Cap de setmana

M'he despertat amb l'escassa llum del sol que entra per la finestra. Una llum, que en rebotar amb el riu, crea una forma romboïdal en el sostre. Un joc de llums i colors càlids que em traslladen a una estança pròpia d'una sèrie de dibuixos animats. Sembla que la finestra es moga amb l'anada de l'aigua, que entre les roques, crea un soroll semblant al d'una turmenta nocturna, d'aquelles que et desperten al mig de la nit, i et fan mirar l'hora per contar quantes et queden per dormir. Hui, en canvi, puc dormir totes les que vullga. És dissabte i no hi ha res a fer, més que continuar dormint.
Em desperte en escoltar el soroll del que crec que és un microones, però que és una màquina de cafè. Al llit només estic jo. De sobte, hi ha una safata amb dos cafès i un munt de croissants amb xocolata damunt del llit, i algú que obre les finestres. Entra una brisa fresca i neta, pròpia d'un poble a la tardor. Tot és propi d'un altre lloc, però no de la meua vida. Ara sóc jo la que sembla en una sèrie de dibuixos animats, per lo increïble de la situació. Descol·locada en la meua pròpia vida, mire de gaudir del moment tant com puga. Uns ulls blaus em tornen el meu gran somriure en haver engolit tres croissants. Ara, m'abrace a tu, com una boja desesperada, en un intent de no deixar-te sortir del llit. Un cop ho he aconseguit, han passat vàries hores. Ja passa del mig dia, i la Costa Brava ens espera. Cales blaves com mai he vist. Aigua freda i pedres gegants que converteixen la profunditat del mar en un món negre i obscur. Nedar mig nua fins al final de les roques; sentir que estàs al mig de l'oceà, i que la immensitat del Mar Mediterrani pot engolir-te. Tornar a les pedres, prendre el sol i dormitar amb tu, mentre la cala va quedant-se buida, i és només per nosaltres. Ara si que em deixaria engolir, però per tu.