Com cada cop que li dic a un taxista que vull anar a Sant Boi del Llobregat, al psiquiàtric, aquest matí no ha estat una excepció: mirada espantada, ulls que denoten por, camins transitats i poblats, ràdios enceses i cero conversa. Jo, el mirava pel mirall retrovisor, com en un intent de conquesta. Més rubiet que castanyet, ulls clars, entre la foscor d'un gris i la claredat d'un blau cel. Apagats, i en canvi, preciosos. Una mirada que no enlluerna tot el que sí denotaven els seus moviments. No li veia la cara, només els ulls. Mirava cap enrere, de tant en tant, no sé si per comprovar l'estat del trànsit, el meu estat de bogeria, o a el meu estat en general. Silencia, i la mirada trista, feble. Em decideixo a trencar un tros de la meua agenda, i escriure "Tens un ulls molt macos com per mantenir una mirada tan trista. La noia de Sant Boi". Clarament, he pensat després, es pensarà que sóc una malalta de l'hospital psiquiàtric. De sobte, em pregunta si anem per bon camí, i jo, dubitativa, li dic "ah, no sé, vostè és el taxista". Somriu, i canvia la mirada. Trobe un resplandor; està com avergonyit perquè està perdut. Engega el GPS i comença a parlar-me. Li explico que no sóc d'ací, que tinc que portar unes coses. Ell diu que reconeix el camí per haver portat borratxos des de Barcelona. Miraculosament, hi ha cua per fer una rotonda. Encara no sé si li deixaré la noteta, però si ho faig la deixaré a la butxaca del darrere del seu seient. Em pregunta si plego ja, i tonta de mi, li dic que no, que fins les 5 no plego. Hagués pogut plegar el que fos amb ell.
Quan parla somriu més, té una veu dolça; parla castellà. Finalment, troba el camí; vol deixar-me a la porta mateixa del psiquiàtric, i li que dic que no pot traspassar la barana de seguretat sense permís. 23.65€ costa el final del trajecte. Li pague i em dóna el tiquet; per fi, es gira i li veig la cara. Somriu de nou, i li felicito l'any. Quan tracte de no deixar-me res als seients, deixe la nota penjada.
En arribar a la porta, em gire i segueix allà, com ocupat organitzant coses. Me'l mire amb cara de penjada, d'interna, de malalta mental. No em sorpren la bullida que em falta.
Quan parla somriu més, té una veu dolça; parla castellà. Finalment, troba el camí; vol deixar-me a la porta mateixa del psiquiàtric, i li que dic que no pot traspassar la barana de seguretat sense permís. 23.65€ costa el final del trajecte. Li pague i em dóna el tiquet; per fi, es gira i li veig la cara. Somriu de nou, i li felicito l'any. Quan tracte de no deixar-me res als seients, deixe la nota penjada.
En arribar a la porta, em gire i segueix allà, com ocupat organitzant coses. Me'l mire amb cara de penjada, d'interna, de malalta mental. No em sorpren la bullida que em falta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada