Delirios paranoides

Com cada cop que li dic a un taxista que vull anar a Sant Boi del Llobregat, al psiquiàtric, aquest matí no ha estat una excepció: mirada espantada, ulls que denoten por, camins transitats i poblats, ràdios enceses i cero conversa. Jo, el mirava pel mirall retrovisor, com en un intent de conquesta. Més rubiet que castanyet, ulls clars, entre la foscor d'un gris i la claredat d'un blau cel. Apagats, i en canvi, preciosos. Una mirada que no enlluerna tot el que sí denotaven els seus moviments. No li veia la cara, només els ulls. Mirava cap enrere, de tant en tant, no sé si per comprovar l'estat del trànsit, el meu estat de bogeria, o a el meu estat en general. Silencia, i la mirada trista, feble. Em decideixo a trencar un tros de la meua agenda, i escriure "Tens un ulls molt macos com per mantenir una mirada tan trista. La noia de Sant Boi". Clarament, he pensat després, es pensarà que sóc una malalta de l'hospital psiquiàtric. De sobte, em pregunta si anem per bon camí, i jo, dubitativa, li dic "ah, no sé, vostè és el taxista". Somriu, i canvia la mirada. Trobe un resplandor; està com avergonyit perquè està perdut. Engega el GPS i comença a parlar-me. Li explico que no sóc d'ací, que tinc que portar unes coses. Ell diu que reconeix el camí per haver portat borratxos des de Barcelona. Miraculosament, hi ha cua per fer una rotonda. Encara no sé si li deixaré la noteta, però si ho faig la deixaré a la butxaca del darrere del seu seient. Em pregunta si plego ja, i tonta de mi, li dic que no, que fins les 5 no plego. Hagués pogut plegar el que fos amb ell.
Quan parla somriu més, té una veu dolça; parla castellà. Finalment, troba el camí; vol deixar-me a la porta mateixa del psiquiàtric, i li que dic que no pot traspassar la barana de seguretat sense permís. 23.65€ costa el final del trajecte. Li pague i em dóna el tiquet; per fi, es gira i li veig la cara. Somriu de nou, i li felicito l'any. Quan tracte de no deixar-me res als seients, deixe la nota penjada.
En arribar a la porta, em gire i segueix allà, com ocupat organitzant coses. Me'l mire amb cara de penjada, d'interna, de malalta mental. No em sorpren la bullida que em falta.

Stancha

Farta d'escoltar parlar italià, amb el que m'agrada a mi eixa llengua. Farta de tonteries i d'hipocresies, farta de plats bruts, i queixes de coses que fa la pròpia persona que es queixa. Farta de que algú acapare el bany durant més de 45 minuts, total per rissar-se els cabells. Farta d'invasions dels espais personals, i dels sorolls o silencies que pugui desitjar en determinants moments. Farta d'exercir de mare, quan, òbviament, no sóc mare perquè no vull, i perquè ho seré quan jo prenga la decisió. Farta de quadrants de neteja, i de parlar amb un italià que porta un any a Barcelona, i encara li he de traduir "qué bien que os cuidais". Perquè si un vidre es trenca, l'has de recollir, i perquè si s'acaba el paper del water, algú haurà de comprar més. Perquè les coses no es transporten per si mateixes als armaris, i perquè la roba estesa no levita des del balcó fins les prestatgeries. Perquè la convivència no és "tonto el último", sinó demostrar de tant en tant, que algú té una miqueta d'amabilitat i respecte per la gent que l'envolta. Perquè ser miserable és, sense dubte, la pitjor qualitat que pot tenir un ésser humà. Perquè mesurar l'oli d'oliva, amagar el detergent i comprar ampolles d'aigua pròpies és de ser imbècil. Perquè ningú pot tractar de canviar la meua actitud, quan jo procure, dins de la meua boca malparlada, ser educada i correcta, respectant espais, normes i horaris. Perquè cansa; perquè desgasta, perquè crema i perquè n'estic farta d'escoltar-los parlar a tot hora en una llengua que aprecie i valore. Perquè necessite unes vacances d'ells, ja que amb els taps de les orelles no tinc suficient. Perquè passar fora de casa des de les 8 del matí fins les 10 de la nit no lleva de que te'n adones de que són pesats, malcriats, rancis i molt miserables. Farta. I açò no és res de tot el que podia escriure. Crec que necessite dormir, i recarregar energies per redactar un post dedicat a cadascun d'ells, a on poder esplaiar-me tot el que faça falta. Crec que és el moment d'iniciar una secció en aquest blog, titulada: perfils de les persones que em posen nerviosa.

Epístola I: Sentenciando lo nuestro

Carmen dice que tengo que aprender a poner barreras a determinadas cosas. Yo le digo que no sé hacerlo, pero sí sé que debería aprender.
Hace mucho que no tenía la necesidad de escribir; escribía sólo por mantener mi blog. Esta tarde me has dado razones para buscar un boli y escribir en mi cuaderno nuevo.
Ni nuestro encuentro, ni tu carta me han dejado indiferente, y no se si preguntarme si acaso deberían de dejarme indiferente, o si entra dentro de la normalidad seguir sintiendo un torrente de emociones hacia ti. Hoy he caído en la cuenta de la tira de años que han pasado desde que te conozco, y hoy, sin embargo te he reconocido poco. Sin cámara de fotos, y sin dibujos; formal, distante, y lo que más me ha jodido, sin esa sonrisa pícara. No soy nadie para evocarte en recuerdos perdidos en una Valencia que hace mucho que no es nuestraa, pero he mirado, directamente, a la profundidad de tus ojos negros, y vela mediante, lamento no haber encontrado ni una chispa de algo que te pudiese encender, ni suspirar, ni nada más que provocarte un cariño casi fraternal, gélido y sin tacto. Lo siento, no estaba preparada.
Me marcho con un pequeño nudo en el estómago, sobre todo cuando leo que te gusta leerte en mis frases, y aunque no te guste, encontrarte en mis recuerdos, muchos de ellos malos.
Sé que tengo muchas cosas de ti, que sólo pueden salir las pocas veces que estoy contigo, en la no-normalidad en la que nos hacemos visitas. "No sé pensar en ti sin piernas de por medio" son tus únicos recuerdos. Nunca entenderé si eres consciente de todo lo que fuimos; no sé si estoy anclada a un pasado lejano, o si miro por un futuro semi-cercano a ti, donde en cada despedida note un cierto vacio. No sé hasta qué punto debo mantener las distancias contigo, o hasta qué punto sería sano que fuese a Liège (si es posible, claro!). No sé si es que esto no se supera nunca, o si es que simplemente lo que tengo que asumir es que eres, en cierta forma, eterno, y que soy yo la que tiene que dejar de fantasear con determinadas cosas, con lo que nunca fuimos, o con lo que nunca hemos tenido. El problema es que no sé poner barreras; todo siempre mezclado, revuelto y bien picado. Siempre confundiéncolo todo, y dando más de lo que puedo. Acelerada , para cuando lo paso mal, superarlo a tiempo.
Me hablas de los domingos en los que me has esperado, y yo pienso en los que no has estado allí. Sin rencor, ya lo sabes. Sólo es que yo también necesito la tibieza de muchos meses de distancias, lágrimas y duro trabajo. Te seré sincera aunque ya lo sepas: hoy me ha faltado por lo menos un beso, de esos que sólo tú sabes dar (húmedos, blanditos, como medio arrancados, calmados, como tú).
Me siento en medio de un tren delirante donde me sobra la luz, y las ganas de volver. Me alegro de que conmigo hayas cumplido la misión de tu regreso, aunque no sé si eso que me dices tiene algo de verdad, o sólo algo de hacerme feliz y sacarme una sonrisa tonta.
Se me han acabado las palabras, y las ganas de seguir escribiendo. Esto podría dar de sí para unas cuantas páginas más, pero lo dejaré reposar todo, no sin antes volver a leer en tus líneas rojas, en letra pequeña, esos planes que dices tener conmigo, y que no sabes si valen la pena intentar. Después de repensar que seríamos si nos hubiésemos conocido, ¿tu crees que valdría la pena intentarlos?

¿Quién ganará si traspasamos la línea? Supongo, como dice la canción, mi fallo más grande fue guardar solamente los días más gratos, y olvidar los demás.

Algún punto inconcreto entre Valencia y Barcelona. 27/12/09

Bon Nadal entre llums de neo

Mad World

Tempus

Escollir morir. Supose que no arribaré a entendre-ho mai. Em pregunte que passa amb u quan mor, què fan de les teues coses. Com són els records que tenen les persones de tu; qui té malsons i qui maleeix el món per fer-li sofrir així. No em trec aquesta idea del cap. Cada cop que ho verbalitze, llàgrimes rodolen per les galtes gelades. Expressar aquesta idea posa els ulls com a plats; causa silencies telefònics, i sensacions glaçades. Paralitzada al mig de la meua habitació, calada pel fred; els peus congelats i el silenci. El silenci que provoca no poder escoltar música, no trobar quines van ser les nostres cançons, no voler associar cap melodia al desconcert generalitzat. iPod sord, altaveus apagats. Una plorera continguda. Una emoció en l'aire, sostinguda, per molt de temps.

Dol

Supose que el suïcidi és una forma de renúncia a alguna cosa; supose que el fet de que siga una renúncia a la vida el converteix en un fet una miqueta delicat. Això és com tot. El meu pare és del parer de que no és un acte de covardia, sinó una assumpció de no voler continuar. Tal volta, a la vida no tot siga lo suficientment agradable com per continuar endavant. Però tal volta, renunciar a viure siga massa extrem; és l'única decisió a la vida de la qual no et pots penedir, amb tot el que comportaria poder fer-ho.
Supose que entendre i respectar aquesta decisió és un acte molt difícil d'assumir per aquells que t'envolten. Imagina uns pares i una parella desfets, amb l'autoculpabilitat de sentir-se rebutjats en el paper de persona de suport del suïcida. El suïcidi és una decisió individual, no se si pensada durant molt de temps, o simplement duta a terme des de l'eufòria d'una paranoia transitòria. Quins collons s'han de tenir per acabar fent-ho. Un pot de pastilles buit, i un somni profund que porta a una parada respiratòria.
Les cendres de Noe deuen restar a un urna metàl·lica, freda, aliena. Quin pot ser el lloc per deixar-la. Els pares viatjaran a Formentera, per deixar córrer l'esperit lliure d'auqesta xicota pigosa, plena de tatuatges i piercing, ara desfets en la foscor d'un forn humà. Quina bestiesa!
Tracte de recordar l'últim cop que la vaig veure, i no el situe ben bé. Recorde rebre un regal seu d'aniversari quatre mesos després de la data; era evident que ella estava per altres coses. Feia uns mesos que li havien diagnosticat fibromialgia. D'un dia a l'altre, va marxar a Alacant a estudiar, i va haver de tornar-se cap a València perquè estava malalta, es trobava com sense forces, i a més, trobava a faltar a tothom, sobre tot el seu Jose. La seua hipocondria crònica era la pitjor de les seues dolències. Queixes continues al voltant de preocupacions sense sentit. Capritxosa com ella sola, exigent i una mica egoista. Sentia com a necessitats bens materials cars i de luxe, propis d'una xiqueta consentida. D'esperit viatger i profundament dinàmica, fins que la maquinària del seu cos es va aturar, fruit, o bé de la dolència òssia, o bé, de la hipocondria crònica. Va tirar endavant amb una carrera que no li feia justícia; la Terapia Ocupacional li donava peu a donar-se cova a si mateixa. I tant egoisme, tanta cova, i tant òstia, van fer que ens allunyéssim, malgrat viure a l'altra part de Benimaclet, tocant Alboraia, amb els seus gatets. Recorde que la Najla es va tirar del cinquè pis, i malgrat les set vides dels gats, va morir. ¿A on serà Lolo?. Des d'aquell últim dia, que no recorde, només hem parlat per correu electrònic. Disculpes, agraïments, posar-se cadascuna al seu lloc.
La gent que em coneix sap que jo lluite pels meus amics, però em canse dels plantons, de les esperes i de les amistats que es dilueixen en l'espai-temps. Durant la meua estança a Roma, ella va continuar per València; també Portugal, París i Dublín. Quan vaig tornar, ella va marxar a l'Argentina, lluny de la seva parella, estic segura que en un intent de demostrar-se a si mateixa que podia tirar endavant sola. El seu afan de protagonisme era gran, però el de superació també. Sé que va tornar a l'estiu, que estava al seu poble, i que la xarxa social més famosa del món ens posava en contacte sovint. Fins i tot, va venir a Barcelona, però jo no hi era; estava de vacances.
La retrobada va quedar pendent; jo tenia por de recriminacions i també de trobar-me amb la mateixa noieta indulgent.
Diumenge passat, unes poques pastilles, fruit de la seu estat depressiu, la van portar a deixar-ho tot. Jo no pinto res en aquesta història, però la meua reacció em va sobtar bastant. Mai vam arribar a "fer les paus".
Miro al meu voltant i tinc coses que son seues, coses que feia a ma, regals de Nadal contra el fred. Les dos érem molt fredolines. Ara, s'apaga un ciri enmig de la tardor hivernal. Ara, encenc una espelma per tu noieta, perquè no vam veure Formentera juntes, i perquè ara jo, hauré d'anar allà a trobar-te.

Write, scrivere, ècrire, escriure, escribir

Com que m'havia acabat el llibre de Primo Levi, i no tenia cap totxo per carregar al bolso, he agafat l'única revista de teatre de BCN , a on escriu un bon amic. L'havia fullejat però no llegit, i avui, al metro, a les 7.40 del matí, estava immersa en una entrevista irreal i màgica a Albert Pla. Quin penjat!

He pensat que ja fa dos anys que aquest bon amic escriu allà, i que no havia destacat en cap moment que és bo en el que fa. Avui, he intentat llegir-ho des de fora, com si no fos d'ell, com si fos de qualsevol altre, i m'ha agradat. He pensat que era un jove escriptor que trobava paraules per definir situacions, aspectes i imatges, que jo no trobaria mai. He pensat que es naix amb el do de saber escriure, i al juny de fa uns quants anys, va néixer el que seria, a 2009, un bon escriptor. Avui somiaré que tirem endavant junts amb qualsevol projecte sobre la comunicació social, o alguna barreja estranya, o sobre el Raval mateixa, i que publicarem un llibre, ni que siga des de l'autogestió... donam temps, que jo no he nascut com a escriptora, però sempre em queda l'opció d'intentar-ho.

Si esto es un hombre

Llegir. Contínuament amb un llibre al bolso. Pesen. Anar carregada, amunt i avall per tota Barcelona, amb pàgines i més pàgines, i un llapis, per si s'ha de destacar alguna cosa. Llegir sota recomanacions; sota recomanacions de gent que no sap ben bé el que m'agrada llegir. Aquest cop, totalment encertada, he agafat amb ànim "Si esto es un hombre " de Primo Levi. Perdoneu la meua ignorància, però malgrat conèixer l'escriptor, no sabia que aquesta era una de les obres fonamentals del segle XX. Ho senc però no trobaré les paraules adequades per explicar les emocions que genera aquesta enriquidora lectura. És com una mena de calfred continu, de malestar i angoixa amarga, que lluita contra la voluntat de sobreviure i tirar cap endavant dins del gèlid infern d'un camp d'extermini. Realment, sembla que una cosa així no hagués pogut existir mai. Malauradament, el testimoni del Sr. Levi resulta imprescindible, com tantes altres experiències, sense les quals no es pot entendre el món en el que vivim.

"Si estamos desnudos en una sala de duchas quiere decir que vamos a ducharnos. Si vamos a ducharnos es porque no nos van a matar todavía. Y entonces por qué nos hacen estar de pie, y no nos dan de beber, y nadie nos explica nada, y no tenemos zapatos ni ropas sino que estamos desnudos con los pies metidos en el agua, y hace frió y hace cinco días que estamos viajando y ni siquiera podemos sentarnos" (Primo Levi; 1958).

Dorian al Razz

La versió més commovedora que podia escoltar de "A cualquier otra parte" només podia ser en directe. Trucada al Cari, per evocar moments. No agafa el telèfon, i li enviem un missatge, al qual no respon. Està a qualsevol altra part, segur.
Han passat els anys; els estius a on ja no cantem de camí a Penyíscola el que s'ha convertit en un símbol musical dels darrers moments de les nostres vides, tres vides per separat. Qualsevol cosa que intente recordar dels darrers dos anys, podria anar acompanyada amb aquesta cançó.
Aquesta, una versió que he trobat inesperadament, en una tarda una mica trasbalsada per retrobades inesperades en carrers gèlids del Gòtic. Perquè sí, ha arribat l'hivern, i sembla que en molts aspectes.

Tupper Sex

Mistela, alguna copeta de Cacique, vàries de Lambrusco. Tauleta petita plena de joguines sexuals, de tota classe, color, mida i grandària. Amb o sense piles, amb o sense lubricant, amb o sense olor a fruites afrodisíaques. Locions de canella, cremes potenciadores d'orgasmes, gels fred-calor, estimulants de tota classe, esposes, fustes, màscares, pintura corporal de xocolata. Vibradors que es carreguen amb un USB, i que tenen la mida d'un pintallavis. Un ànec de goma, dels de tota la vida, per jugar a la banyera; ara més que mai, per jugar com si fossem nenes. La educadora del sexe, tranquil·la, explicant experiències pròpies amb el seu marit. Boletes xineses, tant pel sexe com per evitar en un futur (llunyà) les pèrdues d'orina. Mamotrecos gegants, amb formes inversemblants. Dofins de goma, mal·leables, submergibles. Objectes anals; sorprenents. I per últim, el vibrador que ha guanyat el concurs de joguines sexuals el 2009: un vibrador que s'adhereix a la pell, per estimular per dins i per fora; que també serveix com a boletes xineses, i per a no sé quantes coses més. Cauen les ampolles de vi, fem recompte dels diners que portem. En una setmana, ho tenim tot a casa. L'objecte més comprat: set de viatge amb un poc de tot, per 35€. Si et gastaves més de 50, et regalaven una nit d'hotel per a dues persones, a qualsevol part d'Espanya. Així que, m'hauré de pensar a on vaig. I amb qui.

Demà

Tupper Sex.
17.30. Carrer Aribau.
I després, ja vorem.

Fent currículum

Porte un dia de pensament bastant absurds. Només aixecar-me, crec que he somiat amb algun idil·li nocturn amb Manin. Me'n vaig desfent de lleganyes i arrugues de llençol a la cara, i un nuc de nervis s'amontona al meu ventre. Mal auguri. Desdejuni al Outside (Aribau amb Consell de Cent) i avui, en un moment porqueyovalguista, em decideixo per un croissant de xocolata (boníssim, per cert). Corrent cap al metro; des de que porte lents de contacte, sempre faig cinc minuts tard a la feina, però ho contrarrestre amb el noi tan maco que veig cada matí a la línia groga (crec que ja l'he anomenat en algun moment). Ell, guapo, amb la carmanyola sota el braç, l'abric de nen i les sabatilles grises sense cordons, mai em dedica una mirada, ni que sigui perquè sempre faig una aparició estel·lar mentre em trec la jaqueta, aguante la motxilla amb una ma, i l'iPod amb l'altra. Mai. Hui m'he donat compte que un altra noia l'estava mirant; perdona bonita, pero Lucas me quería a mi. Baixe del metro, i efectivament, cinc minuts tard. Guinardó cap a baix, com una bala. Ascensor, ordinador, l'arxiu no s'obre. Mecanguenlostiaputa. Ara sí que estic nerviosa; ara em senc descomposta, ara senc que no hi haurà waters suficients per mi. Colon irritable se'n diu aquesta malaltia. Trucada d'emergència al culpable de que tinga un MAC© i solució número 1 que no funciona. Metro, casa, escales. Convertir l'arxiu. Tornar a la feina. Què de viatges al metro! La Patrícia que diu que em deixa sola, que ella no ve, que no li ve de gust, i que està mig griposa. Fillaputa, li dic. A tothom li agrada la samarreta que porto; me la vaig comprar a Nova York, a Williamsburg. Aconseguiré alguna beca per marxar a Nova York?. No és moment d'aquest tipus de reflexions. El Fabio que demana disculpes al gènere femení per com ha tractat a la seva última amant. Atontat, penso. Preparo la presentació, la imprimeixo d'estrangis. Campus Mundet. Pensar que tothom va despullat diuen que facilita el fet de parlar en públic; té collons que a mi, amb lo que m'agrada parlar, em coste fer-ho davant de molta gent. Teràpia amb xocolata de nou, aquest cop al Campus Mundet. Trucades desesperades. Un hora i mitja parlant, quina sed. He fet la primera ponència de la meua vida a la Universitat de Barcelona, com a professional d'alguna cosa, com si jo sapigues alguna cosa, com si jo tingués alguna cosa que transmetre. El punt en el que he començat a trobar-me a gust, i a poder parlar amb més serenitat, he pensat que quina colla de noies tan normals tenia al davant. Res de fuma-petes amb rastes, ni un sol piercing. Noietes, dinou anys, normaletes. Futures treballadores socials. Xicones, espavileu, que heu de contribuir a canviar el món, m'ha donat ganes de dir-les. Però que tranquil·letes! Una d'elles (ells eren com sempre ben pocs) m'ha reconegut de la Universitat de València (quina casualitat, i a més vol fer-se voluntària). Quant acnè que té, he pensat quan l'he vist marxar. Ja ho he dit, pensaments absurd. El que són els nervis. Quan he sortit de la classe Sant Jordi, gloriosa, em feien mal els oïts, supose que d'escoltar-me a mi mateixa i de no haver callat; o de la presió del Campus Mundet, no ho sé. Encara em fan mal. Duxant-me m'he adonat de que són incapaç d'estar sota l'aixeta de l'aigua sense tancar el ulls. Pràcticament prenc la totalitat de la dutxa amb els ulls tancats. Quina tonteria no? És com quan et poses el rímel als ulls, que ets incapaç de tancar la boca, i de deixar de semblar bleda. Tothom és incapaç d'alguna cosa, no només els meus tutelats.
Després de sopar em decideixo per una mandarina, que la poma, costa molt de pelar.

El paradigma de la fruita

La fruita està bona, però costa molt menjar-la si l'ha de pelar un mateix.

Un divendres més

Estem ací al sofà de casa, debatint si s'ha de fer o no un esforç pels amics a l'hora de sortir de festa. Jo sóc més de l'opinió de que sortir de festa és una cosa que es fa per passar-ho bé, i poc més. Assumim que no ens agraden les mega-discos, ni els talons, ni les sombres d'ulls de colors. Ens agrada més una estoneta amb bona música, un ambient tranquil i senzill, sense màscares, ni aparences falses de dones virginals, que s'ho faran amb qualsevol als banys de disseny de les mega-sales amb porters, que més que seguretats són jutges del tribunal de l'estil (s'haurien de mirar a si mateixos). Ens agrada anar de cara, i no enganyem a ningú.

Anit, per exemple, per sisena setmana consecutiva, ens vam deixar caure pel Sidecar. Si, senyor, som unes "talibans" d'aquest antro; ¿per què? perquè ens agrada. Anit no ens vam perdre en cap moment; vam ballar juntes (es va convertir en una nit de noies), vam fer amics, com sempre, i vam gaudir dels super temazos. Cada nit es superen un poc més. El francès de Carmen, ja com un més, al voltant nostre. Jo, amb severes dificultats per entendre el seu francès entre tant de soroll. Heidegger amb la noia més lletja del món, i Bolaño, que s'havia tornat a deixar la simpatia a casa. Ballar, ballar i ballar; també un poc de cridar, de saltar i de marejar per la sala. Cremar una caipiroska alla fragola, tres vodkes/red-bull i dues cerveses es fa complicat. Quan encenen les llums i ens fan fora, encara porte una a la ma! Manin, amic de Heidegger i Bolaño està fart de veure com aquestos dos lliguen i no el tenen en compte. Ja és la segona setmana que li explico que no ha de patir per res, amb Carmen i amb mi, mai es trobarà sol. Només arribar Fabio, frustrat perquè són les 5 i encara no té pla per no passar sol la nit, arrasa amb Lara, i en deu minuts ja no estan per allà. Ja ho sabem, les dones són qualitatives, i els homes quantitaitus. Pulp, Mando Diao, Los Planetas. Manin vol anar de after; jo m'anime. Vol drogues, però ja sap que jo passe. Al final, acabem als Tres Tombs, amb un entrepà que ens torna a la vida. Convida ell pel bikini que li vam fer la setmana passada. Muntem pel mercat de Sant de Sant Antoni fins a Aribau, i no sé perquè, Manin no agafa el metro. Demà no treballa. Pot dormir, i sembla que ha decidit que passarà la nit, o més bé, el matí amb mi, en compliment d'aquest contracte implícit, pel qual ell dorm al meu llit perquè és còmode, gran i perquè casa meua, malgrat els 98 graons, està més a prop que la seua. Avui no respecta la línia que ell mateix va dibuixar (és artista el noi) separant el llit en dos part: la seua, dins, i la meua, fora. En algun moment, entre rialles borratxes i confessions entre desconeguts, ens adormim abraçats. No sé qui ha abraçat a qui, la qüestió és que tinc fred als peus, i me'ls enganxa amb els seus. Serà la soledat de les vuit del matí o la claror que comença a entrar. per les contrafinestres mal tancades. Un marc un tant sorprenent, però increiblement dolç. Res de "sentia la seva respiració" o "els seus llavis em buscaven en l'obscuritat". Només dormir amb algú. És un bon pacte.

BaRceLoNa

Comence a veure, com si fos una premonició. Barcelona com a ciutat, Barcelona com a excel·lència. Les darreres setmanes ha esdevingut una sort de ciutat sense límits, a on tot es fa i es desfà en qüestió de minuts. Sembla que si és possible una vida més enllà del barri de Gràcia, sembla que ho aconseguiré, que les hores de son, mal de cap, i totes eixes nits perdudes s'han convertit en hores de goig i mirades llunyanes des dels barris més alts, que et deixen veure, primer la Torre Agbar (un any després, ha deixat de ser el símbol / souvenir de Barcelona), i molt més enllà dos torres bessones a prop del mar, un hotel que naufraga "viento en popa a toda vela" i unes ximeneies que recorden la industrialització, i l'edificació més enllà del Besòs. A la fi, Barcelona no és només l'obra de Gaudí i un eixample ben construït, ara fa 150 anys. Barcelona és el Raval i la seua Rambla (no la dels guiris); és també Plaça Universitat i el carrer Aribau. Són els cinemes i els teatres. La música al meu iPod, i jo, com a protagonista de videoclips (si us plau, menys orteres que el de la Beth a sobre de la Sagrada Família). Barcelona és una cervesa i una tapa per 1.60... no, BCN no és això (és només una excepció). La Caixa per tot arreu, i alguns bars a on prendre un bon entrepà de pernil salat amb tomaca. Cafés amb llet (i sacarina), el Bicing, i (ara) les ulleres de sol. Els catalans, molt guapos; no massa accessibles. Un grapat de malalts mentals que m'acompanyen amunt i avall, i que són els meus mestres a l`hora d'indagar carrers i places de aquesta, la meua nova ciutat. Successió de caps de setmana, casi idèntics, però molt diferents. Somriures a mitges amb nois moderns (que no gafa pasta) a la línia groga, des de Passeig de Gràcia fins a Verdaguer. Jo continue fins a Maragall. Tic, tac, tic, tac. El temps passa, i s'esvaeixen les ganes de tornar al poble, malgrat trobar a faltar als pares, això sí. Sentir-me créixer en aquesta ciutat, fer-me gran, i que esdevinga com la ciutat a on vaig passar els millors anys de la meua vida (per què sí, no t'enganyaré, ni a tu, ni tampoc a tu) senc que ací i ara està tenint lloc alguna cosa diferent, nova. Diga-li etapa, diga-li ganes de viure.

Deshojando margaritas

Hace mucho aire.
La puerta del balcón de mi habitación
se abre de golpe.
Me despierta a las tantas,
sobresaltada.
Unas sábanas que compramos juntos,
me alejan del miedo.
Te imagino sentado en un taburete,
con el resol dándote en los ojos,
dibujando el enorme patio de luces,
los gatos en celo,
o las bragas tendidas.

Viure a l'aigua

L'instant posterior a ficar-me en la piscina, és probablement, la millor sensació del dia. Després d'hores i hores de jornades de formació, i unes quantes més de mestratge (avui, immigrants de l'Est), assegudes en cadires incòmodes, adormilada en alguns moments, en altres ben desperta (la cafeina arriba a la sang, i després ataca al Sistema Nerviós Central, mentjant-se neurones, i l'esmalt de les dents).

L'aigua atravessa la pell, la senc passar per dins dels meus braços cada cop que agafe impuls. Els primers metres sota l'aigua, sempre els faig bucejant, estirant molt les cames, i impulsant-me fort amb els braços. Estil braça. Metres, pocs, perquè aquesta piscina "me la passe" sense sortir a respirar. El moment abans d'arribar, quan ja quasi no puc més, faig força per sortir, i la sensació que pendula entre el plaer i el començament del sofriment, gaire bé de la mort, em dóna ganes de pixar.Quan em recupere de totes les vibrants emocions, comence a fluir per l'aigua, perquè d'allò no se'n pot dir nadar. Respiració arrítmica, banyador embotit, ulleres fent ventosa als ulls i gorro... del gorro millor no parlem. Passen els minuts com si res; la piscina no deuria de ser un esport, sinó un plaer. Ho sé ara que vaig a nadar com a part de l'inici de la fi d'un dia llarg i pesat. Aprofite les hores de la nit per remullar-me sense ningú més, així ningú m'arrancarà algun dels piercings mentres nade. I després de l'estona que el meu cos aguanta, ni un llarg més ni un de menys, els justos per no caure redona en l'aigua i ofegar-me sense més, em recalente en el bany turc. Humit, bollint, sense llum. Senc la respiració d'algú, que amb la nuvolada de vaho no puc saber si és home o dona. No puc saber si aguante deu segons, o deu minuts, però quan l'aire no m'arriba a totes les parts del cos per oxigenar, he de sortir. Dutxa glaçada, que no note. I ara, bombolles per mil dins d'un jacuzzi gran, il·luminat. Tancar els ulls, i buscar que un petit xorro d'aigua em faça cuscanelles als peus. Note la mirada d'un desconegut; deu mirar-me per la cara de goig que tinc. Ací si que perc la noció del temps; només puc decidir marxar-me quan tinc els dits ben arrugats. Semblen les mans de l'abuela Lola.

Per cert, aquí va una maratò solidària a Alcoi, que per segon any consecutiu em perdré.

Veig a La Maga i et veig a tu, buscant-me, a mi, o un altra, per la nostra València, la que amb el pas del temps vam fer nostra, la que va esdevindre un espai on perdre's era possible, i trobar-se era fàcil. Passejar de la ma. Recordes quant ens vam estimar aquelles vesprades de no tardor... de calidessa espontànea en un portal de la Ciutat Vella... No se quants anys hauran de passar fins que siga capaç de trobar una distància més real que la existent, que deuen ser uns tres o quatre mil quilòemetres. No és una ferida, ni tampoc un malson. Eres tú, el de sempre. El que em feia somriure amb les seues locures matineres, que no eren res més que desdejunis primaverals de vesprades tontes, ja que tu mai et despertaves abans de les dos del migdia, i tampoc te'n anaves a dormir abans de les quatre o cinc de la matinada. Fins i tot, quan vas aprendre a dormir amb mi, restaves quietet, amb els ulls negres ben oberts, mirant-me, respirant de forma lleu i respectuosa per tal de no fer-me despertar.

