Records II

En la mateixa caixa xinesa a on he rebuscat aquestos dies a la meua habitació d'Alcoi, he trobat notetes de dos adolescents, que mataven les hores d'avorriment de l'institut, intercanviant sentiments que encara no tenien forma ni color. No he tingut temps de rellegir-les, però les he guardat com un tresor.
He passat pàgina i he trobat unes cartes amb segell francès, a on aquell company d'institut, anys després, m'explicava com de feliç era allà a la ciutat del Sena, els projectes que no tenia a la seua tornada a València, o la il·lusió d'haver recuperat la nostra feble relació, que per aquells anys, es desentenia per fi de moltes sessions de cops i llàgrimes.
Pot ser, va ser aquella distància la que, com sempre, ens va apropar. No se si ho hem parlat algun cop, però els quilòmetres sempre ens han sentat bé. Ens han posat a cadascú al seu lloc, i ens han permès escriure'ns tot el que no sempre hem sabut dir amb la boca. També em contaves com de difícil era explicar a la gent que anaves coneguen allà, qui sóc i perquè sóc tan especial. Sí, realment no ha estat mai fàcil d'explicar, i, sovint, hem portat a la confusió a aquells que, sense conèixer-nos, han xafardejat sobre nosaltres.
La qüestió és que han passat deu anys des del primer cop que vaig veure els teus ulls verds, i que a hores d'ara, em sorprenc rellegint les paraules màgiques que em dirigies des de lluny. Teves i d'altres, sempre eren agradables d'escoltar.

Diré un día: bienvenido
a la casa. Ésta es tu lumbre.
Bebe en tu copa tu vino.
mira el cielo, parte el pan.
Cuánto has tardado. Anduviste
bajo las constelaciones
del Sur, navegaste ríos
de son diferente. Cuánto
duró tu viaje. Te noto
cansado. No me preguntes.
Da de comer a tus perros,
oye la canción del álamo.
No me preguntes por nada,
no me preguntes.


Si hablase,
llorarías. Si enfrentases
tus espectros al espejo,
seguro que no verías
imágenes reflejadas.
Lo vivo lejano ha muerto:
lo mató el tiempo. Tú sólo
puedes enterrarlo. Dale
tierra mañana, después
de descansar. Bienvenido
a tu casa. No preguntes
nada. Mañana hablaremos.

José Hierro.

Records I

Trobar una caixa amb motius xinesos a la meua habitació d'Alcoi, i rellegir les notes que, amagades, deixaves en qualsevol lloc. Veure'm reflectida en la teua cal·ligrafia, en els dibuixos que feies sense parar, un darrere l'altre, sota l'alienació del que no sap expressar emocions mitjançant les paraules.
No recorde cap moment en el qual a la teua boca es posara un 'te quiero'. Cap ni un. Si recorde el primer cop que jo t'ho vaig dir. Era una nit d'octubre o novembre, de fa sis anys. També recorde el silenci de la teua boca, en no respondre ni un fals 'yo también' i el rumor de la teua mirada intensa sota la llum rogenca de Benimaclet.
Recorde, perquè ja no es tracta de sentir, que fa quasi cinc anys que es van acabar els dibuixos a llapis, les lliçons d'amor desmesurat, les línies que dibuixaven les teues mans sota els llençols d'un llit de noranta centímetres, a on simplement no cabíem.
Ja fa molt que no ens hem vist.
Ja tot és un record llunyà.

De dubtes i deutes eterns.

Vas caure malalta fa aproximàdament quatre anys. Els hiverns es feien molts durs per tu. Les articulacions no et responien, o això deies. El dubte etern de si eres víctima de la teua pròpia hipocòndria. Fa poc em vaig assabentar de que la majoria de la gent utilitzem malament la paraula hipocondríac, pensant que és gent que es considera malalta sovint, i per aquesta raó va al metge, quan en realitat és gent que no va al metge perquè s'autodiagnostica les malalties a la carta.

La distància. Una distància que no vam saber gestionar. Ens feiem grans, però cadascuna va seguir un ritme; simplement vam escollir camins diferents. O això m'agrada pensar, en un intent d'oblidar que efectivament, ja no ens tornarem a veure mai més.

Fa unes setmanes, vaig recòrrer paissatges que tu mateixa vas visitar fa ara uns dos anys. Argentina et va acollir en el teu intent frustrat de fer-li front a una simptomatologia que exageraves, i que en canvi, no et va impedir visitar la Patagònia en plena estació hivernal (amb lo dura que ha resultat ser a la primavera...). Tu vas viure al barri de Flores, i a mi m'han acollit en aquest mateix barri. Pura casualitat. He buscat les teues pigues en aquells llocs que les fotos del teu facebook m'han ensenyat. Un compte de facebook que ningú ha tancat. Això sempre m'ha sorprés: si mors, qui pot tancar el teu compte?.

He buscat els teus piercings, el teu cabell pel-roig, i en canvi, t'he trobat en les "vinchitas" (diademes) fetes a ma dels mercadets artesanals de San Telmo. T'he vist en el vol dels còndors que, lliures, planejaven sobre el Fitz Roy, i en les petjades sobre la neu de la fi del món. Supose que la moralina catòlica de la meua infància, de vegades, em fa pensar que els morts, trobant-se al cel, poden veure el que estic fent. Si així fos, espere haver-te fet somriure, o plorar, o algo , perquè he pensat molt en tu, en la teua mort, i en els diazepans que et va receptar algun psiquiatra que no t'escoltava, i que no sabia que eres perfectament capaç d'intentar suicidar-te per cridar l'atenció, com a tu t'agradava.

Ja fa un any, i encara no he anat a visitar-te a Formentera. Pot ser es convertirà en el meu deute etern.

El Chaltén.

A les 8 estava en peu. He baixat a esmorçar, un desdejuni ben complet per 15$. M'he preparat un entrepà i he marxat cap al Laguna Torre. El primer recorregut, fins al Mirador del Cerro, eren només 5 km. He decidit que segons veiés la cosa, continuaria 6 km. més fins a la Laguna.

La veritat és que la primera part ha estat bastant fàcil, excepte en moments semblants a l'escalda. Ja al principi, m'he trobat amb més gent, la qual cosa, m'ha tranquil·litzat bastant. He de reconèixer que em feia por el fet d'anar sola, perquè els meus coneixements de muntanya, o climatologia són nuls, per no parlar de l'orientació. Sgons anava pujant, feia molt més vent. Pel que sembla, a la Patagònia el vent és habitual; com que no hi ha cap obstacle en quilòmetres i quilòmetres, el vent es mou amb total llibertat, colpejant només a les persones que van pel carrer.

En arribar al Mirador del Cerro, me'n adone de que no té res d'especial, i com que només portava una mica més d'un hora de camí, continue endavant. He tingut ocasió de veure i escoltar el famós "pájaro carpintero" picant contra els arbres. Després d'una baixada pedregosa, t'endinses en un bosc. La senda és estreta, però ben delimitada. Segons vas adentrant-te en el bosc, la vall es fa més ampla. El vent bufa molt fort; cada cop es més difícil caminar. Arriba un punt pel qual has d'escollir l'itinerari: o bé cap al Laguna Torre, o bé cap al Poincenot. Tire endavant cap al campament d'Agostini, a on està el Laguna Torre. S'obre la vall, deixant a la vista una imatge espectacular: tot un cementiri d'arbres, que a l'hivern no van soportar la força del vent i el pes de la nue. Davant meu hi ha com un quilòmetre d'explanada amb troncs morts. El riu transcorre gèlid, gris, serpentejant a prop de la senda.

Cap al final del trajecte, sense saber quan queda, les condicions climatològiques es compliquen. El vent bufa de valent, plou i comence a tenir fred. Pense en la gent que fa alpinisme, i considere la valentia de les seves expedicions. Arribe al final del camí, una mica desconcertada perquè la pluja no em deixa veure amb claredat, i la senda no està ben marcada. S'escolta aproximar-se el vent, encara que jo crec, erròniament, que és el rumor de l'aigua. Una senyal m'indica que el Laguna Torres està a deu minuts. Continue pujant per un camí de pedres grans, i en mig de la boira veig un glaciar petit, en retrocés, que ha tingut algun desprendiment recent i deixa veure icebergs petits flotant per la pròpia llacuna. Una imatge increible: l'aigua, reflectint la llum que l'envolta, és gris, però d'un gris brillant, que de vegades, tira cap al blau. El vent, gairebé, no em deixa fer fotos. Tinc fred, i no hi ha a on amagar-se. Algú va construir un paravent amb pedres, però està ple de gent dinant.

Torne cap enrere, i en un punt a on no fa tant de vent, em pose els "calentapiernas" de llana, ben gruixuts. Sortir de l'espesa boira em costa menys que entrar. El vent em pega per l'esquena i m'ajuda a avançar. L'aigua-neu ja no em cau a la cara, i les ulleres de sol es mantenen relativament netes. Continua cridant-mel'atenció la quantitat d'arbres grans trencants en dos.

A la tornada vaig més acompanyada. Comence a tenir gana, ja que fa quasi quatre hores que camine. Tinc intenció de parar al Mirador del Cerro. Observe el Fitz Roy, que es divisa sota una fina capa de boira. Estic avall i per fi, es vislumbra el seu pic, quasi sempre ocult entre els núvols, que el fan semblar un volcà en erupció. Mire enrere i veig un munt de boira, de la qual resulta difícil creure que hagi pogut eixir.

Deixa de ploure, però el vent alça partícules d'aigua del riu, com passava a Iguazú. Al Mirador resulta impossible dinar, i m'amague entre uns arbres, al costat d'un petit riu, a menjar-me un entrepà d'aquestos que fan mala pinta, però que en aquestes condicions em sembla lo millor del món. Una poma i unes galetes de xocolata. Continue endavant.

El darrer tram es fa una mica avorrit, ja que és més àrid i desèrtic. La boira deixa veure el sol, que no escalfa gaire. Torne a veure la vall des de dalt, amb alguna cascada improvisada pel desgel. He perdut de vista el Fitz Roy.

Acabe el trajecte; quan veig de lluny el poble no puc evitar cridar un "yuhuu" ben alt. El vent bufa més que mai.

Els Telos

A la meua guia ja ho posava. Argetina està ple dels, malament anomenats, albergs transitoris. Celeste em va explicar que se'n diuen Telos. Allà van les parelles que no tenen lloc a on anar, ja que ací tampoc és massa segur agafar el cotxe i anar-te'n a la típica curva de la muntanya. També van els amors transitoris creats sota uns cuants cubates de més. De vegades, també van els que tenen casa, i llit, i intimitat en general, però que volen canviar, i fer-ho en un ambient diferent, com ara, a sota un tatami japonés, o algo així. Els Telos estan a tot arreu. En qualsevol carrer t'estan esperant amb, com no podia ser d'un altra manera, les seves llums de neó, vermelles o morades, al més pur estil de prostíbul.

Fa une setmanes, llegia al diari, que l'Ajuntament de Barcelona expropiarà la Casita Blanca en març de l'any vinent per posar jardins a la zona. Des de sempre, ha oferit uns bons musclos a la marinera a la primera planta, i a la segona, un bon llit a on fer la migdiada amb la teva parella, o amant. Rep el nom de la Casita Blanca perquè solien haver-hi llençols estesos als balcons de la façana que dóna, més o menys, a la Plaça Lesseps. A la seva pàgina web diuen que "és el banc de sensacions intransferibles, de secrets que han ajudat a gaudir i viue la pasió d'una ciutat sense distinció de sexes, dignificant el sexe".

Recoletas

Eduardo Sívori va enviar la seua obra "El despertar de la criada" a Paris, i en ser exposada davant d'un petit grup d'experts de l'Associació Estímul de Belles Arts, es van ofendre perquè mostrava la nuesa d'un perfil de dona que no era l'habitual. Per aquesta raó, van acceptar l'obra, però no la van exposar. La criada, eix central del quadre, no mostra cap mitologia o esdeveniment polític. Només mostra una dona treballadora, amb una actitud normal, sense posar, perqué es troba al seu petit habitàcul d'intimitat, la seva petita cambra de criada. El que més repulsa va causar: la imatge dels seus peus, fets pols per la seva condició de criada.

El despertar de la criada. Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires.

Maletes perdudes

La maleta que he portat durant els últims viatges sempre ha esdevingut un element important de companyia. És com una mena de representació de les idees que m'he fet de forma preconcebuda abans de marxar. A Nova York vaig anar amb la meua humil maleteta de ma i la motxila d'acampada de Manuel; eren molts els dies que estaria vivint a un alberg juvenil a Harlem, i l'ausència d'armari et requereix d'una mica d'espai perqué la teva roba no sembli un acordeó (expressió de qualsevol mare, supose).
A Málaga sempre he anat amb maletes petites; bikini, vestidets d'estiu, sandàlies i un parell de llibres. Quan baixe a Alcoi, no se què passa, però vaig amb quatre coses, i em torne amb roba que he rescatat del meu armari adolescent, els tuppers de la mama, algun llibre que vull rellegir, etc.
Ara bé, la maleta per excel.lència va ser la de Roma. Un billet només d'anada, deu mesos per davant lluny de casa. Roba d'estiu i d'hivern, fotos, llibres, diccionari i gramàtica italiana. Regals de comiat dels meus amics, entre ells la pròpia maleta. Verda militar, enorme; massa gran per a la limitació de pes de les aerolínies. Una maleta que vaig odiar des del primer dia pel que representava: la pérdua d'un amic per sempre més. Recorde haver-li pegat una patada els dies abans de marxar, tractant de fer entrar tot el que necessitava. Una patada de ràbia. La vaig odiar encara més quan la vaig haver de moure pels carrers empedrats de Roma, quan la vaig tornar a fer en tornar-me'n cap a València, i dies després cap a Barcelona.
En el trasllat d'Aribau al Raval es va trencar definitivament. Una roda es va quedar enganxada en la tapa del clavegueram i en estirar vaig trencar fins i tot part de la tela. Quin descans el dia que la vaig deixar al carrer per tal de que la recollís el camió dels trastos dels dimarts, sabent que vivint al Raval algú l'agafaria abans que la patrulla de l'ajuntament del civisme.
Argentina. Dues maletes. La blava petita de sempre, i la motxila de Carles. Una motxila que ja em recorda a una paella per Sitges, a un parell de caps de setmana a Osor, a València, a Girona, i a Montserrat. Una motxila que ara em recorda a un comiat a la T1, a tretze hores de vol, i a Buenos Aires. També em recordarà a Iguazú, Entre Ríos, i la Patagònia. Queden encara molts dies d'anar carregant-la.

i ja està!

El primer matí que vaig eixir de ta casa, sincerament, vaig pensar que açò pintava bé. No sé perquè ho vaig pensar, però sé que creuant el Mercat de Sant Antoni ho vaig veure clar. Tot havia anat sobre rodes. Dos o tres canyes al carrer Joaquim Costa, un passeig pel Raval, sopar unes piadines molt bones (amb la vergonya que em fa menjar amb gent que no conec), un altra birra al Big-Bang, amb unes primeres besades que ja feia hores que estava desitjant. Dormir a ta casa; espelmes i música. Els teus ulls blaus a les set del matí acomiadant-se de mi. La incertesa de no saber quan tornaria a veure't, i qui hauria de promoure aquesta trobada.
Una successió de trobades ens ha portat a on estem ara. Haver compartit un estiu des de la llunyania. Haver tingut que allargar aquest estiu al setembre per tal d'aprofundir en la geografia catalana, que tant t'agrada mostrar-me. Sentir-me acompanyada quan estic envoltada dels teus amics. Explicar-nos coses en la intimitat d'una borratxera tonta d'Aigua de València. Compartir un llit com a forma de vida; simplement, no saber a què agafar-me quan no hi ets. Esmorzars, excursions, concerts. Explicar-te que m'agrada escriure, i que escric un bloc, en el qual no sé parlar de coses boniques, sinó que només em surt explicar allò dolent, trist o guarro. Voler fer-te protagonista d'un petit espai, i no saber per on començar.
Un regal d'aniversari que ha estat més que qualsevol regal d'aniversari. Un viatge junts a la meua València. Uns passejos eterns, agafada de la teua ma. Una mirada blava que il·lumina la foscor de la nostra petita habitació al carrer Moratín. Un sexe dolç que es converteix en un acte de tendresa. Una caixa de jocs que explota la part més innocent, i a l'hora boja, de dos persones que intercanvien dues paraules que no poden més que esdevindre màgiques en el moment d'adormir-se amb la llum encesa.

Nos han vendido la moto

És el primer cop que em diuen a una entrevista de feina que pot ser la oferta no és gaire atractiva per algú que té el meu perfil, perquè pot resultar-me avorrida. És el primer cop que m'han dit que el sou no està a l'alçada del que els estic oferint; i que, per acabar-ho de completar, no poden fer res perquè no el poden pujar. Les oeneges viuen de subvencions i aquestes no arriben a temps. Molts projectes socials s'estan esvaint a causa de la impossibilitat de redistribuir equitativament els fons municipals, autonòmics o estatals.

A EL PAÍS estan dedicant uns articles a la generació dels nascuts als anys 80, i el que és més sorprenent no és el que expliquen sota el nom "PRE-PARADOS", sinó que destaquen els centenars de comentaris de gent que acusa a la joventut de no fer res, d'haver volgut estudiar-ho tot sense haver previst el joc de l'oferta i la demanda de la nostra professió. Clar que hi ha molts treballadors socials, i psicòlegs i enginyers o periodistes, però també hi ha molta classe dirigent, i a aquestos no els retreuen res (haver estudiat o robat, molt o poc).

Sembla que no ens queda altra que pringar, viure sense estalvis i no pensar massa en el futur, perquè resulta del tot incert. Després que no vinguen els sociòlegs de turno a demanar explicacions per la baixa natalitat, i altres qüestions socio-demogràfiques...

Signat: una sociòloga (i treballadora social, i tècnica en drogodependències, que, a més, cursa un mestratge en migracions contemporànies, i quan té temps lliure, perfecciona algun idioma).

Cursa de La Mercè

Són les 7 del matí quan m'alce per tenir temps de fer la digestió del desdejuni energètic que m'he de prendre: cafè (amb només dues gotes de llet), dos torrades amb mantega i una barreta energètica d'avellanes.

La samarreta de la cursa és d'un color rosa fúcsia, com la dels retoladors del cole. Equipada amb les sabatilles noves, l'iPod carregat i el xip llogat, vaig fins al punt de trobada amb la resta de companys. Cues interminables per fer un pipí abans de córrer 10 km. No ens posem al calaix que ens toca, i tothom ens passa de seguida, provocant un efecte desmoralitzador molt gran. El carrer Lleida fa baixada, amb la qual cosa, vaig a un ritme més fort a l'habitual. Primera errada: m'agafa un lleuger flat al costat esquerra, que no puc superar fins arribar a Passeig de Gràcia.

La organització no és tan bona com la de la Cursa dels Bombers, i quan ja porte 10 minuts corrent encara no he vist cap indicador dels quilòmetres. De sobte, veig que vaig pel segon! Quina sorpresa! Canvie de música perquè Caribou no m'està animant gaire, i passe a escoltar una sessió de Dj Amable (dj resident de la sala Razzmatzz). Cançons sorpresa perquè no l'he escoltat mai; en canvi, m'animen molt: em resulta imprescindible escoltar música que em motive a continuar. En arribar al tercer quilòmetre em pren el gen energètic que m'ha donat la meua companya de feina, més per si de cas que perquè tinga confiança en la seua utilitat. No sé si dóna energia, però m'entreté mentre me'l prenc, i a més, em treu una mica la sequedat de la boca. Anem cap al cinquè quilòmetre, a un ritme bastant bo, sense forçar massa. Hi ha molta gent, però com que la Gran Via és ampla, anem tots molt bé.

Un grup de nens, d'uns deu anys, m'avancen: quina ràbia em fan! Girem per Marina i pega una solana increïble. Ja estem a la meitat de la cursa, i porte uns 30 minuts! Busque l'ombra a qualsevol preu fins girar a un carrer bastant estret per al volum de participants de la cursa. En aquest punt està l'avituallament, molt malament indicat i amb evidents carències d'espai per a tothom. Pare 15 segons a beure aigua tranquil·lament, i em tire la resta pel cap. Continue fins al setè quilòmetre a un ritme un pel més alt, però no gaire. Aquest tros del recorregut és menys avorrit perquè estem pel centre de Barcelona; torna a ser un carrer ample, i en passar per Plaça Catalunya, Plaça Universitat i la Ronda Sant Antoni molta gent ens aplaudeix i anima a continuar. La veritat és que és de les coses que més m'emocionen: gent que sense conèixer-te et saluda, et somriu i t'anima com si fos un campió d'atletisme. Quan arribem al carrer Sepulveda note un lleuger clack al genoll dret, que em fa anar més lenta. Em dóna por fer-me mal de debò. Al setè quilòmetre ja vaig una mica a rastres. Comença a atabalar-me la costera cap amunt del final del carrer, quan a més, ja sé que la recta final és de pujada! Note com estic perdent el ritme de la respiració, i com l'aire no arriba als pulmons. En eixe moment, m'avança una noia amb cadira de rodes que ha convertit en una mena de bicicleta. Molta gent del meu voltant l'aplaudeix i li dóna suport. Simplement, em sembla increïble. Em vaig distraient amb els músculs de la seva esquena, resulta impressionant el cos que té.

Girem al Paral·lel i un altre cop la solana ens pega ben fort. Busque l'ombra i veig com al meu costat, la gent fa la pujada que jo hauré de fer en uns minuts. Hi ha poc públic animant, i en comparació al final de la Cursa dels Bombers, em trobe desanimada. No sé si alguna altra cursa podrà superar la recta final de la primera, de baixada, al so d'una batukada i amb un munt de gent animant-te. Mire de fer un sprint final, però avance com deu metres: la pendent és massa pronunciada i ara si que em falta l'aire, tant que crec que no arribe al final que deu estar a uns cinc-cents metres. Miro l'hora al rellotge de l'Hotel Plaza i encara no he fet l'hora. Això m'anima, però en arribar veig l'hora de la cursa i malauradament, no he superat el temps de la meua primera cursa, encara que aquesta l'he feta molt més còmoda i tranquil·la. Fi: 1 hora, 2 minuts, 59 segons.

Res millor que beure's una cervesa, menjar-se una tapes a la Barceloneta, i sobre tot, banyar-se a la platja i notar que per uns instants no cal que els peus trepitgen el sòl.

Cap de setmana

M'he despertat amb l'escassa llum del sol que entra per la finestra. Una llum, que en rebotar amb el riu, crea una forma romboïdal en el sostre. Un joc de llums i colors càlids que em traslladen a una estança pròpia d'una sèrie de dibuixos animats. Sembla que la finestra es moga amb l'anada de l'aigua, que entre les roques, crea un soroll semblant al d'una turmenta nocturna, d'aquelles que et desperten al mig de la nit, i et fan mirar l'hora per contar quantes et queden per dormir. Hui, en canvi, puc dormir totes les que vullga. És dissabte i no hi ha res a fer, més que continuar dormint.
Em desperte en escoltar el soroll del que crec que és un microones, però que és una màquina de cafè. Al llit només estic jo. De sobte, hi ha una safata amb dos cafès i un munt de croissants amb xocolata damunt del llit, i algú que obre les finestres. Entra una brisa fresca i neta, pròpia d'un poble a la tardor. Tot és propi d'un altre lloc, però no de la meua vida. Ara sóc jo la que sembla en una sèrie de dibuixos animats, per lo increïble de la situació. Descol·locada en la meua pròpia vida, mire de gaudir del moment tant com puga. Uns ulls blaus em tornen el meu gran somriure en haver engolit tres croissants. Ara, m'abrace a tu, com una boja desesperada, en un intent de no deixar-te sortir del llit. Un cop ho he aconseguit, han passat vàries hores. Ja passa del mig dia, i la Costa Brava ens espera. Cales blaves com mai he vist. Aigua freda i pedres gegants que converteixen la profunditat del mar en un món negre i obscur. Nedar mig nua fins al final de les roques; sentir que estàs al mig de l'oceà, i que la immensitat del Mar Mediterrani pot engolir-te. Tornar a les pedres, prendre el sol i dormitar amb tu, mentre la cala va quedant-se buida, i és només per nosaltres. Ara si que em deixaria engolir, però per tu.

Mai no m'ha agradat córrer llargues distàncies

Tot i així, a mesura que m'he fet gran m'he adonat que aquesta mena d'experiències traumàtiques i aquestes ferides són una part necessària de la vida. Si ho penses bé, és justament perquè tots som diferents que podem crear i mantenir una identitat independent (...) Per tant, el fet que jo sigui jo i no un altre és un dels valors més importants que tinc. I les ferides emocionals són el preu que tots hem de pagar per ser independents (...) i per això m'he preocupat de moure el cos constantment, i a vegades l'he dut fins a situacions extremes, per poder curar la solitud que tinc a dins i veure-la amb una mica de perspectiva.

Llegint "De què parlo quan parlo de córrer" t'entren unes ganes molt grans de començar a córrer, i a entrenar-te, i a cuidar-te. És com una bona dosi d'energia per adonar-te de que sí que t'agrada anar a córrer per la platja, encara que els primers vint minuts pagaries per parar a prendre't una cerveseta fresqueta, i a prendre pel cul. De fet, no és només que tingues ganes d'anar a córrer, és que vols fer maratons, vols veure Nova York amb tots els carrers tallats per a tu. Vols nedar i córrer, i anar en bici, i fer triatlons, i sobre tot, vols (i necessites) temps per entrenar-te per aquesta mena de coses.

Estic d'acord amb Haruki Murakami en que mai no m'ha agradat que em facin fer coses que no vull fer quan no les vull fer. Ara bé, si puc fer el que vull fer, en el moment en què ho vull fer i de la manera com ho vull fer, m'hi poso amb més ganes que ningú.

Mentre m'he llegit el llibre, estava de vacances a Màlaga; evidentment, entre Cartojal (algo semblant a la mistela), pescaito frito i cerveses, no he trobat el moment d'anar a córrer, sobre tot, perquè no tenia ni les sabatilles. Vaig tornar dijous, disposada a matinar l'últim dia de les vacances per anar a córrer per una Barceloneta encara buida de guiris. "Quina alegria" quan posant una rentadora, sent un crac a la part baixa de la meua esquena, i ara no és que no puga anar a fer esport, és que directament, no em puc moure. Lumbàlgia aguda, benvinguda sigues, filla de puta.

Nits reversibles

Quan vaig veure que la planta començava a morir, no vaig saber si ho havia d'entendre o no com una senyal. No és cap novetat veure una planta mig morta al meu balcó; serà que no sé cuidar de mi mateixa, no sé. La cosa és que la planta, d'interior en aquest cas, no va acceptar al trasllat de test, i la flor morada va començar a xuxurrir-se. L'havia regat en excés, i vaig decidir treure-la al solet, a vore si així millorava l'assumpte. Òbviament, no va millorar, i vaig treure la flor, ja que la planta, semblava encara sana. Ara sé que només eren aparences.

La nostra relació estava com la planta que em vas regalar quan em vaig traslladar a viure al Raval. Cada cop passava més temps entre les nostres trobades, gairebé sempre al mateix lloc. Els darrers cops, pot ser amb l'estiu, vam innovar, i vam conèixer junts la platja, la muntanya del costat de ta casa, fins i tot, vaig conèixer alguns amics teus. Estrany, una conducta estranya en tu, que havies pregonat el compromís cero i la distància emocional entre nosaltres.

I jo, que no negaré ara que tinc una visió ultra-romàntica de la realitat, em vaig negar a sentir, perquè no calia, aquest cop no caldria passar-ho malament, perquè no eixirien les emocions., no hi cabien. Ni papallones, ni hòsties. Vas bordar la definició de folla-amic; diria que el primer de la meua vida, o al menys, el més llarg. Quasi vuit mesos des de la nota que et vaig deixar al taxi. Anit em repeties, entre l'última foscor de la meua habitació, que tu et quedaves amb això, amb la nota, i amb allò que jo buscava quan em vaig decidir a escriure-te-la. Què quina era la meua intenció, em preguntaves ofès.

Segurament no érem l'un per l'altre, i segurament això feia molt de temps que ho sabíem; simplement van passar els mesos, un darrere de l'altre, fins anit, la nit a on vam construir el millor sexe que vam saber, perquè sentíem a prop la ruptura. I tant a prop.

La planta ens mirava de reüll des del balcó xicotet, rient-se, burlant-se de mi, i dels esforços que no he fet per ella, i que ara per ara, no estic disposada a fer per tu. Em sap greu, si continue farcida de por, d'inseguretats i desconfiances. Sonarà frívol, sonarà com vulgues, però no hi ha més: una planta morta, que es resigna a continuar al seu test, sota l'ombra de l'arbre que creix amb la pluja de l'agost (una pluja que avui ha donat més tristesa encara a la solitud que no puc negar estar experimentant després de la teua retirada a tres quarts de quatre de la nit).

Podía ser tan fácil, sería espectacular, si fuesen reversibles, aquellas noches de incendio

I així és com arriba l'agost

Només escoltar que algú t'estava fent fora del teu lloc, d'aquell lloc que durant set mesos no has pixat mai a mode de demarcació del territori, curiosament, t'has enfosquit entre la teua gelosia. No puc entendre a què respon, si t'has esforçat en deixar molt clar que no volies res, que érem el que érem, i que el nostre compromís era precisament el de veure'ns només quan ens venia de gust, sense aclaparaments, sense mirades de reprotxe ni bronques sense raó. Ho havíem fet molt bé, fins i tot, tenint en compte que havíem compartit bastants coses com ara amb qui havíem compartit llit. Ara que ens començàvem a distanciar (ves a saber per quina raó, si pel temps, o la confiança...), just ara, et trobe especialment a sobre meu. I la experiència diu que no m'agraden els aclaparaments sobtats que arriben mal i tard per tal de solucionar les carències de mesos previs.

I és això l'únic que puc dir-te al mig d'una nit borrosa per la cervesa, a on la son agafa i se'n va, sent substituïda pels teus ulls blaus. Uns ulls que es claven sobre la meua ment confusa i abromada perquè les coses bones tendeixen a passar a prop meu quan no és el moment, quan per la raó que sigui no es poden donar, quan ja hi ha alguna cosa que impedeix la combinació de dos coses perfectes, que en canvi, són incompatibles. Em complementen a mi, però no ho fan entre elles.

Hauré de prendre decisions, i a l'agost, semi de vacances, no em ve de gust aquest excés de pensaments i reflexions; no vull que en facen preguntes perquè ja sé que no sabré les respostes, que no les podré donar de forma immediata. Tinc les coses clares, però no sé com endreçar-les al meu cap, no sé quin és el pla a enllestir, ni si hi ha un pla o el pot haver. Només sé que ens ha agafat el temps i ens ha fet rodar, per terra, pel llit, per l'aire; sé que m'has enlairat amb la calor que desprens en l'abraç més llarg que m'has donat mai.


Me engaño a otros y me engaño a mi...

Juliol

Com sempre em passa, ja fa molt que volia trobar un moment per seure i escriure alguna cosa. El fet de no ser una gran escritora m'obliga a requerir un cert espai de temps i calma per poder penjar alguna cosa a una mica de trellat. I últimament, no vaig molt lliure de temps. Com sempre, jo sola m'embolique en cursos i hòsties, que fam més gran el meu currículum però no sempre els meus coneixements. Encara no he tingut temps de gaudir de la jornada intensiva que va començar l'u de juliol, i a tres dies d'acabar l'intensiu d'anglès, puc dir que tinc moltes ganes de perdre el temps a la platja, a la muntanya, sola o acompanyada, tant és. I precisament, altra de les raons per las quals no he passat massa per ací és algú que em fa companyia com ja pensava que ningú podia fer-la. Algú que no només ve per entrar a un llit fred i per sortir d'un calent, algú que t'agafa i et porta a passar un dia fora de Barcelona, o a menjar-te una paelleta, o a estirar-te al sol mig en conill, o que t'abraça quan dorm. Algú que no és ningú, però que de moment, està relativament a prop, més a prop del que jo mateixa considerava necessari en aquestos moments. I realment, és així com he passat el darrer mes. Cansadeta de la feina, de que els bojos es tornen més bojos amb la calor, i d'un telèfon d'urgències de la feina, molt malament pagat, que et fa treballar un dissabte al matí sense haver dormit encara. Despertant-me amb diverses ressaques, causades per la companyia de diverses persones, a destacar la visita que ens va fer la Comtessa, que of course, no va decebre en res, o la festa al terrat de casa, que tampoc va decebre. Ara per ara, esperant que alguns tornin de Cuba, i altra de Croàcia per tornar a liar-la una mica per Barcelona. Mentre, aniré cap a la Terreta, a veure a la família, a deixar-se mimar i a menjar tota la fideuà del món.

This is the longest night

Y hace ya días que quería escribir este post, y este post lo escribo en castellano porque se lo tengo que enviar a alguien, y quiero que lo entienda. Y ya hace una semana que empezamos con el Sónar Experience y es ahora cuando me siento capaz de ponerme a escribir alguna que otra línea. Porque siento que ha pasado una eternidad de tanto que he sentido en un fin de semana; porque dejarse llevar siempre está muy bien, pero a veces, además, es la mejor opción. Porque pasar cuarenta y ocho horas despierta es algo que se dice muy rápido, pero que sin embargo, pasa muy despacio. Porque si no duermes en dos días, el tiempo se dilata aún más, y te permite disfrutar de todo más y mejor. Porque prohibirse pronunciar la palabra no te abre muchas puertas y diferentes caminos en la que fue la noche más larga.

Cuando todo parecía que sería relativamente tranquilo, el equipo alcoyano se juntaba con la Olga, gambitera de apellido, para bailotear las mejores sesiones del Sónar 2010. Sorpresa con LCD Soundsystem, y más aún con Plastikman. Qué pasa en Barcelona si alguien te pilla robándole el cubata, pues, exceptuando que sea un pamplonica, pasa que te quiere romper la cara. Y así es como el equipo alcoyano se junta con el pamplonés, para acabar formando el equipo del peligro. Desde luego que dios los cria y ellos se juntan. Una vez unidas el hambre con las ganas de comer, lo mejor, buscar la ubicación correcta para no perdernos demasiado. Y así la grada del SonarPub se convierte en mi especial hervidero de emociones. Sentir a la música entrando por tus poros, adorar a la gente que te rodea y sentirse volar con los pies en el suelo. Empezar a bailar moviendo la camiseta, como quien baila un fandango a ritmo de música electrónica. A pesar de ir igual que todos, inspirar cara de confianza para ser la depositaria del dinero, las tarjetas y los móviles de mis nuevos amigos de la noche, o ya casi del día. Seguir; seguir siempre, y siempre seguir bailando, lo que sea. No ser consciente de que ya es de día, y de que necesitas unas gafas de sol, darte cuenta de que no tienes el ataque de hambre propio de tus resacas tempraneras, y de que no era un acto gratuito el hecho de que en la entrada regalasen toneladas de chicles. Y pasan las horas y alguien te requiere por teléfono, alguien que no puede entender que sólo has nacido para vivir ese momento, y que no quieres saber nada más de nadie, excepto del tridente del horror que ya a primeras horas de la mañana empieza a vislumbrarse como el equipo ganador del festival. Unas ganas terribles de besar a los que están a mi alrededor, especialmente a un chico que se empeña en conquistarme sin querer. Y un beso que llega robado en una foto, que al final era un video, y desde ahí una ganas enormes de compartir el sol contigo. Ser los últimos en salir del recinto; agradecimientos a los asistentes porque la fiesta era nuestra, y coger el tren de vuelta a Barcelona una hora y media después. Un vagón lleno de nuevos amigos, y perderse por el Gótico hasta llegar al Carrer Templaris, donde las estanterías están decoradas con polvos mágicos, y donde el régimen de alojamiento y desayuno nos invita a chucherías, chupa-chups rellenos de chicle y otro tipo de golosinas algo menos infantiles. Bailar y cantar, y sentir. Sólo eso, y sin embargo, tan bien. Cuando parece que la gente empieza a desfallecer, el tridente del horror se viene arriba, se crece con el sol, y con el avituallamiento necesario para que las piernas no se nos paren, nos reincorporamos al Sónar de Dia, de menor calidad musical, pero de mejor ambiente. Sol, cerveza, y no poder parar nunca. Si, amigo, en algún momento habrá que parar, pero ahora no. Verte sonreir, y ver cómo me miras por encima de tus gafas de sol prestadas. El mejor regalo en la lluvia de sentidos en la que estoy inmersa. Tener tus ojos presentes en todo momento, sentir que tengo que cuidarte, y que no puedes perderte. Empieza a llegar el bajón; normal, llevamos mil años dándolo todo, y ahora sólo necesitamos descansar, pero parar todavía no. Y así nos relajamos en el cesped artificial, y luego en un sofá, y cuando de verdad ya no podemos más, nos retiramos a los aposentos de Silvia, y sin cenar ni nada, nos tomamos alguna que otra copa. Para aquellos entonces ya conozco tu conflicto interno, y me molesta no poder hacer nada para solucionarlo. Me duele saber que te arrepentirás hagas lo que hagas, así que espero no ser yo la que tenga que arrepentirse de nada. Y así es como, finalmente, te haces un rincón a mi lado, y que siga contando cosas ahora, estaría ya de más.
Así que salto a la paella del domingo, a la Barceloneta que tenía ganas de unos fiesteros como nosotros, y las últimas copas que van de la mano con las últimas miradas a escondidas de los demás. Una despedida apagada, pero con la sensación de no haber perdido en absoluto el tiempo.

Gran Foc

Trobar els teus ulls enormes brillant com una estrela al cel negre d'una nit molt i molt clara.
Un abraç.
Aquesta és la nostra retrobada, més de sis mesos després d'alguna festa perduda en un antic pis teu (ah, no, teu no), o d'una trobada inesperada al carrer Ferran. No me'n recorde. La qüestió és que estàs davant meu, tan guapo com sempre, explicant-me que has marxat a Gante a viure, enamorat perdut d'una noieta belga.
Quina gràcia que em senta tan amiga teua quan pot ser no t'he vist més de deu vegades. Quina gràcia que el nostre deute pendent s'haja esvaït en el temps... un desencant que no trenca la nostra conversa sincera i màgica, que em fa pensar que tot resulta encara més graciós perquè mai hem arribat més enllà de dir-nos algunes barbaritats quan l'alcohol ens ha tocat d'a prop. M'agrada vore que confies en mi, i jo en tu. I com riem en explicar-te la cita a cegues que vaig tenir a aquell bar en el qual ara ens trobem escoltant una jam session de músics bastants frikis.
La cara que poses mentre toques el baix, i la mirada, una única, que m'has enviat des de l'escenari. Somrius i baveges per aquesta altra noia que et té suspès en l'aire. Què tanguero eres, i quina forma tan exhausta de sentir que tens.
Finalment, un acomiadament ràpid, desitjant-te que pugues recuperar-te dels teus ronyons, i així anar a prendre l'etern cafè que ens devem a soles a qualsevol indret d'aquesta loca Barcelona.

Plataforma, etc.

Plataforma és l'ambaixada d'Hospitalet a Barcelona. Quillos i quillas, amb un toc alternatiu, això sí, omplien l'obscuritat del bar-musical. Vaja tela amb el musicote, que ni l'orquestra Montecarlo el dia de Sant Jordi en la Plaça de Dins...
La qualitat de l'antro es resumeix si dic que en aquest garito ningú lligava; no per falta d'oportunitats, sinó perquè ningú estava interessat en l'altre. La missió de la nit era sobreviure al terrible Dj, que va ubicar la nostra petició de Los Planetas després de El Canto del Loco; per no parlar del rockabilly, fastigós, sobre tot per la suor que exhumava la sala. Només vam poder aguantar durant dos hores aquell petit infern, però el millor que vam fer va ser eixir d'allà, a prendre el merescut esmorzar que tanta suor ens havia creat l'estressant pista de ball.
El Rincón del Artista, ens va acollir amb els braços oberts, mentre entràvem camuflats dels Mossos que hi havia a la cantonada d'enfront. Frankfurts, sandwich italià, bacon i formatge i un vegetal, amb coca-coles, aigües (per anar ofegant la resaca) i una birra. Sense cap dubte, i després del nou bar/teteria/borracheria del Taj, el millor de la nit. Poc després, fer-se amics dels borratxos de la taula del costat, que beuen cubates a ritme d'una sessió de steps; a continuació admirar com dos prostitutes mega-buenorres menjen tota la fritanga del món, i després els de Santo Domingo i Mèxic que seuen amb nosaltres, per convidar-nos a anar a l'after 'Merci' de Viladecans. Massa pa' la carabassa.
Fent un mutis por el forro, no sense continuar admirant les fotos dels artistes que omplen el bar (Falete, Pedro Ruiz, Isabel Pantoja, Karina...), sortim i és molt de dia. Quan les coses no podien ser més frikis, ens trobem amb un gos com aquells que teníem de petits, que amb dos piles feien un parell de passos endavant, per fer una voltereta endarrere, amb la diferència de que aquest era de veritat.
Arribem a la Rambla, i uns giris estan liant-la parda a un balcó, però sembla que no ens deixaran pujar, així que tirem cap a la Plaça Reial, i trobem a un senyor de la neteja cívica de Barcelona, recollint dotzenes de llaunes de cervesa flotant a la font de la plaça. Al costat dret, trobem un rastro improvisat, a on pots trobar des d'una planxa de ferro antiga i super petita, a uns texans robats ves a saber a on. Encara hem d'agrair que hores després començarà a ploure, perquè sinó ja estaria pegant un sol increïble. Millor anar-se'n ja a dormir.

