Los Planetas

A ritme de Mil millones de veces, un munt de fans s'alçaven de les butaques per corejar un "si te quedas esta noche nada más... prometo que voy a cambiar", mentre jo recordava uns anys de passions desenfrenades en una petita habitació de Benimaclet, escalfada de dia pel sol matiner, i de nit per les teues mans sempre àcides o per les nostres xerrades animades al voltant de qualsevol absurdesa penjada del fil d'un somni a mitges. Aquelles nits que omplien setmanes, i així es van omplir bastant mesos, fins que va arribar l'any. Un any desfet en llàgrimes per "y si descubro que me vuelves a engañar... no te voy a perdonar"; un any desfet en l'espentò que et vaig pegar contra l'armari, i en haver acabat dormint amb tu després de tot, perquè no tenia collons d'acomiadar-te del lloc que ja t'havies buscat.
I mentre el Palau de la Música tornava a seure per continuar escoltant una sessió flamenca de Los Planetas, a l'estil català, sense interacció, absent, i apagat, un públic que semblava decebut perquè els clàssics no arribaven. Quan ja es va donar tot per perdut, Santos que yo te pinté emocionava, trencava esquemes, i recol·locava records. En general, em va donar què pensar. I va tornar a la ment el rancor i els resquemors que no s'atrevien a marxar, per si de cas. Perquè mai vas saber parar de fer-me mal; perquè m'enganyaves amb carícies i paraules engalanades, per trair-me quan podies... perquè al final allò va ser la història de mai acabar, perquè Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver.