Arribar a una sala de concerts buida no pot ser un bon senyal. Davant la promesa de 7 hores de música per 7 euros, et preguntes si finalment no serà un preu molt alt. Un teloner, Asimo, jove, sol, amb un final terrible (ho senc, només vaig vore el final). Uns Anika Sade que ho fan bé, en la que ja veig que és la seva línia d'actuació: tres postmoderns tocant des de la distància escènica i sota alguna sol·licitud de proximitat al públic. Finalment, els Astradyne. Cap de cartell, productors i promotors de la sessió, i punt de trobada de la modernitat new wave del barri de Gràcia i la contornà.
Era com un concert massa esperat com per a aprofitar-lo per deslluir-se tant com ho van fer. Dos concerts cancel·lats els darrers mesos, per acabar fent-ho millor al terrat del bar a on treballen. Un recinte amb molt mala acústica, replet de moderns i modernes, fastigosos la majoria d'ella, encara que ja sabem que són dos les que més fàstic donen. Són un grup massa endogàmic, com per poder accedir-hi, encara que, amb els pas del darrers mesos, gairebé ja coneixem a tothom, i ells a nosaltres també. Converses molt cops forçades, i mirades de gent que mai ens consideraria lo suficientment modernes com per ser dignes de que es dirigeixen a nosaltres. Noies-titelles que ballen al ritme ofegat d'un cantant que no sap tirar endavant amb el concert perquè el so no es bo, perquè el teclista s'equivoca (no només a l'escenari) o perquè simplement no estan preparats per donar la talla. El que està clar, és que LA FALTA DE ESTILO ES UN PECADO CAPITAL.
Una lliçó que molts dels que estaven allà, deurien aprendre.
Era com un concert massa esperat com per a aprofitar-lo per deslluir-se tant com ho van fer. Dos concerts cancel·lats els darrers mesos, per acabar fent-ho millor al terrat del bar a on treballen. Un recinte amb molt mala acústica, replet de moderns i modernes, fastigosos la majoria d'ella, encara que ja sabem que són dos les que més fàstic donen. Són un grup massa endogàmic, com per poder accedir-hi, encara que, amb els pas del darrers mesos, gairebé ja coneixem a tothom, i ells a nosaltres també. Converses molt cops forçades, i mirades de gent que mai ens consideraria lo suficientment modernes com per ser dignes de que es dirigeixen a nosaltres. Noies-titelles que ballen al ritme ofegat d'un cantant que no sap tirar endavant amb el concert perquè el so no es bo, perquè el teclista s'equivoca (no només a l'escenari) o perquè simplement no estan preparats per donar la talla. El que està clar, és que LA FALTA DE ESTILO ES UN PECADO CAPITAL.
Una lliçó que molts dels que estaven allà, deurien aprendre.
2 comentaris:
sin olvidar la promesa " no puedo morir sin pegarle un chicle en el pelo"
ay, hija, me olvidé de eso, y mira que era la mejor parte!! recuérdame que la próxima vez que vayamos al sidecar compre un paquete de chicles :P
Publica un comentari a l'entrada