Viure a l'aigua

L'instant posterior a ficar-me en la piscina, és probablement, la millor sensació del dia. Després d'hores i hores de jornades de formació, i unes quantes més de mestratge (avui, immigrants de l'Est), assegudes en cadires incòmodes, adormilada en alguns moments, en altres ben desperta (la cafeina arriba a la sang, i després ataca al Sistema Nerviós Central, mentjant-se neurones, i l'esmalt de les dents).

L'aigua atravessa la pell, la senc passar per dins dels meus braços cada cop que agafe impuls. Els primers metres sota l'aigua, sempre els faig bucejant, estirant molt les cames, i impulsant-me fort amb els braços. Estil braça. Metres, pocs, perquè aquesta piscina "me la passe" sense sortir a respirar. El moment abans d'arribar, quan ja quasi no puc més, faig força per sortir, i la sensació que pendula entre el plaer i el començament del sofriment, gaire bé de la mort, em dóna ganes de pixar.Quan em recupere de totes les vibrants emocions, comence a fluir per l'aigua, perquè d'allò no se'n pot dir nadar. Respiració arrítmica, banyador embotit, ulleres fent ventosa als ulls i gorro... del gorro millor no parlem. Passen els minuts com si res; la piscina no deuria de ser un esport, sinó un plaer. Ho sé ara que vaig a nadar com a part de l'inici de la fi d'un dia llarg i pesat. Aprofite les hores de la nit per remullar-me sense ningú més, així ningú m'arrancarà algun dels piercings mentres nade. I després de l'estona que el meu cos aguanta, ni un llarg més ni un de menys, els justos per no caure redona en l'aigua i ofegar-me sense més, em recalente en el bany turc. Humit, bollint, sense llum. Senc la respiració d'algú, que amb la nuvolada de vaho no puc saber si és home o dona. No puc saber si aguante deu segons, o deu minuts, però quan l'aire no m'arriba a totes les parts del cos per oxigenar, he de sortir. Dutxa glaçada, que no note. I ara, bombolles per mil dins d'un jacuzzi gran, il·luminat. Tancar els ulls, i buscar que un petit xorro d'aigua em faça cuscanelles als peus. Note la mirada d'un desconegut; deu mirar-me per la cara de goig que tinc. Ací si que perc la noció del temps; només puc decidir marxar-me quan tinc els dits ben arrugats. Semblen les mans de l'abuela Lola.

Per cert, aquí va una maratò solidària a Alcoi, que per segon any consecutiu em perdré.