Pot ser el carrer Sant Ramon és l'únic carrer del món a on les prostitutes esperen la seua clientela escoltant música amb els auriculars, o en un rogle menjant pipes, algunes d'elles vestides amb xandall. M'agrada travessar el carrer fins les obres de la futura filmoteca i adonar-me que pot ser és l'única carrer del Raval que no fa olor a pixum, perquè sempre hi ha gent. Al carrer d'Enrobadors també hi ha una bona concentració de persones; segons puges, trobes a la dreta a les prostitutes, majoritàriament negres, i a l'esquerra homes autòctons, ni grans ni joves. No he estat mai al Barrio Rojo d'Amsterdam, però s'assembla per l'efecte d'aparador de dones. Els bars que obren divendres i dissabtes nits, estan tancats, i a mitja tarda trobes oberts bars com l'Alegria, a on veus a tres o quatre calamitats ravaleres, i a un borratxo baixet i grassonet, d'uns 66 anys ballant al ritme d'alguna cançó de cassette de gasolinera. Em mira, i em somriu, dient algun destrellat que no entenc. Li torne el somriure, pensant que a València no vaig saber, no vaig voler, o no va ser el moment de trobar aquest tipus de carrers i racons ferits d'una ciutat. Ara pense com seria tornar a Benimaclet, o a Russafa, o al Carme. Tindre un àtic a mitges amb tots aquells amb qui he parlat de llogar un pis davant de dos o tres copetes de mistela. No se a què respon aquesta eterna aparició de veure'm vivint a la meua València corrupta.
2 comentaris:
I què em dius del carrer Peu de la Creu? Dels menuts bars oliosos del carrer Maldonado? Del Triador? Del Balmes de València? Poc ens deixa la Rita però alguna cosa queda.
Jo també patisc l'enorme nostàlgia de València, dels seus carrers, alguna cosa oculta que m'empeny a tornar.
Tornar o no tornar... l'eterna qüestió. I jo que em veig en Barcelona, a pesar de ser la persona menys urbana del món però en este cas no em quedaria altre remei si vullguera fer lo que vull fer, en cosa 'un parell d'anys...
Publica un comentari a l'entrada