Escollir morir. Supose que no arribaré a entendre-ho mai. Em pregunte que passa amb u quan mor, què fan de les teues coses. Com són els records que tenen les persones de tu; qui té malsons i qui maleeix el món per fer-li sofrir així. No em trec aquesta idea del cap. Cada cop que ho verbalitze, llàgrimes rodolen per les galtes gelades. Expressar aquesta idea posa els ulls com a plats; causa silencies telefònics, i sensacions glaçades. Paralitzada al mig de la meua habitació, calada pel fred; els peus congelats i el silenci. El silenci que provoca no poder escoltar música, no trobar quines van ser les nostres cançons, no voler associar cap melodia al desconcert generalitzat. iPod sord, altaveus apagats. Una plorera continguda. Una emoció en l'aire, sostinguda, per molt de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada