Ayer en clase de Sociologia Rural y Urbana, el profesor Martinelli nos preguntò que cosas hacen que nos sintamos de nuestra pueblo o ciudad, cuales son los simbolos con los que nos identificamos, y yo no sabia muy bien que contestar. El Barranc del Sinc, el Café Licor, las montanyas, los puentes, la Plaça de Dins, mi barrio, las fiestas de Moros y Cristianos, el alcoyano, porque lo nuestro no es ni valenciano ni castellano... Y escuchando el MP3 en el bus 360, escuché:
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
i ho faig a la manera de València.
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
I per primera vegada vaig entendre tot açò que diu Ovidi Montllor. Em senc en un altre nivell, és el moment d'Ovidi.