La Pasqua asseguda en una cadira de rodes; ella que portava set anys renegant de la cadira, ella que es va reclutar al domicili dels seus fills només perquè les amigues no vegueren la decrepitud dels que ella pensava que serien els seus últims anys de vida. Però la pols de la mort no arribava i la Sra. Lola canviava religiosament de casa un cop al mes. Escales a munt, escales a vall, assumint cada juliol un any més de vida i una miqueta més de silenci, envoltada per fills, nets, bisnets i tota la colla de família política.
Com una espelma que s'apaga, murmura tractant d'arribar als 92 anys. L'abuela Lola (ni iaia, ni güela, ni abuelita) perd la força de la seua veu i de la seua prosòdica manxega. Lluita davant la incomprensió d'uns i les llàgrimes d'altres. Malgrat ser la gran, la persona més gran que he conegut, ningú escolta el que vol dir. La decisió de portar-la a una llar-residència no és tan dolenta com algunes de les seues filles consideren. No és denigrant pagar perquè algú es faça càrrec de la millor forma possible d'un ser estimat. Ma mare només plora perquè després de set anys li haguera agradat que s'haguera mort tranquil·la a alguna de les cases que deuria de considerar com a seues.
Jo sempre he pensat que l'abuela arribaria als cent anys, i també que es moriria al meu llit, la qual cosa, sincerament no em fa gens de gràcia. Ara que, quan tenia sis o set anys pensava que la millor forma de solucionar la viduïtat de l'abuela Lola era buscant-li un novio, i els millor candidats per a mi sempre van ser el Rey Juan Carlos I o el Papa Juan Pablo II. Vaja tela amb els candidats, de pensar-ho ara m'horroritze; i ara que me'n adone, els dos es diuen Juan com es deia el meu desconegut abuelo.
L'abuela mai es va treure un noviet, però si es va treure la roba negra i algun cop va anar a ballar al centre de gent gran. El qualificatiu "gent gran" m'agrada més que el de "tercera edat". La vellesa s'allarga en el temps, i gairebé comença a durar entre 25 i 30 anys. Es necessiten serveis gerontològics adients al volum d'anys i al volum de persones que conformen aquest sector de població. Viure té sentit amb certa qualitat de vida, que s'ha de fer extensiva a la tercera i quarta edat, i si s'arriba el cas, a la cinquena edat. No es tracta d'acumular vellets en serveis residencials de merda, sinó d'oferir serveis de qualitat, a on la coordinació entre professionals socio-sanitaris i familiars garanteixen tranquil·litat i benestar a totes les parts.
Jo, de moment, em quede tranquil·la en veure a on es queda i amb qui es queda l'abuela Lola.
Com una espelma que s'apaga, murmura tractant d'arribar als 92 anys. L'abuela Lola (ni iaia, ni güela, ni abuelita) perd la força de la seua veu i de la seua prosòdica manxega. Lluita davant la incomprensió d'uns i les llàgrimes d'altres. Malgrat ser la gran, la persona més gran que he conegut, ningú escolta el que vol dir. La decisió de portar-la a una llar-residència no és tan dolenta com algunes de les seues filles consideren. No és denigrant pagar perquè algú es faça càrrec de la millor forma possible d'un ser estimat. Ma mare només plora perquè després de set anys li haguera agradat que s'haguera mort tranquil·la a alguna de les cases que deuria de considerar com a seues.
Jo sempre he pensat que l'abuela arribaria als cent anys, i també que es moriria al meu llit, la qual cosa, sincerament no em fa gens de gràcia. Ara que, quan tenia sis o set anys pensava que la millor forma de solucionar la viduïtat de l'abuela Lola era buscant-li un novio, i els millor candidats per a mi sempre van ser el Rey Juan Carlos I o el Papa Juan Pablo II. Vaja tela amb els candidats, de pensar-ho ara m'horroritze; i ara que me'n adone, els dos es diuen Juan com es deia el meu desconegut abuelo.
L'abuela mai es va treure un noviet, però si es va treure la roba negra i algun cop va anar a ballar al centre de gent gran. El qualificatiu "gent gran" m'agrada més que el de "tercera edat". La vellesa s'allarga en el temps, i gairebé comença a durar entre 25 i 30 anys. Es necessiten serveis gerontològics adients al volum d'anys i al volum de persones que conformen aquest sector de població. Viure té sentit amb certa qualitat de vida, que s'ha de fer extensiva a la tercera i quarta edat, i si s'arriba el cas, a la cinquena edat. No es tracta d'acumular vellets en serveis residencials de merda, sinó d'oferir serveis de qualitat, a on la coordinació entre professionals socio-sanitaris i familiars garanteixen tranquil·litat i benestar a totes les parts.
Jo, de moment, em quede tranquil·la en veure a on es queda i amb qui es queda l'abuela Lola.
2 comentaris:
Me parece muy bonito eso de recordar a la gente q ha formado nuestra vida... Lo del Papa y el Rey, me recuerda a la mirada del niño q se cree lo q pasa en la Tele... (yo era uno de esos)
Je t'embrasse fort. À bientôt.
Bó, i altra volta amb la seua positivitat, la abuela Lola m´ha dit aquesta vesprada, que tal volta quan jo torne a treballar en la residència ella ja s´haurà mort, perque encara falta un mes...i jo he tornat a recordar- li que abans de què jo prenguera la primera comunió ella ja va pronosticar la seva mort abans de la cel.lebració. Aixina què ha deixat de parlar de
mort per una estoneta i jo he recordat que fa 36 anys que es và quedar vidua,( els mateixos que vaig a cumplir jo a final de mes, no van fer cap festa pel meu naiximent per "luto" del abuelo Juan) i que a mi també em semblaría la vida massa llarga ja...
Ana
Publica un comentari a l'entrada