Be Cool

Arribar a una sala de concerts buida no pot ser un bon senyal. Davant la promesa de 7 hores de música per 7 euros, et preguntes si finalment no serà un preu molt alt. Un teloner, Asimo, jove, sol, amb un final terrible (ho senc, només vaig vore el final). Uns Anika Sade que ho fan bé, en la que ja veig que és la seva línia d'actuació: tres postmoderns tocant des de la distància escènica i sota alguna sol·licitud de proximitat al públic. Finalment, els Astradyne. Cap de cartell, productors i promotors de la sessió, i punt de trobada de la modernitat new wave del barri de Gràcia i la contornà.

Era com un concert massa esperat com per a aprofitar-lo per deslluir-se tant com ho van fer. Dos concerts cancel·lats els darrers mesos, per acabar fent-ho millor al terrat del bar a on treballen. Un recinte amb molt mala acústica, replet de moderns i modernes, fastigosos la majoria d'ella, encara que ja sabem que són dos les que més fàstic donen. Són un grup massa endogàmic, com per poder accedir-hi, encara que, amb els pas del darrers mesos, gairebé ja coneixem a tothom, i ells a nosaltres també. Converses molt cops forçades, i mirades de gent que mai ens consideraria lo suficientment modernes com per ser dignes de que es dirigeixen a nosaltres. Noies-titelles que ballen al ritme ofegat d'un cantant que no sap tirar endavant amb el concert perquè el so no es bo, perquè el teclista s'equivoca (no només a l'escenari) o perquè simplement no estan preparats per donar la talla. El que està clar, és que LA FALTA DE ESTILO ES UN PECADO CAPITAL.
Una lliçó que molts dels que estaven allà, deurien aprendre.

A toro pasado, pense, deuria d'haver anat al Primavera Sound.



Ben pensat, m'he estalviat una pasta, i aniré a vore a Placebo d'ací poc...



i també aniré al Sónar.



I en juliol, al Low Cost.

Irse o quedarse

Pot ser el carrer Sant Ramon és l'únic carrer del món a on les prostitutes esperen la seua clientela escoltant música amb els auriculars, o en un rogle menjant pipes, algunes d'elles vestides amb xandall. M'agrada travessar el carrer fins les obres de la futura filmoteca i adonar-me que pot ser és l'única carrer del Raval que no fa olor a pixum, perquè sempre hi ha gent. Al carrer d'Enrobadors també hi ha una bona concentració de persones; segons puges, trobes a la dreta a les prostitutes, majoritàriament negres, i a l'esquerra homes autòctons, ni grans ni joves. No he estat mai al Barrio Rojo d'Amsterdam, però s'assembla per l'efecte d'aparador de dones. Els bars que obren divendres i dissabtes nits, estan tancats, i a mitja tarda trobes oberts bars com l'Alegria, a on veus a tres o quatre calamitats ravaleres, i a un borratxo baixet i grassonet, d'uns 66 anys ballant al ritme d'alguna cançó de cassette de gasolinera. Em mira, i em somriu, dient algun destrellat que no entenc. Li torne el somriure, pensant que a València no vaig saber, no vaig voler, o no va ser el moment de trobar aquest tipus de carrers i racons ferits d'una ciutat. Ara pense com seria tornar a Benimaclet, o a Russafa, o al Carme. Tindre un àtic a mitges amb tots aquells amb qui he parlat de llogar un pis davant de dos o tres copetes de mistela. No se a què respon aquesta eterna aparició de veure'm vivint a la meua València corrupta.

i ja està?

La veritat és que aquell dia que vas marxar del meu antic pis, oblidant les teves claus a la tauleta de nit, vaig pensar que era l'oportunitat perfecta per tornar a veure't. El problema és que en acomiadar-nos ni tu ni jo ens vam demanar res. No recordo ni si ens vam donar algun petó a la porta; només sé que vas tornar quan jo era a la dutxa, i vaig haver de córrer per tornar a veure't. Tota banyada com anava, no vaig tenir collons per dir-te res més que cóm havies trobat el timbre. Vaja xorrada. Vas marxar i com no, sempre va bé penedir-se d'allò que no has fet.
No relataré la resta de cops que ens hem vist perquè no podria dir res més a banda de que em vas ignorar, diguem-ne, bastant. En canvi, va haver un dia que vam estar parlant, vam tenir una d'aquelles converses que em fan pensar que ens coneixem des de fa més temps. Aquell dia vas tornar a desaparèixer, però amb el meu telèfon a la butxaca. No se quina relació pot haver, però sembla que m'atreuen els homes que no tenen mòbil; diguem-ne que així és tot una miqueta més complicat. Estava clar, no el faries servir, i jo no em presentaria allà a on vas dir que estaries treballant, perquè ja et vaig dir que la vergonya no em deixaria.
Ens tornem a vore, guarde la distància prudencial fins que m'insinues que sempre acabem trobant-nos, i et responc que sempre acabe buscant-te. Quina sorpresa quan m'expliques allò de que indagant per Internet, has trobat el meu correu; ja m'explicaràs quin sentit té que el busques, i no el faces servir.
I efectivament, triguem unes horetes, però acabem trobant-nos. Tímid i vergonyosa avancen per Via Laietana a menjar-se un frankfurt, mentre parlem de xorrades més o menys proporcionals a la borratxera que hem agafat. I agafem el llit amb poques ganes, que ja és molt tard; però de sobte, dius coses que m'agrada escoltar i ens emboliquem en un nòrdic per al qual ja fa massa calor. Deuen ser les onze del matí d'un solejat dissabte, i et sento respirar-me la nuca. Deuen ser les dos del migdia quan ens mirem amb els ulls encesos i algun somriure que s'aproxima a un bon dia. M'agrada veure't liar-te un cigarro sobre el meu pit, i la teua esquena mentre t'estàs vestint. I no vull que marxes sense dir-me que podríem tornar a veure'ns. I sota la nova porta de casa, afirmes tenir el meu correu; un petó, un adéu, i ja està?

Diumenge al matí.

Manuel Delgado (autor de La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del 'modelo Barcelona') cree que las ciudades son casi siempre demográficamente insuficientes: "Eso implica que son, por definición, heterogenéticas, es decir, se nutren de poblaciones que llegan hasta ellas para garantizar su simple supervivencia. Por supuesto que llegan a ella poblaciones empobrecidas, pero no es sólo porque éstas necesiten desplazarse para sobrevivir, sino porque las propias ciudades, y el mercado de trabajo formal o informal que suponen, las atraen"
(...)
En España, como en el resto de Europa, aumentan los casos de activismo y participación ciudadana, que Ana Méndez de Andrés ha recogido en el volumen Urbanacción. Pero la participación ciudadana tiene muchas caras. En las últimas semanas, el único activismo que le ha quedado a la antigua regidora del Distrito Ciutat Vella (centro histórico) de Barcelona ha sido el de dimitir. A pesar de patearse a diario la ciudad, a pesar de acercarse a conocer los problemas desde los dos lados: el de las prostitutas y el de la gente del barrio, el de los comerciantes que se abrazan al turismo y el de los vecinos que no pueden vivir por la invasión de los turistas, la socialista Itziar González no pudo con la falta de apoyo de su partido. Curtida en negociaciones ciudadanas que desembozaron transformaciones de barrios barceloneses –como la plaza de Lesseps–, la arquitecta no ha podido regenerar el barrio donde tiene su propia casa. No es fácil hacer democracia en una ciudad. La falta de diversidad simplifica la ciudad. Pero también la empobrece. Hoy, en Barcelona, tras proyectos que lograron recuperar la ciudad para los ciudadanos, el redescubrimiento del mar y la reconversión de los edificios industriales, muchos barceloneses han asistido, atónitos, a la conversión de la ciudad en un destino de turismo de botellón. Como apunta Francesc Muñoz: "La ciudad intenta sobrevivir a su propia marca".
(EL PAÍS SEMANAL; 2/05/2010).

Sota les pancartes de "Volem un barri digne" el Raval demana des de fa anys la rehabilitació i recuperació dels seus espaïs com a espaïs de vida digne, encara que no se si els que pregonen aquest "barri digne" volen o no fer fora a tots els immigrants, que per raons d'habitatge barat i per la xarxa social que s'ha anat creant, han anat assentant-se a on els han deixat. Són els pisos els que escullen a les persones, i no al revés. Tendim a vore als immigrants com als agents socials culpables de la olor a pixum que fa el barri, més que res la part sud del Raval, i com als traficants de drogues, maleants, carteristes, etc. I és clar que d'aquestos n'hi han, però estaria bé preguntar-se perquè. També seria bo saber que si s'ha recuperat el teixit del petit comerç al Raval és pel 47% de la seua població, que és immigrant.

L'ocupació social heterogènia del Raval es remunta a la Revolució Industrial, quan va iniciar-se la construcció d'un barri rectilini, sense places ni espais lliures, amb una trama edificadora molt densa, que amb la superpoblació proletària del moment, va requerir de construccions il·legals sobre les cases populars, construccions a patis i lloguer de les golfes. Si bé, en aquell moment, el Raval encara lluitava per ser un barri bohemi i cèntric, afamat pels seus cafès i per les seves prostitutes, com La Monyos, que a principis dels segle XX va causar un autèntic furor al barri, pel qual es passejava engal·lanada amb les flors que li regalaven els floristes de les Rambles, i que ella es posava al seu característic monyo. Eres más famosa que La Moños. Actualment dóna nom a un bar dominicà que hi ha al carrer Hospital, i fins i tot, té una figura al Museu de Cera.

Definitivament, el barri va donar pas a la degradació, agreujada per la nova política urbanística que promovia abandonar el centre per anar a viure a la perifèria residencial de la ciutat. Les drogues van inundar el barri, fins que Barcelona va ser la seu dels Jocs Olímpics l'any 1992, i les autoritats locals van decidir crear alguns espais com ara el MACBA (en ment des de feia ja unes dècades) i el CCCB, que va obrir les seues portes com a alternativa cultural a la ressaca dels JJ.OO., i mentre Barcelona tractava de fer front a l'incendi del Liceu. Al voltant d'aquestos enclaus culturals, es presentava un barri amb la cara rentada, i donava pas al desig de molt barcelonins de tornar a viure al centre, a un centre que, ara, tornaven a considerar seu. Una part del barri gentrificada, amb moltes més cases restaurades que mantenien la seva morfologia externa, ampliades, "higienitzades" al cap i a la fi. I aquest canvi, junt amb la neteja i inauguració de la Rambla del Raval l'any 2000, va suposar principalment l'ampliació del ghetto de la part sud del barri, a on visc jo. En qualsevol cas, la tendència urbanística a la part sud és doble: lloguer de pisos en mal estat per a immigrants, i remodelació d'edificis per a grups socio-econòmics benestants per especular una mica. No diria que la inversió en equipaments en aquesta part del barri és baixa; la presència policial és latent, i també la dels guiris, que més aviat són els que ens molesten amb les seves incansables vacances.

Com afirma M. Delgado, els immigrant són un nutrient més de la ciutat, els necessiten / necessitem per garantir la seua / nostra supervivència. Però jo també sóc de fora, també he vingut motivada per altres que van venir abans que jo, i també sóc un nutrient més de la ciutat, m'aprofite d'ella, de les seues infraestructures i dels seus espais, com s'aprofita ella de mi. Encara que crec que a ella li resulta més senzilla aquesta estranya forma de parasitisme; jo, després de quasi dos anys ací encara no n'he tret tot el profit que ella està traient de mi. Barcelona no et faces la xula, hòstia.

Joyeux Anniversaire

Ja fa sis anys d’aquell aniversari sota la pluja en un poble de la costa daurada; avui fa sis anys celebràvem el teu aniversari; només feies 21 anys.
Ens vas convidar a llaminadures i un cop més vas conquerir un quants cors; cors amb els que vaig haver de fer front els anys que van seguir aquell campament de voluntaris disposats a bufar-se amb dos cerveses, i a morrejar-se ens banys obscurs i ascensors claustrofòbics.
Recorde un massatge sota una taula, i unes carícies perdudes en un sofà. Passions descontrolades perquè mai les havíem sentit. Érem uns autèntics desconeguts en l’art de conquerir als demés, i sense més pretensions, ho vam intentar, arribant a embolicar-ho tot massa, però no el suficient.
Diria que es deia Luismi el noi deforme amb el que et vaig desitjar un feliç aniversari, cantant com a bojos, després d’haver dormit separats per les meues inquietuds infidels. Estaves seriós i distant. Ja mai va ser el mateix. Luismi (o era Juanmi?) va començar a dir-me Lilo; jugàvem a ser Lilo & Stich, mentre tu te’n anaves amb un altra. Jo havia de fer com que no m’importava, i no sabia. Em sentia estúpida com tants cops m’he sentit, i no ho vas voler veure.
Vam acabar el campament, tu amb un any de més i una nota meua a la butxaca, i jo amb el desfici de qui volia canviar-ho tot per tu. En set dies em vas donar tot el que encara no havia vist, vas ser el primer en moltes coses. Vas despertar una màgia obscura i cega envers la teua persona, el teu somriure, les teus mans.
Ara em ric, tants anys després, de tot el que ha passat. De tota la màgia que vam saber trencar, que vam saber construir, que vas saber enviar a la merda. Encara avui tinc present la roba que portaves aquells dies, i la olor a xiquet que has fet sempre.

Els milers de quilòmetres que ens tenen separats ens permeten continuar jugant amb paraules sinceres i confiances, a vegades de més, a vegades de menys. Passarà el temps i ja mai seràs ningú; tampoc mai seràs l’adolescent que vaig conèixer a Salou, ni tampoc mai em miraràs com quan vaig tornar de Bèlgica, després de 24 dies separats que van ser una bogeria absoluta per als dos. Supose que mai més seré Lilo, i que mai més viurem en el somni que vam crear, i que no sabíem que vivíem.

P.D. Aquest any, no tinc la teua adreça i no puc enviar-te un mapa de les coses que em queden per mostrar-te. M’haguera agradat escriure’t alguna cosa decent, però només ha sortit açò. Feliç aniversari.

Lola

La Pasqua asseguda en una cadira de rodes; ella que portava set anys renegant de la cadira, ella que es va reclutar al domicili dels seus fills només perquè les amigues no vegueren la decrepitud dels que ella pensava que serien els seus últims anys de vida. Però la pols de la mort no arribava i la Sra. Lola canviava religiosament de casa un cop al mes. Escales a munt, escales a vall, assumint cada juliol un any més de vida i una miqueta més de silenci, envoltada per fills, nets, bisnets i tota la colla de família política.
Com una espelma que s'apaga, murmura tractant d'arribar als 92 anys. L'abuela Lola (ni iaia, ni güela, ni abuelita) perd la força de la seua veu i de la seua prosòdica manxega. Lluita davant la incomprensió d'uns i les llàgrimes d'altres. Malgrat ser la gran, la persona més gran que he conegut, ningú escolta el que vol dir. La decisió de portar-la a una llar-residència no és tan dolenta com algunes de les seues filles consideren. No és denigrant pagar perquè algú es faça càrrec de la millor forma possible d'un ser estimat. Ma mare només plora perquè després de set anys li haguera agradat que s'haguera mort tranquil·la a alguna de les cases que deuria de considerar com a seues.
Jo sempre he pensat que l'abuela arribaria als cent anys, i també que es moriria al meu llit, la qual cosa, sincerament no em fa gens de gràcia. Ara que, quan tenia sis o set anys pensava que la millor forma de solucionar la viduïtat de l'abuela Lola era buscant-li un novio, i els millor candidats per a mi sempre van ser el Rey Juan Carlos I o el Papa Juan Pablo II. Vaja tela amb els candidats, de pensar-ho ara m'horroritze; i ara que me'n adone, els dos es diuen Juan com es deia el meu desconegut abuelo.
L'abuela mai es va treure un noviet, però si es va treure la roba negra i algun cop va anar a ballar al centre de gent gran. El qualificatiu "gent gran" m'agrada més que el de "tercera edat". La vellesa s'allarga en el temps, i gairebé comença a durar entre 25 i 30 anys. Es necessiten serveis gerontològics adients al volum d'anys i al volum de persones que conformen aquest sector de població. Viure té sentit amb certa qualitat de vida, que s'ha de fer extensiva a la tercera i quarta edat, i si s'arriba el cas, a la cinquena edat. No es tracta d'acumular vellets en serveis residencials de merda, sinó d'oferir serveis de qualitat, a on la coordinació entre professionals socio-sanitaris i familiars garanteixen tranquil·litat i benestar a totes les parts.
Jo, de moment, em quede tranquil·la en veure a on es queda i amb qui es queda l'abuela Lola.

Crónica d'una nit anunciada

La imatge d'un altre noi que es diu com tu, ja oblidada, esmicolada per la pols dels anys.
La imatge de veure com es fa de dia dins d'un after cutre, amb una música molesta i sorollosa que no fa ballar. Són les 8 del matí i porte 25 hores desperta. Estic desfeta i em pregunte que estic fent a Gràcia si jo havia d'estar al Raval, dormint tranquil·leta. Un altre noi, del qual crec que no he parlat en aquest blog (perquè no s'ho ha guanyat, segur) tracta de desempolsar alguna que altra nit de sexe insistent i forçat per la maquinària drogada del seu cos. Se'l veu venir de lluny, i m'amague a qualsevol indret.
La imatge de veure't de lluny, somriure'm tant dolçament borratxo. Prefereixes marxar a casa, i jo me'n vaig amb tu. L'espabilat del que no parle en aquest blog, tracta de fotre'm setmanes de feina, autoconvidant-se a casa meua a dormir. Li dic que no, i es posa tant pesat que fins i tot, el seu amic, del que parle al blog des d'avui, li acaba dient un firme: Déjala.
I em deixa, i baixo el que va ser el meu carrer veí l'any passat i el sol m'enlluerna la visió, i aquest noi que té nom d'un altre, em pregunta sense mirar-me als ulls, i després de rondinar una miqueta, si anem a casa seva o a ma casa. Tornem al Raval en taxi; sis euros molt ben pagats. El dia està caient a sobre meu; una borratxera que s'esvaeix en un dissabte a mitges, i en veu baixa ens anem coneguen. Com que dec tenir cara de treballadora social, em conta coses de drogues i addiccions diverses; jo no sé com, però sempre acabe igual. No es pot creure que no em drogue mai; aquesta innocència del fidel consumidor de cocaïna. Com que són les 10 del matí, optem per anar a dormir, no sense haver de superar abans algunes desvergonyes de despullar-se a mitges perquè no arriben els petons ni les mans que m'espentaven contra una paret roja a la llum d'una discoteca a punt de tancar. I tanque els ulls i em ve tota la calidesa del món feta matí. El sol que lluita contra la cortina fosca, i unes mans que m'esgarrapen, com furtant-me la son i l'aliè. Veure com continua fent-se de dia entre uns braços grans m'adormen com a una xiqueta. Uns dits suaus em diuen bon dia abans que un ulls entreoberts, que desfets per la son, demanen un descans etern. Veure't baixar per la meua panxa, parar-te a parlar-me des de el meu melic, escoltar-te dir-me coses boniques... s'acaba la nit que va començar dotze hores enrere, i t'acomiades de mi amb molts petons llargs, els més intensos de tot el matí. I hores després, misteriosament, em dones les gràcies.

ANIKA SADE

Concert al Fòrum de l'FNAC del Triangle. Petita cua per entrar, misteriosament plena de xiquets i xiquetes. No sabia que eren argentins; un d'ells, el del baix elèctric s'assembla bastant a un amic uruguaià, que també toca el baix, i també vesteix amb pantalons grisos, amb menys pitillo, això si. Fixar-me en la sensualitat del que toca aquest instrument, que sense rockandrollejar tant com el guitarrista, sense flaquejar tant els genolls, és més pèlvic, més eròtic. Fils musicals entre The Cure i Depeche Mode, que traspassen el petit auditori a on han rebut a un públic completament dispar. Un senyor que devia passar per allà i s'ha assegut en un altaveu, fent palmes durant els 45 minuts de concert. Els xiquets que ballen com si anés a acabar-se el món, embolicant-se amb els cables dels pedals i dels micròfons. Una actitud suggestiva la que mantenen aquestos tres, curiossejant entre el públic tractant de trobar algú que conegués els temes. Alguns col·legues de tota la vida super entregats i gent que envaïda pel soroll que emana per l'FNAC s'ha decidit a anar a una sessió de música desconeguda. I jo em pregunte que deuen pensar els Anika Sade, si realment és o no un plaer omplir una petita sala amb gent que no té ni idea de qui eres. Alguns temes llueixen més que uns altres, alguns defectes del tècnic de so, corregits de seguida pel guitarrista, atent, meticulós, perfeccionista. Un Mac que posa la nota electrònica, prèviament gravada, el que dóna imatge de "empaquetat", deixant fora de lloc a la improvisació.
I no podia faltar la petarda que sol omplir el Sidecar amb els seus vestits post-moderns, és més lletja que un pecat sense maquillar; filla jo si tingués eixa cara em maquillaria sempre. No hi ha res pitjor que ser moderna, i no deixar de ser-ho en cap moment. La tia estirada, dreta com un pal, com si la cosa no anés amb ella, marxa al mig del concert, fent un lleig enorme (com el que fa la seua roba). Finalment, aplaudiments, agraïments, tot molt sobri, molt apagat. Supose que no era el lloc per deixar fluir tot l'energia de Watch Out.

Cursa Bombers 2010

Deu kilòmetres. La primera cursa de la meua vida té 10 kilòmetres i m'he compromès a fer-la corrent. Res de caminar. Entrenar, comprar-se unes sabatilles, i amb els de la feina, sortir a veure qui es pot riure una miqueta més dels demés.

Una cursa que hauria d'haver fet l'any passat quan, desesperada com estava, vaig jurar i perjurar, que si m'agafaven a la meua actual feina, em disposaria a fer una cursa, marató o el que fos. Cadascú a la seua, i jo, resant-li als deus de l'Antiga Olimpia, per canviar de feina com fos.
Els deutes s'han de saldar, i ja vorem com acabe després de fer aquesta volta:

Caliu de barri

Lluitant amb els prejudicis i estereotips dels demés, cada cop estic més assentada al piset del Raval. El barri, la gent, les calamitats que transiten Rambla amunt, Rambla avall. El solet que plena la Rambla del Raval en un dissabte alcoholitzat per la nit anterior. Cafès a La Paciència, plena de fum, i cubates diversos a En Robadors 23. Patrulles de Mossos, i lateros per tot arreu.
El soroll que es filtra per les finestres, diluint-se per les meues orelles, fins arribar als meus somnis, transitats per colors amables i brillants, que fan més fàcils els matins. Matins que són vesprades, de les qual surto del llit acompanyada, per un o per un altre, però amb les pupil·les ben dilatades pels excessos de son. La moto que em porta volant a qualsevol part, sense por, sense parar. A menjar-me un entrepà al Jasmín, o a beure una cervesa al Pastís. A redescobrir qualsevol indret desconegut, a subratllar alguna frase en algun llibre, o a embovar-me mirant algun paisatge des del Camí de les Aigües.
Passejar pel carrer Sant Ramon amb les bosses del super, entre prostitutes i algun traficant de menudeos. Veure com un grupet de vells aprofiten per saludar alguna de les noies, tocant-la de més, per marxar amb el premi de gratis. Durant tot el carrer ningú ha dirigit la seva mirada cap a mi; malgrat anar tant carregada, no he cridat l'atenció per a res. Jo no era ningú al mig d'aquell caos banyat per l'absenta del Marsella.
Poder tornar del Sidecar en tres minuts, després d'haver-ho ballat tot, sola o acompanyada. Algun petó d'acomiadament que podria no haver-se esgotat de no ser pels excessos d'un cap de setmana acabat de començar.
I ara, arriba la primavera, i pinta bé. Enfeinada, però la cosa pinta bé.

Los Planetas

A ritme de Mil millones de veces, un munt de fans s'alçaven de les butaques per corejar un "si te quedas esta noche nada más... prometo que voy a cambiar", mentre jo recordava uns anys de passions desenfrenades en una petita habitació de Benimaclet, escalfada de dia pel sol matiner, i de nit per les teues mans sempre àcides o per les nostres xerrades animades al voltant de qualsevol absurdesa penjada del fil d'un somni a mitges. Aquelles nits que omplien setmanes, i així es van omplir bastant mesos, fins que va arribar l'any. Un any desfet en llàgrimes per "y si descubro que me vuelves a engañar... no te voy a perdonar"; un any desfet en l'espentò que et vaig pegar contra l'armari, i en haver acabat dormint amb tu després de tot, perquè no tenia collons d'acomiadar-te del lloc que ja t'havies buscat.
I mentre el Palau de la Música tornava a seure per continuar escoltant una sessió flamenca de Los Planetas, a l'estil català, sense interacció, absent, i apagat, un públic que semblava decebut perquè els clàssics no arribaven. Quan ja es va donar tot per perdut, Santos que yo te pinté emocionava, trencava esquemes, i recol·locava records. En general, em va donar què pensar. I va tornar a la ment el rancor i els resquemors que no s'atrevien a marxar, per si de cas. Perquè mai vas saber parar de fer-me mal; perquè m'enganyaves amb carícies i paraules engalanades, per trair-me quan podies... perquè al final allò va ser la història de mai acabar, perquè Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver.

Carrer Girona. Part I.

El poder d’unes cerveses de més, i d’uns ulls blaus que enfonsen una tendra mirada en la solitud d’una nit que es presenta curta, i acaba sent llarga.
Una segona cervesa que dóna peu a una conversa plena de matissos i gairebé buida de paraules. Dos mirades que diuen més que dos boques que es besen sota la pluja de finals d’hivern.
Una tercera cervesa que ens porta a un taxi silenciós, i a on es toquen unes mans furtives, desfetes en carícies que encara no han arribat.
Una espelma i sis cerveses. El sexe net i endreçat que vola mágicamente sobre dos ànsies humanes. Gèmecs que s’enlarairen per l’habitació del deliri. El fet de que em demanes paraules boniques i sentiments sincers ens fa acabar jugant a contar-nos les misèries i les pors, les ganes de més i menys. Ofegar-se en una abraçada claustrofòbica, per adormir-se encoltat els teus rumors cansants.

Hipocondria social

Avui m’he donat compte de quan importe al personal de la feina. Sense que jo estigués present, han estat comentat que el divendres passat em vaig marejar de sobte.
El meu mareig es podia definir com a conseqüència d’un estat etílic lleu, un exces greu de calçots i salsa romesco (que els antecedents demostren que mai m’han sentat massa bé) i al fet d’anar al metro embotida i acalorada.
Resultat: em pose un poc blanqueta i senc ganes de vomitar. En beure aigua i surtir del metro infernal, se’m passa. I em disposse a preparar el sopar d’inauguració del piset nou. Vi, cervesa, dos vodka – red bull i fins les 6 al Razz.
Interpretació de les meves companyes: Paola fa massa coses al dia, va sempre cansada a tot arreu, i a sbre, després de la calçotada, se’n va de festa. Menys mal que pren Pharmaton Complex, perquè sinó, s’hagués desmaiat!!
Interpretació d’una persona amb seny: Paola porta vida d’una xica de 25 anys, i la resta d’agueles.

Is the final countdown, ara més que mai.

Quan pensàvem que ja res podia anar a pitjor, el marques de les pomes agres ha tret el seu costat més fosc. Quan la seva miserabilitat arribava a límits insospitables, ha tingut els collons de superar-se a si mateix. Ara, ja és inevitable dir que és un lladre; i que se cree el ladrón que son todos de su condición. He compartit pis des de finals de juliol amb algú que creu que el seu criteri està per damunt del dels demés, i evidentment això li dóna peu a fer i desfer al seu gust, sense preguntar, sense mirament i, si cal, faltant al respecte. I així és com l'amic li va a agafar el llit sense permís a l'altre borinot que viu amb nosaltres, i així va ser com van acabar insultant-se via Facebook, davant de tothom.. Com que em senc incapaç de descriure el que vaig llegir, vaig a reproduir-ho a continuació:
Estat del Borinot al Facebook: Esta noche no tengo una cama... iré a la puta calle o en un hotel??

Carmen - Companya de pis:
Qué??? cómo que no tienes una cama? y la de tu habitación????
Jo:

cómo? todo bien?
Rallo:

ehhh?

Marqués de les pomes agres:
Poobre!! ... ya la tendrías si hubieras dejado abierta la puerta de tu habitación. No tienes una cama...sino DOS para elegir. pero no se trasladarán solas en tu habitación, entonces seguramente no tendrás ninguna cama hasta que no te dé la gana de cogerla y ponerla en tu habitación.
Despues de consultarme con ale, te aconsejamos un hotel que en la puta calle todavia hace frio.

Borinot:
No hace falta que me hablas por facebook!! Amas quiero decirte que yo en mi habitacion hago lo qué quiero!! Si no te està bien.. no te preocupes, iré en otro piso!! Vale!! Yo no te pedì nada..y por cierto no voy a dormir en un sofa-cama!! Tienes que rispectar mas de la gente!! Entiendes!!

Carmen - Companya de pis:

hey! Aribau! no discutir hombre, si esto tiene fácil solución, Ricky, si necesitas ir a un hotel, coge el dinero del bote para pagarlo, que al publicarlo en FB entiendo que se ha convertido en un problema común por lo que la solución en comun. Besos

Borinot:

ademas quien ha dicho que me referìva a la mia casa?? Que coño quieres de la vida de los otros??

Por supuesto!! Yo, ni quieria hablar de ARIBAU..

(...)
Manuel:

Como mola! Mira por donde el facebook sirve para algo. Es toda una herramienta de comunicación.

** (Disculpeu tota falta d'ortografia, semàntica, forma i contingut dels nois italians; el borinot només porta una any a Barcelona...)

I així és com el marques de les pomes agres ha fet fora al borinot, i així és com el Palau d'Aribau queda buit, fred i deshumanitzat com el seu propietari. Ara es convertirà, més o menys, en un Bed & Breakfast, a on cada nou company de pis serà un desconegut més en la immensitat d'aquest pis de 160 m2.

I demà, per fi, marxem. Carmen està fent caixes, mentre es caga en la puta mudanza. Dos trasllats en 6 mesos. I ara per fi arribaran els temps de pau, ordre i tranquil·litat, bo, d'una forma relativa... que marxem cap al Raval, amb la promesa de no deixar el pis fins que no acabi el màster.

Is the final countdown

Trobar-se coses al carrer a Barcelona és bastant normal. El civisme va fer que l'Ajuntament fixés un calendari, en el qual cada barri té un dia assignat per llençar tot allò que ja no vol a casa. El meu company de pis, que està en la fase inicial de la Síndrome de Diògenes, col·lecciona prestatgeries, cadires, tauletes, testos, quadres, i brutícia en general, per omplir els vora 45 metres quadrats de que disposa el marquès de les pomes agres.
El seu alè de burgés vingut a menys el fa vagabundejar pel pis, com a malalt crònic. Pateix una malaltia crònica anomenada "ser hijo de papá". Els principals símptomes són la fatiga generalitzada, la incapacitat per afrontar, ja no els problemes, sinó la vida en si mateixa, i una baixa tolerància a la frustració. No li agrada que les coses no surten com ell vol; no li agrada no controlar la situació, no li agrada treballar... A ell que li agrada és anar a l'herboristeria i comprar herbetes que li posen remei a la seua imminent calvície, li agrada prendre pastilles homeopàtiques per curar malalties que no té, perquè la hipocondria porta el seu nom i cognoms.

