Ja fa temps que vinc jugant a provocar amb mirades a la gent al metro; de vegades m’agradaria ser suficientment atrevida per tal de deixar a la gent sense paraules, amb accions improvisades, que sense cap dubte em farien riure. Sentir-me cada matí la protagonista d’un llibre adolescent que centra l’atenció de tots els viatjers del metro en mirar la seua curta falda, els seus pits desafiants, o la seua actitud de saber-se amb garanties d’èxit. Tanmateix, si la vergonya em deixès, aniria creant el caos pels carrers, diguent totes les barbaritats que pense, i que només faig arribar a qui va amb mi passejant pel carrer. Criticar als que semblen imbécils, felicitant als guapos per ser-ho, i clavant-me en les converses alienes, en les quals tinc alguna cosa que dir: explicar-li a una hippi del metro com fer l’hummus més cremós posant-li un iogurt, o recomanant un llibre millor al que t’estàs llegint a la parada de l’autobús. M’agradaria poder dir que és un abús quan m’han fet pagar més de 2 euros per un café amb llet, o quan dos estúpids m’insulten pel carrer perquè vaig amb la bici. El dia que aprove estadística em concediré l’ocasió de fer unes quantes bestieses, sense posar en perill la meua integritat física. Em ve de gust “liar-la” però de bon rotllo...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada