa yeah!". Una parella jove, "primeriza", surt de les butaques, i s'enfilen cap al darrere per ballar ben pegats "Jo, robot". Quina escena tan maca. Pell de gallina amb "Dins d'aquesta iglú" i "Vos estim a tots igual". Primer final amb "Batiscafo Katiuscas". Aplaudiments, pits, xiulades. Un grup de nois comença a xiular la melodia d'una cançò, i el grup para de tocar i ens deixa a nosaltres.
"Tutu tutu tutututu, tutu tutututu..." cantem tots la melodia de "Wa yeah!" I tornen a tocar-la junt amb "Alegria", a més de "Darrere una revista" i "Love Song". El públic s'aixeca, uns i altres ballen, ens miren amb la complicitat de serntir-nos especials. Marxen desitjant-nos un bon any. Vint minuts de rellotge cridant i aplaudint. "Tutu tutu tutututu....". "No n'hi ha prou", colpejant la fusta del sòl del palau. S'encenen els llums, els acomodadors ens miren escèptics, pensant que no han de sortir. I sí, tornen, i tornen tots junts, orquestra. I tornen a acomiadar-se. I ha estat un dels millors moments de la meua estança a Barcelona. Encara que hagi anat sola...
Més puntuals que el propi públic surten i començen lluint d'orquesta amb "Tots els mecanismes", cançò que guanya qualitativament al directe. I així, Pau i companyia van entonant els seus grans èxits. La gent s'entrega molt més a les cançons mogudes que donen peu al ball, els aplaudiments i a l' "Alegría". Davant de mi, hi ha una família; una parella amb dos xiquets, de uns 7 i uns 4 anys. Tots quatre ballen com a bojos; la filla major es sap totes les cançons. Cap al final del concert, el nen dorm dolçament a la seua butaca. El pare aprofita per ballar i cantar "Wa yeah!". Una parella jove, "primeriza", surt de les butaques, i s'enfilen cap al darrere per ballar ben pegats "Jo, robot". Quina escena tan maca. Pell de gallina amb "Dins d'aquesta iglú" i "Vos estim a tots igual". Primer final amb "Batiscafo Katiuscas". Aplaudiments, pits, xiulades. Un grup de nois comença a xiular la melodia d'una cançò, i el grup para de tocar i ens deixa a nosaltres.
"Tutu tutu tutututu, tutu tutututu..." cantem tots la melodia de "Wa yeah!" I tornen a tocar-la junt amb "Alegria", a més de "Darrere una revista" i "Love Song". El públic s'aixeca, uns i altres ballen, ens miren amb la complicitat de serntir-nos especials. Marxen desitjant-nos un bon any. Vint minuts de rellotge cridant i aplaudint. "Tutu tutu tutututu....". "No n'hi ha prou", colpejant la fusta del sòl del palau. S'encenen els llums, els acomodadors ens miren escèptics, pensant que no han de sortir. I sí, tornen, i tornen tots junts, orquestra. I tornen a acomiadar-se. I ha estat un dels millors moments de la meua estança a Barcelona. Encara que hagi anat sola...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada