Un divendres més

Estem ací al sofà de casa, debatint si s'ha de fer o no un esforç pels amics a l'hora de sortir de festa. Jo sóc més de l'opinió de que sortir de festa és una cosa que es fa per passar-ho bé, i poc més. Assumim que no ens agraden les mega-discos, ni els talons, ni les sombres d'ulls de colors. Ens agrada més una estoneta amb bona música, un ambient tranquil i senzill, sense màscares, ni aparences falses de dones virginals, que s'ho faran amb qualsevol als banys de disseny de les mega-sales amb porters, que més que seguretats són jutges del tribunal de l'estil (s'haurien de mirar a si mateixos). Ens agrada anar de cara, i no enganyem a ningú.

Anit, per exemple, per sisena setmana consecutiva, ens vam deixar caure pel Sidecar. Si, senyor, som unes "talibans" d'aquest antro; ¿per què? perquè ens agrada. Anit no ens vam perdre en cap moment; vam ballar juntes (es va convertir en una nit de noies), vam fer amics, com sempre, i vam gaudir dels super temazos. Cada nit es superen un poc més. El francès de Carmen, ja com un més, al voltant nostre. Jo, amb severes dificultats per entendre el seu francès entre tant de soroll. Heidegger amb la noia més lletja del món, i Bolaño, que s'havia tornat a deixar la simpatia a casa. Ballar, ballar i ballar; també un poc de cridar, de saltar i de marejar per la sala. Cremar una caipiroska alla fragola, tres vodkes/red-bull i dues cerveses es fa complicat. Quan encenen les llums i ens fan fora, encara porte una a la ma! Manin, amic de Heidegger i Bolaño està fart de veure com aquestos dos lliguen i no el tenen en compte. Ja és la segona setmana que li explico que no ha de patir per res, amb Carmen i amb mi, mai es trobarà sol. Només arribar Fabio, frustrat perquè són les 5 i encara no té pla per no passar sol la nit, arrasa amb Lara, i en deu minuts ja no estan per allà. Ja ho sabem, les dones són qualitatives, i els homes quantitaitus. Pulp, Mando Diao, Los Planetas. Manin vol anar de after; jo m'anime. Vol drogues, però ja sap que jo passe. Al final, acabem als Tres Tombs, amb un entrepà que ens torna a la vida. Convida ell pel bikini que li vam fer la setmana passada. Muntem pel mercat de Sant de Sant Antoni fins a Aribau, i no sé perquè, Manin no agafa el metro. Demà no treballa. Pot dormir, i sembla que ha decidit que passarà la nit, o més bé, el matí amb mi, en compliment d'aquest contracte implícit, pel qual ell dorm al meu llit perquè és còmode, gran i perquè casa meua, malgrat els 98 graons, està més a prop que la seua. Avui no respecta la línia que ell mateix va dibuixar (és artista el noi) separant el llit en dos part: la seua, dins, i la meua, fora. En algun moment, entre rialles borratxes i confessions entre desconeguts, ens adormim abraçats. No sé qui ha abraçat a qui, la qüestió és que tinc fred als peus, i me'ls enganxa amb els seus. Serà la soledat de les vuit del matí o la claror que comença a entrar. per les contrafinestres mal tancades. Un marc un tant sorprenent, però increiblement dolç. Res de "sentia la seva respiració" o "els seus llavis em buscaven en l'obscuritat". Només dormir amb algú. És un bon pacte.