
Llegint "De què parlo quan parlo de córrer" t'entren unes ganes molt grans de començar a córrer, i a entrenar-te, i a cuidar-te. És com una bona dosi d'energia per adonar-te de que sí que t'agrada anar a córrer per la platja, encara que els primers vint minuts pagaries per parar a prendre't una cerveseta fresqueta, i a prendre pel cul. De fet, no és només que tingues ganes d'anar a córrer, és que vols fer maratons, vols veure Nova York amb tots els carrers tallats per a tu. Vols nedar i córrer, i anar en bici, i fer triatlons, i sobre tot, vols (i necessites) temps per entrenar-te per aquesta mena de coses.
Estic d'acord amb Haruki Murakami en que mai no m'ha agradat que em facin fer coses que no vull fer quan no les vull fer. Ara bé, si puc fer el que vull fer, en el moment en què ho vull fer i de la manera com ho vull fer, m'hi poso amb més ganes que ningú.
Mentre m'he llegit el llibre, estava de vacances a Màlaga; evidentment, entre Cartojal (algo semblant a la mistela), pescaito frito i cerveses, no he trobat el moment d'anar a córrer, sobre tot, perquè no tenia ni les sabatilles. Vaig tornar dijous, disposada a matinar l'últim dia de les vacances per anar a córrer per una Barceloneta encara buida de guiris. "Quina alegria" quan posant una rentadora, sent un crac a la part baixa de la meua esquena, i ara no és que no puga anar a fer esport, és que directament, no em puc moure. Lumbàlgia aguda, benvinguda sigues, filla de puta.
2 comentaris:
Ànim Paola i no deixes que la lumbalgia puga amb tu, que ja saps que com diría Haruki, "El dolor és inevitable, el sofriment és opcional"
Un beset
Me hizo sonreír. Me gusta como te expresas :)
Publica un comentari a l'entrada