Punt i principi de viure sense tu

Sembla que ho he pogut superar. Al final, sembla que sí. Tracte d'enraonar amb mi mateixa, i arribe a diverses conclusions possibles. La primera, és que no hi res millor per a evitar pensar en tu que pensar en un altre. Pensaments comparats que, per oposició, fan desapareixer els primers. En segon lloc, la conclusió és que la distància i la quantitat de coses fetes les últimes setmanes a un ritme frenètic, m'han impedit pensar en excès en tu. I la conclusió definitiva, és que l'esser humà no està fet per a patir, al menys l'esser humà del que jo estic composta, així que no m'ha quedat altre remei que assumir que, malgrat no poder estar junts, t'estime; i t'estime perquè no puc estar en front teu d'un altra forma que no siga la d'aquella xiqueta, que ja fa uns quants (bastants) anys es va quedar penjada de tu, d'una forma quasi inalterable i irreversible. Així que, una vegada m'he deixat clar a mi mateixa, que no vaig a oblidarte mai, comence l'inici de la reconciliació amb la meua persona, que no pot ser sense tu, sense tots eixos cafès, mai pagats a mitges, a on, sense paraules, es vam anar fixant l'un en l'altre. Irremediablement, i de forma confusa, ens vam anar ficant en el clavegueram de la nostra relació, i ara, quan ja no hi havia eixida possible, m'habitue a viure sense les teues telefonades d'hora i mitja. I una vegada m'he habituat, i he aconseguit vore que ja no podíem ser més, treballe, amb mi mateixa,de nou, la idea de mantenir amb tu una relació sana (¿d'amistat?), a on, per primera vegada, donem pas a la comunicació des d'un primer moment, perquè xiquet, no puc viure sense imaginar-te a prop de tu, malgrat que a prop, signifique estar a més de cinc-cents kilòmetres.
A la fi, no sempre les coses van com u desitja... però això no m'impedeix pensar que ho podíem haver fet bé, fins i tot haver-ho fet per a sempre.