Baixant per Plaça Catalunya...

Baixant per Plaça Catalunya, plena ja d’estant per la fira del llibre de Sant Jordi, o pel dia dels enamorats a la catalana. Roses i llibres, i un sol ple que em colpeja la cara, cada vegada més sana, menys adolescent. Dos nois d’una organització ecologista que em dóna bastant fàstic volen explicar-me alguna cosa que no m’interessa i els hi dic que no amb el dit. Em deixen estar de seguida. Tinc uns minuts entre visita de seguiment i visita d’acompanyament de la feina, i em paro a prendre un bon café, acompanyada pel meu llibre, que en realitat és teu. Em fixe en algunes persones, que fan cara de parades, de no tenir cap compromís laboral, per molt que ho desitjen. Expresen una mescla d’amargor i malestar que no els deixa gaudir del tot d’un matí tan primaveral com el d’avui. Tensions acumulades a les cervicals, nervis per la entrevista de demà-passat, i currículums arrugats a la motxilla. Ja fa casi 3 mesos que estic al meu nou treball, i just ara és quan m’han de renovar. Sembla que em quedaré per aquí; com diu Manuel, si vullguesin fer-me fora ja m’ho habrien dit.
La primavera em fa recuperar la confiança perduda en aquesta ciutat; els raigs de sol em provoquen un benestar molt gran. El fet de no dur xaqueta m’alegra l’amarga blancor dels meus braços castigats per la llum fosforescent del despatx i l’obscuritat dels últims mesos. Ja no cal fer plans per omplir les nits que arribaven de forma precoç; ara és suficient amb contemplar a la jovenalla a mig vestir que omple els carrers barcelonins. És cert: la primavera, la sang altera.