Ara sé que m'acabaré Rayuela. Ara ho sé perquè et trobe en casi tots els racons del llibre. Ara sé, que quan l'acabe tindre moltes ganes d'agafar un vol a Bèlgica, i de fer-te oblidar que tens parella, perquè ella no ens ha d'importar. Curiosament, sé que mai ho faré; mai haurà un avió per a mi. Mai més hi haurà un cabanyalero esperant-me a la porta d'arrivades d'un aeroport qualsevol.

Quan passarà tota aquesta mandra emocional, i aconseguirè enganxar-me a qualsevol altra cosa que no siga un troç de carn ja podrida abans de cuinar-la.

Sembla que no sé parlar d'un altra cosa.

Mentrestant, em perc en metros endarrerits i en vagons a rebosar, fullejant pàgines banyades de ponts, llibreries, jazz i pintors. Llapiç en ma, pense en tot el que m'agradaria llegir, en tot el que m'agradaria conèixer i en tot el que m'agradaria dibuixar. Tinc pendent amb mi mateixa, aprofitar una vesprada d'avorriment en aconseguir articular en un full alguna cosa semblant a un dibuix. Pense dibuixar dillunsos, com fan Antònia Font, i en penjar de la meua paret blanca un dibuix d'una Paola plena de rissos, de quan jo era Lilo, la teua Lilo.

¿¿Qué tal Rocko Si Freddy??

Joel. 31 años. Eixample Esquerra.

Prim com un espaghetti, fibrat com una barreta energètica. Lluitar per aconseguir aire en l'ínfim espai que ha deixat el Sidecar un divendres pop plé d'oxiticina, faldilles en l'aire, i mans en la recerca de carn, carnassa, o el que faça falta. Somriures atontats de gruppis borratxes, i converses diluides en vodka-red bull. El sexe es respira, o com diria la cançò Love is in the air. Les 4 de la matinada, i les possibilitats de no tornar sola a casa s'esveixen com els diners de la cartera taronja. Chupito de Jagermeister fins al fons, ens sentim cremar. Conversa que surt del no-res, i que arriba a AribauHouse a les 6 i mitja, passant per la plaça del Kasparo (com es diu aquesta plaça?) parlant de Bolaño i els seus detectius salvatges, i de la originalitat o no del Sr. Cortázar. Carmen, indignada, rememora la seua relació amb Rayuela, i jo reconec tenir-lo a sobre la tauleta de nit; en arrivar a casa, Joel, li pega un cop amb els dits, i em diu "no t''agradarà, però intenta-ho igualment". Li pega una ullada a la meua estanteria, i em diu que només coincidim en El libro de los abrazos de Galeano; "no l'he llegit, li responc". "Jo tampoc" -- reconeix.

Petons desfets entre llançols de colors, i crits. Crits de boig, de bogeria absoluta, de catàrsis sexual, més semblant al dolor que al plaer. Explosió de crits, d'arrapades de totes les classes i els colors, estirons de monyo, i mossos blaus, ben grans. Tapar-li la boca, per fer una contenció emocional del crits mortals que s'està espolsant el tio, i que em mossegue els dits, fins que siga jo la que cride. La suor fastigosa d'un polvo matiner ens adorm, ens acuna i ens calfa, fins que comença a entrar el sol d'un final d'octubre que podria ser un primer de maig. I com si fos, el dia del treballador, comencem de nou. Massatge i tatuatge abans de demanar-me que l'acompanye a la porta, perquè té vergonya de trobar-se amb algun company de pis; i si, efectivament, Carmen estava desdejunant. Intercanvi telefònic a la porta. "Ens veïem pel Sidecar" diu al acomiadar-se. "Sí, segurament".

Carmen, tens raó, per anar-se'n al llit amb un desconegut cal que "se te mueva la pepitilla cuando te bese".

Si no trobe la paraula exacta

Ahir em vaig sorprende a mi mateixa, quan Jofre, el company en pràctiques de la feina, em va preguntar si m'agradava viure a Barcelona.

Sense pensar, ni un instant, li vaig dir: si, han canviat molt les coses, però ara estic a gust; m'agrada la meua feina, el mestratge em té bastant motivada, i malgrat no tenir temps per a res, em senc ben contenta d'estar ací, de viure al centre i de ravaletjar sovint. No tinc tots els amics que m'agradaria, però, bo, supose que de mica en mica no?

Darrerament, m'ha preguntat si es que m'havia enamorat d'algú, i li he dit que m'enamore dos o tres cops al dia; hui, per exemple, del noi que m'ha canviat el piercing de la cella. M'ha fet prometre-li que si no se'm curava bé, que tornaria. Sense cap dubte, tornaré encara que el tinga perfectament.

No sè si es la trama Gürtel, o el fet de tenir per terra tots els castells de cartrò que tenia construits a València, però crec que estarè una temporadeta per ací.

Dejarse llevar

Leer en el metro, mirar a los ojos al que tengo enfrente, curiosear qué estás leyendo; pensar en si alguien ojea lo que estoy leyendo yo. Ahora mismo Desayuno en Tiffany's: pasear por Nueva York, desde el metro de Barcelona. Pasear por una gran librería, elegir libros... dudar entre La Pell Freda o Nocilla Experience. Finalmente me atrevo con Rayuela. ¿Será el momento?. Me parece, o más bien tengo la sensación de que es el momento de muchas cosas, y sin embargo, siento que me faltan horas. Escribo este post en la última media hora del máster cuando sólo habla el típico listo, que yo, al menos, no entiendo. Pero son muchas las cosas que no entiendo.

Pensar en el fin de semana para volver a convertir los días en algo ebrio, sórdido y borroso, donde ni busco ni encuentro, sólo me dejo perder. Soñar con hielos derretidos, y bebiéndote en un rincón, cuando jamás había pensado en ello. Mirar el móvil esperando un mensaje desde tu vergüenza treintañera. No llegará.

Ser lunes, y sentirme en martes.

Pensar que me meto en berenjenales bien grandes, y que esta semana me escaqueo de horas de trabajo para poder hacer cosas bastante elementales como dormir o comer. Resolver conflictos diarios en el trabajo, ir de aquí para allá, pensar si soy buena en lo que hago. Dudarlo ante la dificultad de sacarle de la cabeza a una de mis loquitas que tiene que salir, enfrentarse al estado depresivo que la oprime y volver a sonreír. Soltar el parrafón de mi vida para que entienda que hay que vivir, ponerle incluso ejemplos propios para que entienda que SE PUEDE SUPERAR.

Echar el Euromillón por si nos quiere tocar, y pensar en mi presupuesto para comprar lotería, por el "¿y si cae aquí?.

¿Te imaginas que toca?

Vestido negro y medias rosas para sonreírte imaginariamente en un baile descompasado en el Sidecar, lugar por antonomasia del sábado noche. Pintarme las uñas de rojo, llevar un vestido gris. Valorar el iPod como el objeto más fundamental de mi vida, a parte de unos y otros libros que ocupan espacio en mis bolsos y estantes. Sentirme una ciudadana de más recién despertada, y una de menos cuando me voy a dormir, cansada, somnolienta, totalmente productiva, preparada para dejar de lado la pieza del sistema que soy, y perderme debajo del nórdico, escondida hasta la nariz.

Escuchar RAC1 a las 6.45 y ¿empezar otra vez?

Moments

Nova York es somiar, es mirar cap endavant, es volar. Sentir-se neyorki en el minut 2. Uptown & Dowtonw; no hi ha nord ni sud. Baixar les escales del metro... i el calor. Entrar al vago... i el fred. Contrastos, un darrere un altre. La gent que et somriu, un hispa que enten les nostres tonteries, un rapero que li cedeix el seient a Macarena, que s'adorm pels racons, borratxa. Banys publics nets, sense cua, i amb paper. Montanyes de condons a la sortida d'un pub... el mateix nombre de mirades correctes, pero avides de sexe.
NYC. Inabarcable, inacabable, inevitable. Alc,ar la vista continuament; fotografies a on no cap res. Imatges que s'instalen en el cap, i amb el pas del temps, en el record.
... mirar cap a dalt, per a volar mes lluny... o volar mes lluny per a mirar cap a dalt...

Un cuarto de siglo

Te has olvidado de mi cumpleanyos.

La eternidad de algunos recuerdos

Me gusta recordar como conociamos nuestro cuerpo; ya hace mas de cinco anyos que empezamos a conocernos y a encontrarnos...

Pasa el tiempo y sigues ahi: lejos, con tan solo una llamada muy espaciada en el tiempo. Mantenemos la idea de un viaje juntos a Holanda, que sabemos que nunca haremos. O al menos, mucho tendrian que cambiar las cosas.

Estoy viendo cosas que me gustaria ensenyarte, como todas aquellas que quedaron en un mapa de Roma, arrugado y olvidado en el tiempo.

Regalos de cumpleanyos que ya no llegan, en ninguna direccion (donde vives?). Saberte un poco mio, pese al tiempo, a los kilometros, al vacio que se creo entre los dos cuando, generalmente, acababamos sumando tres. Es una anyoranza perdida, que se plasma en algnos posts, muy de vez en cuando; sin embargo es un recuerdo constante, que se mantiene por si solo, sin la fuerza que podria darle.

Seguir sintiendo esto me complica bastante poder sentir algo mas profundo, llevado hacia otra parte. Hay un hueco que solo has rellenado tu, y que probablemente, siempre estara bastante determinado por esas acuarelas y pinceles que aun llenan una caja de carton, entre las cosas que hay en mi casa de Alcoy.

La oportuidad de reecontrarte, que no llega, y la posibilidad de olvidarlo todo, que no existe. Mirar hacia delante sin un camino fijado, buscar una excusa para superar la distancia y mirarnos sin vernos, para tocarnos sin querernos... Como cuando aquella mano me llevo a un hotel cualquiera, para crear juntos un secreto de 24 horas.

NYC

La verdad es que deja sin palabras estar rodeada de edificios tan altos, que impiden que el sol pase atraves de ellos.
Impacta bastante ver como conviven tantas nacionalidades juntas, y a veces tan separada. Es increible cuanto puede determinar una calle u otra en un barrio; de repente estas en Little Italy, que estas en China Town... de repente estas en el Harlem afroamericano, y en dos pasos, solo escuchas hablar castellano en el Harlem latino.
Impresiona lo grande que es todo, y lo grandes que son ellos. Llama la atencion tanto un bar donde por una cerveza te hacen la manicura, o la zona cero despoblada de vida.
Sobre todo, es alucinante que nada quepa en una foto, y que todo lo tengas que guardar en forma de recuerdo. De momento, la mejor imagen, desde el puente de Brooklyn.

JUGAR con los coches

...que no puedo dormir, ni distinguir de quien es hoy la culpa, solamente te odio a ti...

ES MÁS FÁCIL DECIR TE ODIO QE TE QUIERO

Cuando pasa el tiempo y no crees que eso que sentiste siga intacto, porque el tiempo actúa con desgaste, erosionando aquello que alguien, una vez, despertó en tí. Porque es más fácil escudarse en el odio que en el amor que te despierta una persona sólo con verla. Seís días han bastado para verte con otros ojos, con los ojos de antaño, con los que te lloraron alguna noche de verano. Ojos que poco a poco fueron olvidándose de ti, y de lo mal que actuabas cada vez que nos emborrachábamos, como por error, como por sistema.
Porque odio que tus ojos sean tan verdes como los míos, y porque odio aún más que no me miren siempre. Porque odio no encontrarlos cada instante sobre mí, ni sorprenderlos repentinamente, mientras te bates en retirada. Porque odio que seas tan diferente a mi, y sin embargo, me gustes.
Esta noche, la última, te miraba dormir, lejos, y pensaba en cuál sería tu reacción si me hubiese metido en tu cama. Me faltan cojones, pero no tantos como a ti; anteanoche te abracé durmiendo, y te sumergiste en mi abrazo sin saberlo. Te supe mío un instante, pero enseguida te solté... me dió vergüenza despertarte. Sin embargo, ayer, jugué con tus pecas, y con tus rizos; no sé quien empezó, pero mi sorpresa fue ver que tú seguías. Un dedo, la mano, una caricia en el hombro, eterna en su brevedad. La marea subiendo, y el cielo cayendo sobre nosotros. Abrir los ojos, y las estrellas adheriendo la sal en nuestra piel. Palabras que no existen en una tregua imposible, la que nos hemos concedido. Tu calma y mis nervios en la barriga. Te odio, porque es más fácil que decir te quiero.

Sex on fire

Lay where you're laying
Don't make a sound
I know they're watching
They're watching

All the commotion
And killer pain
It has people talking
They're talking

You
Your sex is on fire

The dark of the alley
The breaking of day
The head while I'm driving
I'm driving

The soft lips are open
Them knuckles are pale
It feels like you're dying
You're dying

And you
Your sex is on fire
And so
Were the words to transpire

Hot as a fever
Rattling bones
I could just taste it
Taste it

If it's not forever
If it's just tonight
Oh it's still the greatest
The greatest
The greatest

And you
Your sex is on fire

You
Your sex is on fire
And so
Were the words to transpire

And you
Your sex is on fire
And so
Were the words to transpire

que la crisis la paguen ellos

Se cree el ladrón que son todos de su condición...
érase este medio día para mí, tarde para el resto de catalanes, cuando me he encontrado un billete de 20 euros, y me he alegrado tanto, que he decidio irme a comer al restaurante de enfrente de mi casa. Grata sorpresa cuando he visto el menú, bastante completito, por 20 euros. La desventaja de ir a un restaurante sola es que, inevitablemente, escuchas al resto de comensales hablar, o más bien, decir gilipolleces. La ventaja, es que si vas sola, seguro que tú no eres la protagonista de una conversación de gilipollas. Encontrabanse a mi izquierda una familia pija, de esas familias pijas catalanas, que hablan como auténticos pijos gilipollas, relamiéndose los labios con el pastel de chocolate, mientras la hija mayor, acompañada de su nuevo novio fotógrafo explicaba cosas que sólo explican los pijos. El padre, mentor y maestro de todos ellos, pedia la cuenta a la camarera con aspecto y acento de nou vinguda de un restaurante que se autodefine como nova cuina meditarrànea. La camarera, ocupada en servirme la fideuà, ha tardado alrededor de 3 minutos más de la cuenta en devolverle la targeta de crédito (0.00% de intereses). Mientras se me iba de lado el primer mordisco de lomo con salsa de mostaza y miel, he tenido que escuchar como el padre, eterno buscador de protagonismo, envidioso del nuevo novio de su hija, reclamaba atenciones con el siguiente comentario:
en todo este tiempo aprovechan para ir al locutorio, hacer una copia de la targeta y robarte todo lo que pueden...

Cáscara y nada

A veces el futuro es un sueño cerrado
y uno arroja la llave al precipicio
el corazón a veces nos despierta a los gritos
y uno se vuelve sordo de ternura

a veces es preciso que se nos caiga el cielo
para saber todo lo que nos falta
para inventar el surco del insomnio
para quedarse a solas con el mundo.

Casi siempre es la hora de la verdad vacía
sólo cáscara y nada
Dios inmóviles el temor recién amanecido
y ya opaco de veras
ya de veras maldito.

A veces el futuro es una noche sola
y uno gasta la urgencia en llegar a dormirse.

Mario Benedetti

Non mi rompi le palle!!

Todo el mundo mira, excepto los que están ciegos. Cualquiera que tenga uno o más ojos contempla y admira la belleza ajena, así que todos tenemos algo de voyeurs. Si enseñas, la gente tiene derecho a mirarte. Por lo tanto, si vas a una playa nudista, quien quiera que allí esté tiene derecho a mirarte, esté o no, enseñando el mismo porcentaje de cuerpo que tú, porque es el que enseña el que se expone a la posibilidad de que le miren. El probleme viene cuando el que mira no lo hace con la misma proporción de respeto con la que uno se desnuda en público. Quien se muestra tal y como es con el cuerpo, deja las bases más claras que quien se muestra tal y como es con la polla dura de mirarte las tetas, llamándote zorra por enseñarlas. Ese es el auténtico voyeur, el que juzga sin pretender que nadie repare en él, ni en la mierda que sale por su boca.

Punt i principi de viure sense tu

Sembla que ho he pogut superar. Al final, sembla que sí. Tracte d'enraonar amb mi mateixa, i arribe a diverses conclusions possibles. La primera, és que no hi res millor per a evitar pensar en tu que pensar en un altre. Pensaments comparats que, per oposició, fan desapareixer els primers. En segon lloc, la conclusió és que la distància i la quantitat de coses fetes les últimes setmanes a un ritme frenètic, m'han impedit pensar en excès en tu. I la conclusió definitiva, és que l'esser humà no està fet per a patir, al menys l'esser humà del que jo estic composta, així que no m'ha quedat altre remei que assumir que, malgrat no poder estar junts, t'estime; i t'estime perquè no puc estar en front teu d'un altra forma que no siga la d'aquella xiqueta, que ja fa uns quants (bastants) anys es va quedar penjada de tu, d'una forma quasi inalterable i irreversible. Així que, una vegada m'he deixat clar a mi mateixa, que no vaig a oblidarte mai, comence l'inici de la reconciliació amb la meua persona, que no pot ser sense tu, sense tots eixos cafès, mai pagats a mitges, a on, sense paraules, es vam anar fixant l'un en l'altre. Irremediablement, i de forma confusa, ens vam anar ficant en el clavegueram de la nostra relació, i ara, quan ja no hi havia eixida possible, m'habitue a viure sense les teues telefonades d'hora i mitja. I una vegada m'he habituat, i he aconseguit vore que ja no podíem ser més, treballe, amb mi mateixa,de nou, la idea de mantenir amb tu una relació sana (¿d'amistat?), a on, per primera vegada, donem pas a la comunicació des d'un primer moment, perquè xiquet, no puc viure sense imaginar-te a prop de tu, malgrat que a prop, signifique estar a més de cinc-cents kilòmetres.
A la fi, no sempre les coses van com u desitja... però això no m'impedeix pensar que ho podíem haver fet bé, fins i tot haver-ho fet per a sempre.

Perquè m'has ensenyat a relaxar-me i a dormir-me al teu costat sense problemes; perquè m'has demostrat que tal volta és massa prompte per dinar, però massa tard per alçar-se, i perquè així, m'has convençut de quedar-me al llit durant una hora més, adormida, escoltant els teus somnis, rebent tots els petons del món per la cara, coll i nuca. Mans, que sense parar, s'agafen als meus malucs amb ganes i forces, totes aquelles que li faltaven a altres amants. La foscor de les dos del mig dia, un sabor estrany a la boca i els teus llavis calents buscant alguna novetat entre les cames. Perquè has convertit el sexe en un moment màgic entre dos desconeguts, arribant a mi la nostàlgia en el moment de l'acomiadament. Perquè m'has recordat la verdor dels meus ulls i per què m'has besat amb els ulls ben oberts. Perquè m'has fet un xuplit enorme que he amagat durant sis dies, i perquè m'has rescatat de l'avorriment etern de la meua, que és la teua, ciutat.
Fets un nus a l'arena d'una platja deserta, em respires al cau d'una orella, aconseguint aborronar-me durant més d'un instant. Som com dos estàtues de salitre marina, sense ganes de deixar d'estar apegats, com els teus dits després d'haver-te menjat un gelat, golòs. Una dutxa i alguns sopars junts. De repent, hem compartit més que un llit, i resulta que en la conversa eres més encantador encara. Et devaneges entre ser un xiquet i un adolescent; el respecte amb el que tractes l'any que sóc major que tú; la docilitat de les teues paraules i la pasió desconeguda de les teues, cada vegada, més amigues, mans. Una esquena que mossegar, i uns braços que arrapar. La sort de diverses nits perdudes en encontres accidentals, i de nou, els teus ulls, que em miren i em repassen de dalt a baix, acaronant-me com si fóra un objecte molt més que valuós. El meu desgastat pit dret, es queixarà aquesta nit, quan cap a les 4.30 no trobe els teus dits jugant amb ell.

Perquè sí.

Primer aniversari a Barcelona

Ha passat un any, just hui, d'aquell dia en el que estava en un Euromed, des de que vaig arribar a viure a Barcelona. I tu, em preguntes, si vagi tindre collons d'anar-me'n així, sense més. I jo, contestant-te que no, et dic que sí. Dos sortides des de València, acomiadada en cada cas per una persona diferent. Han passat 365 dies entre aquella acabada d'arribar de l'Erasmus de 76 kg. a la catalana d'adopció de 65 kg., de pell morena, i ulls més verds que mai, sobre tot, si tú els estàs mirant.

Demasiado tiempo en Alcoi

Me paro y me pregunto porqué no vivo rodeada de más gente. Cumplir años y ver cómo la gente va desapareciendo; volver a la ciudad natal y descubrir que los de siempre ya no están dispuestos a encontrarse contigo a costa de todo. Pasa el tiempo y las amistades se desvanecen, reduciéndose a algún e-mail en cadena y a la obligada cortesía de unirse a celebrar tu cumpleaños cada octubre. Porque al final, la familia es hacerse, y quien hace por deshacer acaba perdido del camino, al menos del mío. Porque cada vez hay más formas de comunicarse, y porque cada vez se utilizan menos. La gente busca pareja en red, porque no sabe mirar a los demás a los ojos; nos ocultamos detrás de chats para escribir lo que pensamos que no podemos decir a la cara, cuando, al mismo tiempo, publicamos nuestras idas y venidas nocturnas en redes sociales on-line, donde se quedan al descubierto secretos, devaneos y demás actividades dignas de esconder a la hora de “presentarse” en la sociedad como una persona de bien. Familias que necesitan una boda, o lo que es peor, un entierro, para juntarse una o dos veces al año. Novios, que en dos meses de relación, deciden irse a vivir juntos, y tener hijos antes de los 30, en contra de los que se esconden tras cortinas de humo, para con dos o tres cubatas de más, acabar enrollándose con el chico de rastas más guapo del bar, con el que ha mediado dos o tres minutos de palabras llenas de vodka con naranja.

La adolescencia desde el freudismo de Houellebecq

La adolescencia no sólo es una etapa importante de la vida, sinó la única etapa en la que se puede hablar de vida en el verdadero sentido del término.

Siempre serás huerfano de esos amores adolescentes que no tuviste. En ti la herida ya es muy dolorosa; pero lo será cada vez más. Una amargura atroz, sin remisión, que terminará inundándote el corazón; porque incluso suponiendo que pudieras conseguir a alguna mujer a partir de ahora (cosa que, con toda franqueza, no creo que vaya a suceder) no será bastante, ya nunca nada será bastante (...) la frustración que te persigue desde los 23 años, ya han dejado en ti una marca imborrable...

Adaptaciones cotidianas de

los resquemores de Houellebecq

Discusión de besugos por Houellebecq

Si tú me dices:

El amor sólo puede nacer en condiciones mentales especiales, que pocas veces se reúnen y que son de todo punto opuestas a la libertad de costumbres que caracteriza la época moderna. Tú has conocido demasiadas discotecas y demasiados amantes; semejante modo de vida empobrece al ser humano, inflingiéndole daños a veces graves y siempre irreversibles.

Yo te respondo:

Entre todos los muebles, la cama plantea un problema especial y doloroso. Comprar una cama individual es confesar públicamente que uno no tiene vida sexual, y que no cree que la tendrá en un futuro ni cercano ni lejano (porque las camas, en nuestros días, duran mucho tiempo, más que el período de garantía...) mucho más que los matrimonios; la gente lo sabe perfectamente.

Extractos de "Ampliación del Campo de Batalla"

Laureata

Parece que he aprobado estadística... y que me he licenciado...

Síndrome de Asperger

Las personas con Síndrome de Asperger no poseen la habilidad de reconocer los estados emocionales ajenos, siendo imposible, durante su desarrollo cognitivo, la posibilidad de fomentar la empatía; se puede decir que sufren una especia de "ceguera emocional". En el peor de los casos, puede resultar imposible incluso reconocer el significado de una sonrisa o, de ver en cualquier otro gesto facial, corporal cualquier matiz de comunciación indirecta. Del mismo modo, su propia mímica facial, y en general, conductual, puede verse afectada. Son prácticamente incapaces de "leer entre líneas"; este aspecto se ve potenciado, cuando al verse abrumados ante el contacto visual, comienzan a evitarlo como mecanismo de autodefensa... si no miro, es como si no me viesen...

Tienen en común con los autistas su predisposición a tener un elevado coeficiente intelectual, pudiendo concentrarse muchísimo en tareas concretas y generalmente científicas, ya que no requieren un elevado nivel de socialización; sus intereses se centran en memorizar datos y hacer razonamientos complejos, demostrando su elevado grado de especialización.
Su incapacidad para comprender las ironías, los sentidos figurados o las preguntas retóricas, les ponen nerviosos, porque no saben cómo tienen que reaccionar, y sobre todo, porque no entienden porqué los demás se ríen. Ante los ojos de los demás, son antisociales y excéntricos. Sus enormes dificultades de interacción social y el escaso desarrollo de sus habilidades sociales, les llevan al aislamiento, y en consecuencia, al fomento de sus conocimientos: dedican gran parte de su tiempo de ocio a actividades que impliquen una concentración y abstracción total, porque comprender el funcionamiento de un juego de lógica o de un ejercicio matemático les hace sentirse tranquilos; es el medio que conocen y allí no se sienten indefensos.
El protagonista de "El curioso incidente del perro a medianoche" de Mark Haddon sufre el Síndrome de Asperger, y se presenta así "Me llamo Christopher John Francis Boone. Tengo 15 años, 3 meses y 2 días. Me sé todos los países del mundo y sus capitales y todos los números primos hasta el 7.507. Hace ocho años, me enseñaron este dibujo :( y supe que significaba "triste", que es como me sentí cuando encontré al perro muerto. Luego me enseñaron este dibujo :) y supe que significaba "contento", como estoy cuando leo sobre las misiones espaciales Apolo...".
268 páginas de inocencia en estado puro. 268 páginas que me recuerdan que debería estudiar Educación Especial...

Aspettando Sant Joan

Quelli minuti scomparsi; ho bisogno di loro per potere ricominciare, e vederti in forma differente. Dimenticare quello che di forma lungha è apperso nella mia vita, come il sole nella mattina calda del primo giorno de l'estate. Lungha però breve in forma di ricordo; lenta, ma cosí veloce como consequenza de la fragilità dov'è mi sei messa con tanto disturbio emozionale.
Sembra difficile ridere con la certezza sopra di me, de che tutto questo è più un errore che una realità. Però, ogni giorno, questa realità (veramente) acquista un pezzo in più di protagonismo. Già non siamo noi i protagonisti di questa assurda storia, perchè, mai siamo stati niente insieme. Solo il tempo ci faceva di guida, allontanandoci ogni chiamata ancora di più. Dovrebbe essere prevedibile, ma con le difficoltà de chi non ascolta, ni vede, ni sente più che a se stesso, abbiamo costruito le nostre propie frontiere... una distanza che è diventata ancora più grande che quella che, dal primo giorno, ci allontanava tra la calda Barcellona e la fredda Guadalajara.

Adeu a la primavera

Es va morir a la primera, i tots creien si havia mort altres vegades, de tan rebé com va morir, com si ho tingués assajat, cara a l'espill.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels Garbons.

SONAR

Arribar tard, i sense l'alcohol necessari a una macro festa plena de suats amb pudor a droga i de drogues plenes de suor. Moderns i modernes per a tots els gustos, sabatilles d'hivern barrejades amb sandàlies que donen la benvinguda a l'estiu. Guiris que prefereixen la pols blanc a les dents, i autòctons que la prefereixen pel nas. Tan se val; van tots passats. Ballen colpejant a les persones que les envolten, i continuen suant. La música atronadora sona tant forta que els colps al sistema digestius et fan vomitar la enorme quantitat de pizza que has menjat, pressa d'un atac de gana vora les 4 del matí. Penses en fugir d'aquell mercat addicitiu a tot (sexe, drogues, carn i aigua) però mires d'aprofitar els 51 euros pagats sota la il·lusió d'anar al SONAR. Finalment, i després de suportar coses de més i de menys, aconsegueixes escoltar (res de veure amb aquelles llums cegadores) un parell de concerts que estan bastant bé; ara que ja és de dia et poses les ulleres de ravera que és el que et faltava per ser una moderna més. Hi ha molt de vendre apariència; i mentres, joves desmaiats, gent que va molt a la seua i de nou la fastigosa olor a suat dels que porten SONAR DIA I NIT sense parar. Sessió NON STOP que se'n diu... no sé com s'ho han fet per suportar tant de soroll arítmic durant 24 hores seguides.

A destacar:

http://www.goear.com/listen/b76cf5d/Reverting-Jeff-Mills

http://www.goear.com/listen/7fc0375/Put-Your-Cheese-Fedde-Le-Grand-Vs-Deadmau5

La solitudine dei numeri primi

Fotografiar: atrapar el tiempo en su salto de un instante al siguiente y fijarlo en el celuloide. Hay quienes, saltándose los consabidos pasos de la vida consiguen seguir al margen del engranaje de la vida. Y así, he tenido que aprender a respetar el abismo que has excavado a tu alrededor. Años atrás quise saltarlo, y me despeñé. Ahora me tengo que conformar con sentarme en el borde y dejar las piernas colgando.

Sobre mi cabeza flota una serie encadenada de burbujas, llenas de cosas que decirte; pero tú miras al suelo para no verme. Me convenzo de que soy indiferente para ti, de que me he convertido en una nota errónea en medio de una canción que no te gusta. Sin embargo, no me decido a hacerte marchar, porque a estas alturas, perteneces a mi mundo, al de las decisiones tomadas en un segundo, que se pagan el resto de la vida; te has atado a él, con la obstinación con que uno se ata a las cosas que lo perjudican.

La (a veces) insoportable levedad del ser

Conclusión num. 1:

me sobran los motivos para odiarte...
... me faltan razones para olvidarte.

All that I need

Es la primera tarde en, exactamente cuatro meses, que no vamos a hablar. No sé si debor conformarme con tu e-mail informativo en el que recalcas que a la larga es mejor dejarlo. Dejas vencidas tus fuerzas por no seguir adelante. Te merece más la pena perderme por el camino. La globalización emocional que se ha instalado definitivamente en tu vida te acobarda, te empequeñece, te hace volverte débil, sin retorno. La cobardía de tus palabras me da ostias en la cara: fuertes, con la mano abierta.

La desesperada convicción de que nunca habrá una tercera oportunidad, ahora que sé que esta segunda tampoco tenía que haber llegado; quizá tampoco la primera (y se perdió ese 11 de Mayo...)

Hacía años que una mañana no me arrancaba las ganas de vivir. Seguir adelante; sí, claro que se puede. Continuar después de haberte escuchado decir que tu burbuja es mejor que yo. Esta mañana en el metro (Línea 1) me sentía la protagonista de LOST IN TRASLATION (película que nunca llegaste a ver). Perdida en la ciudad, observada desde cualquier ventana, con la decrépita compañía de Radiohead, conteniendo todo el tiempo mis lágrimas, que no valen nada, como tus promesas. La llantera que no has aguantado, el beso de despedida que se fue contigo, las ganas de gemirte que tengo que transformar en silencio, como las ganas de zarandearte para que despiertes de una vez. Toca tierra, joder! Si vas solo por la calle, y sonríes, la gente te mira; si lloras, la gente te mira más.

La lista de cosas que nos han quedado por hacer; las vacaciones que pasarás sin mi. El tiempo que no me cogerás el teléfono... Siento haberte echado en cra ese "nuestra casa" mal colocado en una conversación borracha, porque sí que era la construcción de una ilusión. Siento algo parecido a ganas de volver a enero, cuando negabas todo, pero confiabas en mí. Cuando no me veías como una monstrua horrible, sacada de una historia de brujas, porque mi decepción roza lo humillante; mi dolor de cabeza no tolera un pensamiento más. Las ganas de todo lo que tengo, y no puedo hacer me golpean aún más que tus palabras. Me señalan con el dedo y me acusan de querer ser la protagonista de un drama que he originado yo.

No es justo que hagas como que estás bien; ni tampoco que hoy no me vayas a llamar. No es justo que no hayamos visto Barcelona como yo quería, ni que mire constantemente el móbil como fueses a aparecer por ahí. No es justo que me hayas puesto la miel en los labios, y tampoco que me hayas enseñado lo que finalmente no iba a ser. Pero sobre todo, no es justo que no me hayas sorprendido; que supiese cual iba a ser tu reacción, de puro predecible que era, y que, sin embargo, no me hayas sorprendido.

La realitat quotidiana d'una dona qualificada

Escriure sobre una dona amb varius enormes a les cames, o sobre la crosa amb la que camina un senyor de 91 anys que, amb la mirada perduda en un intent de llançar sobre mi una "mal de ojo", em desitja una vellesa tant trista, dura i patidora com la seua... La misoginia que el caracteritza traspassa les fronteres d'allò que està permés en la Declaració Universal dels Drets Humans. I sempre penso, si a mi em tracta així, com devia tractar, en confiança, a la seva dona, malaltissa, reclusa a una residència per a gent gran per la voluntat pròpia a la que es veure forçada vivint amb el feixista i malparit del seu home. I encara gossa a donar pel cul, i a sobre, els metges forenses gossen a dir que "està sota plenes facultats de prendre decisions...". Hi haurà que veure quines decisions, i quins metges el van valorar, és clar.

Una casualidad llamada Vitaly

La casualidad es estar en un McDonalds de las Ramblas viendo cenar a tus amigos, rodeados del incivismo provocado por la segunda copa del Barça, y encontrarse al menor del reformatorio en el que trabajabas hace dos años, que se quedó con tu trencita antes de marcharte. La casualidad más agradable que recuerde.

Leyendo...

Todos los sueños se cumplen. Quizá no en quien los ha soñado, pero sí en otros. No hay un solo sueño por cumplir. ¿Que quisiste escribir una obra maestra? La historia de la literatura está llena de obras maestras. ¿Que habrías dado la mano derecha por se un gran pintor? La historia del arte está llena de genios. ¿Que un gran arquitecto? Ahí tienes a Foster, a Calatrava, a Zumthor. ¿Qué hubieras preferido ser famoso a secas, sin demostrar ningún mérito? Enciende la tele y la verás llena de gente que alcanzó su sueño, que quizá no era el suyo. Muchas personas han destacado en esto o lo otro por casualidad, sin habérselo propuesto. No estaba en mi horizonte, dicen, jamás pensé que me convertiría en actor o en neurocirujano o en cómico o en obispo. Sin duda, fueron sueños de otros que se cumplieron en ellos.
También los deseos malos se cumplen. Si has imaginado disponer de un sótano secreto, con una presa a la que violabas a discreción, ahí tienes al monstruo de Amstteten. Si has fantaseado con la posibilidad de bombardear a una población civil y enviar luego ambulancias a recoger los restos, ahí tienes a Bush. Si en sueños te has visto provocando una catástrofe económica de carácter planetario, ahí tienes a Madoff. ¿Que todos estos deseos que nacieron en ti no se han cumplido en ti? De acuerdo, pero seguro que tú has realizado algún sueño que pertenecia a otro. Tal vez te tocó la lotería sin que nunca hubieras pensado en esa contingencia. Es posible que el ascenso a director general, que ni se te había pasado por la cabeza, se fraguara en la imaginación de un compañero que lo deseaba de verdad. La mayoría de las ambiciones no se cumplen en quien las alimenta. Cada cuerpo, sin embargo, es dueño de su digestión y de su hambre y de su dolor. ¿Por qué?

Deseos.-- Juan José Millás.
EL PAÍS. Viernes 1 de Mayo de 2009.

¿TE ACUERDAS DE CUANDO LOS CHICLES COSTABAN UN DURO?

Euromed preferente. Inesperado viaje, sin saber qué hacer en tres horas de tren. Cuando alguien te deja nunca sabes qué música escuchar. Seguramente sea mejor apagar el iPod, pero no lo hago. Escribo y pienso más en los Lacasitos que me daba cuando tenía 2 ó 3 años ,justo antes de irme a dormir, o en el día que me dijo que si no me casaba no me iba a regalar una lavadora. Ochenta y cuatro años son muchos ya, aunque no sé si suficientes.
Hasta hace poco nunca me había planteado la vejez. La posibilidad de que a mi vida lleguen demencias, artrosis, reuma, alzheimer. Cuando a uno ya le cuesta levantarse del sofá o agacharse a por el papel que se ha caído al suelo. Pese a dedicarme a lo que me dedico, no estoy preparada para ver la vejez con buenos ojos. Me resulta demasiado complicado ayudarles, seguirles el ritmo lento y apagado que muchas veces dan sus pasos. No encuentro las bromas que caracterizan mi relacion con mis niños discapacitados o con mis loquitos. Desde que soy trabajadora social he mostrado una gran incapacidad a la hora de acercarme a mis abuelas, mientras paradójicamente me acercaba a todo tipo de enfermos. Nunca supe entender la soledad de sus miradas de viejas viudas cuya expresión más común es la del desconsuelo, el aburrimiento y el no querer ser una carga. Miradas, generalmente de mujeres, que han sido fuertes; han parido a más de cuatro hijos, han ido al mercado sin saber casi ni leer, y han sacado adelante a más de diez nietos mientras sus hijos, nueras y yernos trabajaban para iuego irse de vacaciones a Benidorm y dejarlas a la espera de la vuelta al cole.
No, creo que no las apreciamos como debiéramos, y no las mimamos como lo han hecho con nosotros. No sé si nos alejamos por egoísmo o como forma de hacer más fácil la despedida que tarde o temprano ha de llegar. El miedo a las arrugs, los pañales de adultos, a ver como pierden los recuerdos y a la muerte.

Adiós abuela... al final fui la única nieta a la que no viste casarse... :)

Baixant per Plaça Catalunya...

Baixant per Plaça Catalunya, plena ja d’estant per la fira del llibre de Sant Jordi, o pel dia dels enamorats a la catalana. Roses i llibres, i un sol ple que em colpeja la cara, cada vegada més sana, menys adolescent. Dos nois d’una organització ecologista que em dóna bastant fàstic volen explicar-me alguna cosa que no m’interessa i els hi dic que no amb el dit. Em deixen estar de seguida. Tinc uns minuts entre visita de seguiment i visita d’acompanyament de la feina, i em paro a prendre un bon café, acompanyada pel meu llibre, que en realitat és teu. Em fixe en algunes persones, que fan cara de parades, de no tenir cap compromís laboral, per molt que ho desitjen. Expresen una mescla d’amargor i malestar que no els deixa gaudir del tot d’un matí tan primaveral com el d’avui. Tensions acumulades a les cervicals, nervis per la entrevista de demà-passat, i currículums arrugats a la motxilla. Ja fa casi 3 mesos que estic al meu nou treball, i just ara és quan m’han de renovar. Sembla que em quedaré per aquí; com diu Manuel, si vullguesin fer-me fora ja m’ho habrien dit.
La primavera em fa recuperar la confiança perduda en aquesta ciutat; els raigs de sol em provoquen un benestar molt gran. El fet de no dur xaqueta m’alegra l’amarga blancor dels meus braços castigats per la llum fosforescent del despatx i l’obscuritat dels últims mesos. Ja no cal fer plans per omplir les nits que arribaven de forma precoç; ara és suficient amb contemplar a la jovenalla a mig vestir que omple els carrers barcelonins. És cert: la primavera, la sang altera.

METRO

Ja fa temps que vinc jugant a provocar amb mirades a la gent al metro; de vegades m’agradaria ser suficientment atrevida per tal de deixar a la gent sense paraules, amb accions improvisades, que sense cap dubte em farien riure. Sentir-me cada matí la protagonista d’un llibre adolescent que centra l’atenció de tots els viatjers del metro en mirar la seua curta falda, els seus pits desafiants, o la seua actitud de saber-se amb garanties d’èxit. Tanmateix, si la vergonya em deixès, aniria creant el caos pels carrers, diguent totes les barbaritats que pense, i que només faig arribar a qui va amb mi passejant pel carrer. Criticar als que semblen imbécils, felicitant als guapos per ser-ho, i clavant-me en les converses alienes, en les quals tinc alguna cosa que dir: explicar-li a una hippi del metro com fer l’hummus més cremós posant-li un iogurt, o recomanant un llibre millor al que t’estàs llegint a la parada de l’autobús. M’agradaria poder dir que és un abús quan m’han fet pagar més de 2 euros per un café amb llet, o quan dos estúpids m’insulten pel carrer perquè vaig amb la bici. El dia que aprove estadística em concediré l’ocasió de fer unes quantes bestieses, sense posar en perill la meua integritat física. Em ve de gust “liar-la” però de bon rotllo...

Des-naturalització

Portava des d’aquell cap de setmana apoteòsic del passat novembre pensant la raó per la que no et vaig demanar el telèfon, quan vas ser tan simpàtic i em vas besar tant bé. T’he buscat pels carrers de Gràcia, i inclós de vegades pensava que t’havia vist. No estava molt segura de si eres tú; l’alcohol i la resaca no em deixaven recordar ben bé la teua cara. Després de trobar-te al Be Cool vaig veure que ni eres tan guapo, ni sobre tot, tant simpàtic. L’APOLO, les drogues, l’alcohol i la tonteria del dissabte nit em va fer sentir una magia inexistent que ara no trobe enlloc. Igualment, i si m’ho permets, continuaré guardant un bon record de tu. Sóc així de natural.

Vida reversible

Mis amigos me consideran que estoy tan feliz como para poder leerme el libro tan triste que me han regalado. Curiosamente, tienen razón. Después de estos días de vacaciones, estoy haciendo mi vida reversible. Pensando en las musarañas más que en otras cosas, vivo en una primavera que nunca llega, pero donde sí está alterada la sangre. Estoy centrada en cosas tan importantes como pasar desapercibida en un metro lleno de gente. Leyendo historias de infancias rotas en Kabul, y de adolescentes perdidas ante una enfermedad mortal que a mí, sin embargo, me llevan de energía, llegando incluso a plantearme la posibilidad de presentarme a un concurso literario.
Bicicleta abajo por la calle Muntaner, deshago los mal encaminados pasos que había ido pegando por esta ciudad. En Barcelona no tenemos bravas ni cañas baratas, pero tenemos el solazo moreno del litoral mediterràneo. Sí, seguro que también acabaríamos algo asqueados de Madrid... Mantengo los labios cerrados para compensar la rebeldía de mis ojos abiertos.
Y mientras, encerrada en un tren que llega tarde, recuerdo esas tardes pascueras en las que me has sacado de excursión por la meseta más profunda. Pienso que no merezco estar tanto tiempo sin verte y en que podrían pagarme mejor para coger el AVE más a menudo.
Me replanteo mi futuro profesional, y no encuentro lo que quiero. La estadística me está descorcentando la carrera, y creo que eso tampoco lo merezco. Me encuentro haciéndome a mí misma demasiadas promesas. Soñar nunca sale gratis, pero el precio de los sueños se confunde con la vida. Escribir más, buscar cursos que llenen mi currículum, disfrutar de BCN ahora que parece va a dejar de llover, frecuentar el gimnasio, decidir si el año que viene viviré sola o no, sentarme sin nada que hacer frente a la ventada de mi habitación y mirar, incluso atreverme a dibujar lo que veo, aprovechar lo único bueno que tiene mi actual casa que es mi ventana, la magia de los rayos que entran de buena mañana, meterme más aún en la piel de los protagonistas de los libros que leo, esperar un mensaje avisándome de que vienes a Barcelona, despertarme contenta porque ya casi es fin de semana, pintarme las uñas de rojo, que ya va siendo hora, y escribirte cartas a los que todavía me las escriben a mí... Se acabó eso de ir siempre detrás de la gente. Alcoyanas, estoy aquí en Barcelona, no en la otra parte del mundo. A otros les mandaré e-mails, y a los que no, los veré entre mamelletes de la Terreta, cubatas del Tax, o birras del Sidecar. El tiempo ha pasado tan deprisa, teniendo tan poca capacidad de controlar lo que sucede a nuestro alrededor, que a veces, parece que la vida se construya sola, arrinconada en el estante de una despensa, en un lugar que vemos sin alcanzar a mirar lo que contiene. Siento que acaba de empezar el año.

Acertijo

"Nos duele envejecer, per resulta / más difícil aún / comprender que se ama solamente / aquello que envejece"

Almudena Grandes.
Mercados de Barceló.

Mademoiselle Kapranos

Primavera

Barcelona. Fosca i cega sota la pluja d'uns dies eterns d'espera; de l'espera d'un viatge ajornat tantes vegades, però a la fi, un viatge que s'havia de fer.

Camp de Tarragona. La pluja va escampant, mentra a 300 Km. per hora passen arbres, fils elèctrics i records dels últims set anys. Recordo la primera vegada que vam anar junts a Madrid, aquell Madrid dels llibres, de la Plaça Major, del bocata de Calamars davant d'Atocha, i dels amics. Amb esforços recorde l'última vegada que vaig anar; més bé, no tinc ganes de recordar-la. Fa un any i mig d'això i des d'eixe moment només ha xafat l'aerport de la capital. A hores d'ara, sé que la ciutat m'està esperant.

Lleida Pirineus. Encara llunys de les muntanyes i sense rastre de la ne. M'estic adormint mentre continue repassant els darrers anys, els darrers viatges, les darreres manys de la meua vida. Los Planetas van susurrant-me que vana fer un aeropor a on havíem quedat i que van a fer-me el president dels estats d'ànim...

Saragossa. Entre somnis invisibles, me'n adono que ja no sona res al meu pPod. Fa fred a aquest AVE pel de senyors executius i dones directives carregades amb els últims aparells electrònics, quan més petits, millors. També fa bona olor aquest AVE. Es noten els diners en perfums comprats en qualsevol dutty-free, al tornar de qualsevol reunió a qualsevol païs europeu, a on també es fan reunions del G-20, i a on aprofiten per a ser infidels a les seues parelles, recompensant-les ara amb regals "made in..." que demanen perdó sense paraules, "para qué quieren la verdad"... el pPod continua a la seua... Ha aparegut el sol; a la meseta no plou. "Cuanto sol le he vendido al mar por tempestad". Tot és diferent a la meseta.

Guadalajara Yebes. Despertar-se de cop, un altra vegada sense música. És hora de baixar. Ja arribaré demà a Madrid. Café amb llet en un got llarg i un donut per berenar. Escriure una estona i escoltar el pPod, cansat de tres hores sense parar. Les primeres paraules que pronuncie les dic en català. Se m'ha bblidat que no estic a la terreta. Somriure i esperar. "El cel se perd en sí mateix...". Escriure i pensar. Tinc per davant 11 dies de vacances, però de moment, estic ací.

Re-tornar

Sommiar. Encara és d'hora. Sentir els llançols càlids enlluernats pel sol que entra per la porta del balcò de la meva habitació. La llum ja no és igual que abans. Alguna cosa ha canviat a Barcelona. Diga-li primavera, diga-li com vullga, però alguna cosa està canviant. No sé si serà que des de fa unes setmanes la ciutat ja no em sembla com abans. S'ha acabat el terrible malson de treballar a deshora; s'ha acabat la llarga espera que em tenia arrelada a la vida com penjada del sòl, pendent d'un telèfon a vegades amarg, les menys vegades, dolç. Ara és un telèfon dolç, i una ciutat eterna. Senc que no me l'acabaré mai; ara comprenc l'inabarcable dels seus carrers; ara comence a enviar a pastar fang a aquells individus autòctons que ens neguen l'amistat com si d'un bon grapat d'euros es tractès. Ara estic per a qui em vol.
Des del mileurisme planeje alguns viatjes. Retrobades Erasmus, retrobades entre amics que s'han quedat llunyans. Asseguda en un Euromed que no em portarà a casa, pense en la primera nit que vam passar junts a Barcelona, compartint allò que feia tant de temps que voliem compartir, rememorant aquella nit sota la calidessa d'una avançada primavera en una tenda de campanya a mig construir.
Deborar llibres, gaudir d'una habitació cada vegades més meua, que senc que prompte haurè d'abandonar. Rodolant pel llit, amb la meua nova llum rojenca, que em recorda que avui comença la primavera; justament avui que he tornat a agafar l'abric i els mocadors per al costipat.

Quatre hores al telèfon construint el que el nostre dia a dia no ens permet fer.

Barcelona, la Vila de Gràcia, una calçotada a mig matí.

...

Barcelona mecànica

Arriben els exàmens i com sempre hi ha massa temps per pensar; tot i que em passe les hores mortes vagant per un depatx sense activitat cereblal, tampoc no arribe a cap conclusió. Será que no hi ha res definitiu que concluir. De fet les coses estan obertes, van per l'aire, planejen la Diagonal, i no saben ben bé que estic al carrer Domènech i no en cap altre lloc. No saben que tinc preparats 35 currículum amb carta de presentació, ni que el torn de la nit m'esta emmalaltint les ganes de viure. Entre presses i processos gripals, no trobe si el meu lloc és el llit, o més bé estar avorrida al treball. M'ofegue en converses de telèfon que no són suficients, perquè les coses son massa complicades. Necessite el teu recolzament, les teues rialles al meu voltant, sí, aquelles que quan ens quedem a soles desapareixen perquè hi ha un mur, el mur del pànic, que ens separa quan estem junts, i ens fa seure a la mateixa cadira quan estem lluny. La distància. Estic distanciada de quasi totes les coses que han existit a la meua vida, i tampoc no sé com tornar a elles... ni si vull tornar. Si sé que per ara, he de tenir paciència. Molta. Tant per trobar un altra feina, com per trobar a algú que s'asemble a tu per ahí; perquè necessite un substitut d'allò que vam crear i jo mateixa vaig destroçar.

Mentrestant, mire per la finestra blanca; a Barcelona totes les finestres són blanques. I velles. I tenen mil capes de pintura. S'assemblen bastant a mí, o al menys a la forma en la que em senc. Concretament, em senc com la enorme finestra de la meua habitació: està tancada quan entra el solet, i oberta (i descoberta) a la immensitat de les nits fosques, enlluernades per una lluna que va de la Sagrada Família al Casa Fuster, acompanyada únicament pel silenci del seu propi moviment.

I així, han passat gaire bé sis mesos. Mig any intentant trepitjar els graons d'una escala sense fi; mig any de l'inacabable eterna città. Mig any pegada a un ordinador com a única forma d'expressió, tant acadèmica, com personal. Converses de xat llargues o curtes com a forma de relació social. Catalans distants, i amistats llunyanes. La combinació perfecta per tornar-se boig. Amics contats amb els dits d'una mà i hores de Terreta per sentir-se com a casa. Alguns billets d'avió a Lisboa, i dos entrades de concerts. Romanços al més pur estil adolescent al voltant de la Torre Agbar, i un nou Ipod que acompanya els viatges de transport públic, amb un bon llibre sota el braç. Ara el més porc que he trobat; en examens, lectures lleugeres per favor.

Accetta il consiglio...

Adaptacions literàries -- Apropiacions inconfesables

"... Pel bé del meu rendiment a la feina, pel bé de la meua salut mental, pel bé de la meua economia i pel bé de la resta de les nostres vides, hem de passar-les plegats.

Perdre’s això seria imperdonable, seria un crim..."

Wind of change --- Scorpions

Buscando objetivo para el nuevo año.

Buscando un beso a medianoche

A veces no viene mal un buen pastelón para sentir que el amor no siempre queda tan lejos... que no siempre una relación de pareja tiene que durar más de un día, ni un rollo de una noche tiene porqué ser tan frívolo y carnal...