I així és com arriba l'agost

Només escoltar que algú t'estava fent fora del teu lloc, d'aquell lloc que durant set mesos no has pixat mai a mode de demarcació del territori, curiosament, t'has enfosquit entre la teua gelosia. No puc entendre a què respon, si t'has esforçat en deixar molt clar que no volies res, que érem el que érem, i que el nostre compromís era precisament el de veure'ns només quan ens venia de gust, sense aclaparaments, sense mirades de reprotxe ni bronques sense raó. Ho havíem fet molt bé, fins i tot, tenint en compte que havíem compartit bastants coses com ara amb qui havíem compartit llit. Ara que ens començàvem a distanciar (ves a saber per quina raó, si pel temps, o la confiança...), just ara, et trobe especialment a sobre meu. I la experiència diu que no m'agraden els aclaparaments sobtats que arriben mal i tard per tal de solucionar les carències de mesos previs.

I és això l'únic que puc dir-te al mig d'una nit borrosa per la cervesa, a on la son agafa i se'n va, sent substituïda pels teus ulls blaus. Uns ulls que es claven sobre la meua ment confusa i abromada perquè les coses bones tendeixen a passar a prop meu quan no és el moment, quan per la raó que sigui no es poden donar, quan ja hi ha alguna cosa que impedeix la combinació de dos coses perfectes, que en canvi, són incompatibles. Em complementen a mi, però no ho fan entre elles.

Hauré de prendre decisions, i a l'agost, semi de vacances, no em ve de gust aquest excés de pensaments i reflexions; no vull que en facen preguntes perquè ja sé que no sabré les respostes, que no les podré donar de forma immediata. Tinc les coses clares, però no sé com endreçar-les al meu cap, no sé quin és el pla a enllestir, ni si hi ha un pla o el pot haver. Només sé que ens ha agafat el temps i ens ha fet rodar, per terra, pel llit, per l'aire; sé que m'has enlairat amb la calor que desprens en l'abraç més llarg que m'has donat mai.


Me engaño a otros y me engaño a mi...