Fa ja uns quants anys, no se si quatre o cinc, la Gema i jo vam decidir, a la vora de la platja de Gandia, que cada any hauríem de proposar-nos, més que un propòsit, un objectiu, alguna cosa possible d'assolir en els 365 dies de l'any. Alguna cosa real, ferma, tangible, encara que no material. Aquell any totes dos vam decidir aprendre a ser assertives, i aprendre, en aquest cas significava fer tots els esforços possibles per dur les coses que pensàvem, i que sovint, callàvem per por, vergonya o per la reacció que podien originar en els demés. Jo, puc dir, que vaig intentar-ho i que any rere any, he anat treballant aquest aspecte. Encara que no sempre aconsegueixo mirar als ulls a algú, i dir-li el que estic pensant.
L'any 2009 va ser un any sense propòsit. Van passar els mesos, i no vaig trobar res possible d'assolir. Va començar amb el precedent d'uns mesos molts difícils, d'avorriment i molta feina. L'any 2009, sense llistat d'objectius, va ser l'any en que vaig trobar una feina que m'agrada, vaig aprovar estadística, i em vaig llicenciar en sociologia. També va ser l'any en que me'n vaig anar a viure amb Carmen, i en que vam fer del Raval la nostra forma de viure. Va ser l'any en que la nòvia d'un amic va passar a formar part de la meua vida, com una amiga més, i també l'any que vaig retrobar-me amb els amics Erasmus, els de veritat, a Madrid, Barcelona, Màlaga o Nova York. Vaig llegir Rayuela, malgrat els obstacles que m'havia posat Manuel, i em vaig fer un piercing a la cella. També em vaig treure les lentilles, i vaig deixar passar pel meu llit a uns quants desconeguts, a algú amb rastes i d'altres que no mereixen cap línia. El meu germà es va fer militar, i els meus pares semblen una parella que "festeja" de nou. Vaig ballar dansa del ventre i vaig decidir tornar a deixar-me el monyo llarg...
També va ser l'any en que va morir la meua abuela, i l'any en que un adolescent de 34 anys em va trencar el cor. David va marxar a França, i alguns que estan lluny, continuen estant lluny. La petita pel-roja es va suïcidar, convertint Ses Illes en el seu paradís particular.
2010 encara és un any nou, vuit, sense objectius, ni criteri fixe. Es deixen vore alguns canvis, positius en principi. Es deixa veure una moto i un projecte d'investigació potent. També s'acosten algunes noves persones (no moltes), i segur que s'allunyen altres. Serà l'any en que oblidi (sense voler) la veu apagada de la abuela Enriqueta, i en que em torne boja amb tanta feina, i tant d'estudiar. No trobaré a Noe en cap estació de tren, i possiblement tampoc a Rubén en cap aeroport. Contaré amb els que m'envolten, que es fan d'estimar; ens regalarem llibres i entrades de teatre al llarg de l'any, i així, al menys, anirem fent, de bar en bar, arreglant el món, que se'n diu.
Quina serà la finalitat del feliç any deu? De moment, hem determinat que és l'any de treure la brutícia de la nostra vida.
L'any 2009 va ser un any sense propòsit. Van passar els mesos, i no vaig trobar res possible d'assolir. Va començar amb el precedent d'uns mesos molts difícils, d'avorriment i molta feina. L'any 2009, sense llistat d'objectius, va ser l'any en que vaig trobar una feina que m'agrada, vaig aprovar estadística, i em vaig llicenciar en sociologia. També va ser l'any en que me'n vaig anar a viure amb Carmen, i en que vam fer del Raval la nostra forma de viure. Va ser l'any en que la nòvia d'un amic va passar a formar part de la meua vida, com una amiga més, i també l'any que vaig retrobar-me amb els amics Erasmus, els de veritat, a Madrid, Barcelona, Màlaga o Nova York. Vaig llegir Rayuela, malgrat els obstacles que m'havia posat Manuel, i em vaig fer un piercing a la cella. També em vaig treure les lentilles, i vaig deixar passar pel meu llit a uns quants desconeguts, a algú amb rastes i d'altres que no mereixen cap línia. El meu germà es va fer militar, i els meus pares semblen una parella que "festeja" de nou. Vaig ballar dansa del ventre i vaig decidir tornar a deixar-me el monyo llarg...
També va ser l'any en que va morir la meua abuela, i l'any en que un adolescent de 34 anys em va trencar el cor. David va marxar a França, i alguns que estan lluny, continuen estant lluny. La petita pel-roja es va suïcidar, convertint Ses Illes en el seu paradís particular.
2010 encara és un any nou, vuit, sense objectius, ni criteri fixe. Es deixen vore alguns canvis, positius en principi. Es deixa veure una moto i un projecte d'investigació potent. També s'acosten algunes noves persones (no moltes), i segur que s'allunyen altres. Serà l'any en que oblidi (sense voler) la veu apagada de la abuela Enriqueta, i en que em torne boja amb tanta feina, i tant d'estudiar. No trobaré a Noe en cap estació de tren, i possiblement tampoc a Rubén en cap aeroport. Contaré amb els que m'envolten, que es fan d'estimar; ens regalarem llibres i entrades de teatre al llarg de l'any, i així, al menys, anirem fent, de bar en bar, arreglant el món, que se'n diu.
Quina serà la finalitat del feliç any deu? De moment, hem determinat que és l'any de treure la brutícia de la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada