Concert al Fòrum de l'FNAC del Triangle. Petita cua per entrar, misteriosament plena de xiquets i xiquetes. No sabia que eren argentins; un d'ells, el del baix elèctric s'assembla bastant a un amic uruguaià, que també toca el baix, i també vesteix amb pantalons grisos, amb menys pitillo, això si. Fixar-me en la sensualitat del que toca aquest instrument, que sense rockandrollejar tant com el guitarrista, sense flaquejar tant els genolls, és més pèlvic, més eròtic. Fils musicals entre The Cure i Depeche Mode, que traspassen el petit auditori a on han rebut a un públic completament dispar. Un senyor que devia passar per allà i s'ha assegut en un altaveu, fent palmes durant els 45 minuts de concert. Els xiquets que ballen com si anés a acabar-se el món, embolicant-se amb els cables dels pedals i dels micròfons. Una actitud suggestiva la que mantenen aquestos tres, curiossejant entre el públic tractant de trobar algú que conegués els temes. Alguns col·legues de tota la vida super entregats i gent que envaïda pel soroll que emana per l'FNAC s'ha decidit a anar a una sessió de música desconeguda. I jo em pregunte que deuen pensar els Anika Sade, si realment és o no un plaer omplir una petita sala amb gent que no té ni idea de qui eres. Alguns temes llueixen més que uns altres, alguns defectes del tècnic de so, corregits de seguida pel guitarrista, atent, meticulós, perfeccionista. Un Mac que posa la nota electrònica, prèviament gravada, el que dóna imatge de "empaquetat", deixant fora de lloc a la improvisació.
I no podia faltar la petarda que sol omplir el Sidecar amb els seus vestits post-moderns, és més lletja que un pecat sense maquillar; filla jo si tingués eixa cara em maquillaria sempre. No hi ha res pitjor que ser moderna, i no deixar de ser-ho en cap moment. La tia estirada, dreta com un pal, com si la cosa no anés amb ella, marxa al mig del concert, fent un lleig enorme (com el que fa la seua roba). Finalment, aplaudiments, agraïments, tot molt sobri, molt apagat. Supose que no era el lloc per deixar fluir tot l'energia de Watch Out.
I no podia faltar la petarda que sol omplir el Sidecar amb els seus vestits post-moderns, és més lletja que un pecat sense maquillar; filla jo si tingués eixa cara em maquillaria sempre. No hi ha res pitjor que ser moderna, i no deixar de ser-ho en cap moment. La tia estirada, dreta com un pal, com si la cosa no anés amb ella, marxa al mig del concert, fent un lleig enorme (com el que fa la seua roba). Finalment, aplaudiments, agraïments, tot molt sobri, molt apagat. Supose que no era el lloc per deixar fluir tot l'energia de Watch Out.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada