Veig a La Maga i et veig a tu, buscant-me, a mi, o un altra, per la nostra València, la que amb el pas del temps vam fer nostra, la que va esdevindre un espai on perdre's era possible, i trobar-se era fàcil. Passejar de la ma. Recordes quant ens vam estimar aquelles vesprades de no tardor... de calidessa espontànea en un portal de la Ciutat Vella... No se quants anys hauran de passar fins que siga capaç de trobar una distància més real que la existent, que deuen ser uns tres o quatre mil quilòemetres. No és una ferida, ni tampoc un malson. Eres tú, el de sempre. El que em feia somriure amb les seues locures matineres, que no eren res més que desdejunis primaverals de vesprades tontes, ja que tu mai et despertaves abans de les dos del migdia, i tampoc te'n anaves a dormir abans de les quatre o cinc de la matinada. Fins i tot, quan vas aprendre a dormir amb mi, restaves quietet, amb els ulls negres ben oberts, mirant-me, respirant de forma lleu i respectuosa per tal de no fer-me despertar.

Ara sé que m'acabaré Rayuela. Ara ho sé perquè et trobe en casi tots els racons del llibre. Ara sé, que quan l'acabe tindre moltes ganes d'agafar un vol a Bèlgica, i de fer-te oblidar que tens parella, perquè ella no ens ha d'importar. Curiosament, sé que mai ho faré; mai haurà un avió per a mi. Mai més hi haurà un cabanyalero esperant-me a la porta d'arrivades d'un aeroport qualsevol.

Quan passarà tota aquesta mandra emocional, i aconseguirè enganxar-me a qualsevol altra cosa que no siga un troç de carn ja podrida abans de cuinar-la.

Sembla que no sé parlar d'un altra cosa.

Mentrestant, em perc en metros endarrerits i en vagons a rebosar, fullejant pàgines banyades de ponts, llibreries, jazz i pintors. Llapiç en ma, pense en tot el que m'agradaria llegir, en tot el que m'agradaria conèixer i en tot el que m'agradaria dibuixar. Tinc pendent amb mi mateixa, aprofitar una vesprada d'avorriment en aconseguir articular en un full alguna cosa semblant a un dibuix. Pense dibuixar dillunsos, com fan Antònia Font, i en penjar de la meua paret blanca un dibuix d'una Paola plena de rissos, de quan jo era Lilo, la teua Lilo.