I el que li agradaria (açò és el millor de tot) és ser escriptor. Per això mai el veus llegint o escrivint; per això es compra i els seus fidels deixebles li regalen llibres com ara "Aprendre a escribir en dos semanas" o "Bases básicas para un escritor joven y principiante". Té Rojo y Negro de Stendhal des de fa un any a una de les seues prestatgeries, sense obrir; queda bé tenir llibres per a quan es porta a alguna concubina i li fa l'amor lentament, tant lentament com per a poder dormir-se mentrestant.

Les seues accions estan mesurades, li preocupen les formes, però en excés. Des de la seua posició d'Hidalgo, només enyora segles passats, mentre es creu que pot exigir, manar, conquerir, despotricar i mirar per sobre a la resta del món, entre ells, nosaltres, els seus companys de pis.
No té vergonya ni la coneix. La seva mare està al meu costat, pelant carxofes, perquè ha vingut dues setmanes a viure entre nosaltres només, perquè el rei de la casa té un parell d'exàmens, per als quals no ha estudiat, i que, per tant, no pensa aprovar.

I així funciona el seu món.
I així és com jo veig els últims dies de viure al Palau d'Aribau.

Una maternitat diferent

Hui m'ha arribat un missatge al mòbil que m'anunciava que la meua amiga Cris i el seu marit anaven a ser pares. No és una situació excepcional, ja que no és la única amiga que aviat serà mare. L'emoció del missatge ve perquè porten tres anys esperant poder dur a terme una adopció internacional. Es van decidir, jo diria, abans de casar-se. I ara, un cop superada la burocràcia valenciana, i la burocràcia etíop (no sé quina serà millor) ja han rebut la confirmació del fet de que seran pares.
Just hui que havien anat a punxar-se de les mil i una vacunes contra les malalties contagioses, que ací ja no ho són perquè tenim miracles de la medicina. I amb el pack antimalaria, antipaludisme i antituberculosi, entre d'altres, han anat a veure la foto del seu nen, de dos anys, amb un nom que no és el seu, perquè se'l van trobar al carrer, i de cognom li han posat el nom d'aquest poblet que va suposar una mena de renaixement per a ell, abans d'anar a l'orfenat en el que viu, ja només fins a un parell de mesos més, quan un jutge determini que la pàtria potestat la té un matrimoni valencià, que aquesta vesprada no parava de cridar en el seu cotxe, amb el mans lliures posat... avui he conegut com la felicitat aliena pot arribar tant i tant lluny. Avui he comprés que hi ha coses que simplement ho poden trasbalsar tot, i que sentir aquest trasbals en la veu d'una persona estimada revitalitza, t'ompli d'energia i et dóna ganes d'anar somrient pel metro a soles. Ha estat de puta mare.

Barcelona - Saragossa. Una setmana després.

Les teues mans s'havien començat a diluir en el temps. Feia més d'un any d'aquella negativa que sonava a repte, a repte concluit en un dimarts, o en un dilluns que ofegava les seues últimes hores en xerrades nocturnes a mode de confessions entre amics. Però mai vam ser amics, i això no esdevindria una novetat en un parell de dies junts. Han anat passant els mesos, i no ens hem parlat més enllà de salutacions penjades en la xarxa. Millor així, no se què passaria si notara la teua frugal mirada sobre mi contínuament.
Els teus ulls negres em retornen una imatge càlida, més de forn de pa que de dutxa calenta, del que vam ser i ja o seríem mai més. Una batalla perllongada en el temps que vam concloure amb la meua gloriosa victòria. Jo et dic que qui juga amb foc es crema i que acabaràs escaldat. La teua negativa es va convertir en redempció, vas perdre la jugada com aquell que perd la força per la boca. Notar com tornaves a desfer-te sota els efectes hipnòtics de qui sap que pot i se'n aprofita del seu poder. La llum fosca no em va deixar veure els teus llavis envermellits, però sé que ho estaven. Vas callar per por a cridar, i vas susurrar per fer del moment una passarel·la entre la ficció i la cruesa de les teues mans ansioses, clavades a uns malucs prominents. Vas arribar a sorprendre't d'allò que no sorpren, i vas deixar que el teu goig anés re-ubicant-se al seu lloc. Paraules que ferien la meua energia embotada en un somni que començava a tenir el teu nom. I sense veure't, sabia que em miraves, i sense escoltar-te, sabia que volies més. I quan em parlaves et feia callar; al meu somni no hi havia espai per a les teues disculpes mal donades.
I, de sobte, arriba un matí amb molta més llum de l'habitual, més pròpia del mig dia que del matí. I vaig saber que no era un somni perquè estaves al meu costat; i vaig saber que era un malson perquè haurà de passar ni se sap quan de temps per tindre't ací de nou. I vaig arribar dues hores tard a la feina. I em vas fer un petò sincer, amb els ulls ben tancats. I em vaig sentir la invencible guanyadora d'aquella nit durant tot el dia.

Felic any deu!

Fa ja uns quants anys, no se si quatre o cinc, la Gema i jo vam decidir, a la vora de la platja de Gandia, que cada any hauríem de proposar-nos, més que un propòsit, un objectiu, alguna cosa possible d'assolir en els 365 dies de l'any. Alguna cosa real, ferma, tangible, encara que no material. Aquell any totes dos vam decidir aprendre a ser assertives, i aprendre, en aquest cas significava fer tots els esforços possibles per dur les coses que pensàvem, i que sovint, callàvem per por, vergonya o per la reacció que podien originar en els demés. Jo, puc dir, que vaig intentar-ho i que any rere any, he anat treballant aquest aspecte. Encara que no sempre aconsegueixo mirar als ulls a algú, i dir-li el que estic pensant.
L'any 2009 va ser un any sense propòsit. Van passar els mesos, i no vaig trobar res possible d'assolir. Va començar amb el precedent d'uns mesos molts difícils, d'avorriment i molta feina. L'any 2009, sense llistat d'objectius, va ser l'any en que vaig trobar una feina que m'agrada, vaig aprovar estadística, i em vaig llicenciar en sociologia. També va ser l'any en que me'n vaig anar a viure amb Carmen, i en que vam fer del Raval la nostra forma de viure. Va ser l'any en que la nòvia d'un amic va passar a formar part de la meua vida, com una amiga més, i també l'any que vaig retrobar-me amb els amics Erasmus, els de veritat, a Madrid, Barcelona, Màlaga o Nova York. Vaig llegir Rayuela, malgrat els obstacles que m'havia posat Manuel, i em vaig fer un piercing a la cella. També em vaig treure les lentilles, i vaig deixar passar pel meu llit a uns quants desconeguts, a algú amb rastes i d'altres que no mereixen cap línia. El meu germà es va fer militar, i els meus pares semblen una parella que "festeja" de nou. Vaig ballar dansa del ventre i vaig decidir tornar a deixar-me el monyo llarg...
També va ser l'any en que va morir la meua abuela, i l'any en que un adolescent de 34 anys em va trencar el cor. David va marxar a França, i alguns que estan lluny, continuen estant lluny. La petita pel-roja es va suïcidar, convertint Ses Illes en el seu paradís particular.

2010 encara és un any nou, vuit, sense objectius, ni criteri fixe. Es deixen vore alguns canvis, positius en principi. Es deixa veure una moto i un projecte d'investigació potent. També s'acosten algunes noves persones (no moltes), i segur que s'allunyen altres. Serà l'any en que oblidi (sense voler) la veu apagada de la abuela Enriqueta, i en que em torne boja amb tanta feina, i tant d'estudiar. No trobaré a Noe en cap estació de tren, i possiblement tampoc a Rubén en cap aeroport. Contaré amb els que m'envolten, que es fan d'estimar; ens regalarem llibres i entrades de teatre al llarg de l'any, i així, al menys, anirem fent, de bar en bar, arreglant el món, que se'n diu.
Quina serà la finalitat del feliç any deu? De moment, hem determinat que és l'any de treure la brutícia de la nostra vida.

Cita de Año Nuevo

èxit

1 m. [LC] [CO] Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc.
2 m. [LC] Bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.
3 m. [JE] [CO] Producció artística que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial.

Tenint en compte aquestes accepcions, especialment, la segona, es podria dir que la meua bogeria amb el taxista ha estat tot un èxit. Del primer missatge que em va enviar, va haver-hi una conversa telefònica de vint-i-cinc minuts, en els quals, a banda d'explicar-me que per un moment si que va pensar que estava xalada i ingressada al psiquiàtric, va reconsiderar la noteta, i des de l'humor, va decidir contactar amb mi, per fer un cafè junts. Així, i deixant que canviés l'any, ens vam trobar ahir dia dos.
Com que jo, a la meua adolescència no vaig tenir cites, em falta una mica de pràctica, i em sobra bastant vergonya. El vaig portar, aconsellada per Carmen, al Mènage á trois. Com tot, amb les birres es van dissipar les vergonyes, i també els misteris. El Sr. Taxista té nom; un nom curt, de quatre lletres, que sempre m'ha evocat bones vibracions. A més, vist de cara, s'assemblava a un noi que m'agradava quan era xiqueta, amb un nom també de quatre lletres. Amb la veu dolça, bastant calmat, almenys en comparació a la meua hiperactivitat, però somrient, com triomfant.
El moment clau, arriba quan m'està portant a casa en el taxi, evidentment, i em pregunta si li ho he explicat a algú. Li dic que és absolutament la comidilla entre els meus amics / amigues. Ell ho ha explicat al gremi de taxistes, i envejosos, li han dit que és un acte molt romàntic. Ens fem un fart de riure. Em diu si veritablement vaig trobar en ell tristesa; li intrigava que hagués sigut capaç d'esbrinar les seues emocions mitjançant la seva mirada. Treballe amb persones, li responc; estic acostumada a treballar amb els sentiments, a controlar emocions i a escoltar misèries. Ja amb el cotxe parat, em diu que és aquest el fet que li va cridar l'atenció, a banda, és clar, de que mai li havia passat una cosa així. Arriba l'acomiadament, les típiques frases, si ens tornarem a veure o no, quan, com i de quina manera. Li desitge una bona nit de treball, ens fem dos petons, que acaben sent uns quants més. Lents, tranquils, bonics. Pense que fa molt de temps que no era conscient d'estar besant, i d'estar gaudint tant. Unes mans tíbies, una olor absolutament embriagant, que em porta a ves a saber a on... I el taxi, parat a la cruïlla Diputació amb Aribau, comença a rebre una fina pluja. Trobades de somriures i de mirades d'ulls clars. Baixe del cotxe, i avui són els seus ulls els que em persegueixen mentre creue el carrer corrent, amb l'èxit a la butxaca; em veig des de fora, com a una pel·lícula...