Viure a l'aigua

L'instant posterior a ficar-me en la piscina, és probablement, la millor sensació del dia. Després d'hores i hores de jornades de formació, i unes quantes més de mestratge (avui, immigrants de l'Est), assegudes en cadires incòmodes, adormilada en alguns moments, en altres ben desperta (la cafeina arriba a la sang, i després ataca al Sistema Nerviós Central, mentjant-se neurones, i l'esmalt de les dents).

L'aigua atravessa la pell, la senc passar per dins dels meus braços cada cop que agafe impuls. Els primers metres sota l'aigua, sempre els faig bucejant, estirant molt les cames, i impulsant-me fort amb els braços. Estil braça. Metres, pocs, perquè aquesta piscina "me la passe" sense sortir a respirar. El moment abans d'arribar, quan ja quasi no puc més, faig força per sortir, i la sensació que pendula entre el plaer i el començament del sofriment, gaire bé de la mort, em dóna ganes de pixar.Quan em recupere de totes les vibrants emocions, comence a fluir per l'aigua, perquè d'allò no se'n pot dir nadar. Respiració arrítmica, banyador embotit, ulleres fent ventosa als ulls i gorro... del gorro millor no parlem. Passen els minuts com si res; la piscina no deuria de ser un esport, sinó un plaer. Ho sé ara que vaig a nadar com a part de l'inici de la fi d'un dia llarg i pesat. Aprofite les hores de la nit per remullar-me sense ningú més, així ningú m'arrancarà algun dels piercings mentres nade. I després de l'estona que el meu cos aguanta, ni un llarg més ni un de menys, els justos per no caure redona en l'aigua i ofegar-me sense més, em recalente en el bany turc. Humit, bollint, sense llum. Senc la respiració d'algú, que amb la nuvolada de vaho no puc saber si és home o dona. No puc saber si aguante deu segons, o deu minuts, però quan l'aire no m'arriba a totes les parts del cos per oxigenar, he de sortir. Dutxa glaçada, que no note. I ara, bombolles per mil dins d'un jacuzzi gran, il·luminat. Tancar els ulls, i buscar que un petit xorro d'aigua em faça cuscanelles als peus. Note la mirada d'un desconegut; deu mirar-me per la cara de goig que tinc. Ací si que perc la noció del temps; només puc decidir marxar-me quan tinc els dits ben arrugats. Semblen les mans de l'abuela Lola.

Per cert, aquí va una maratò solidària a Alcoi, que per segon any consecutiu em perdré.

Veig a La Maga i et veig a tu, buscant-me, a mi, o un altra, per la nostra València, la que amb el pas del temps vam fer nostra, la que va esdevindre un espai on perdre's era possible, i trobar-se era fàcil. Passejar de la ma. Recordes quant ens vam estimar aquelles vesprades de no tardor... de calidessa espontànea en un portal de la Ciutat Vella... No se quants anys hauran de passar fins que siga capaç de trobar una distància més real que la existent, que deuen ser uns tres o quatre mil quilòemetres. No és una ferida, ni tampoc un malson. Eres tú, el de sempre. El que em feia somriure amb les seues locures matineres, que no eren res més que desdejunis primaverals de vesprades tontes, ja que tu mai et despertaves abans de les dos del migdia, i tampoc te'n anaves a dormir abans de les quatre o cinc de la matinada. Fins i tot, quan vas aprendre a dormir amb mi, restaves quietet, amb els ulls negres ben oberts, mirant-me, respirant de forma lleu i respectuosa per tal de no fer-me despertar.

Ara sé que m'acabaré Rayuela. Ara ho sé perquè et trobe en casi tots els racons del llibre. Ara sé, que quan l'acabe tindre moltes ganes d'agafar un vol a Bèlgica, i de fer-te oblidar que tens parella, perquè ella no ens ha d'importar. Curiosament, sé que mai ho faré; mai haurà un avió per a mi. Mai més hi haurà un cabanyalero esperant-me a la porta d'arrivades d'un aeroport qualsevol.

Quan passarà tota aquesta mandra emocional, i aconseguirè enganxar-me a qualsevol altra cosa que no siga un troç de carn ja podrida abans de cuinar-la.

Sembla que no sé parlar d'un altra cosa.

Mentrestant, em perc en metros endarrerits i en vagons a rebosar, fullejant pàgines banyades de ponts, llibreries, jazz i pintors. Llapiç en ma, pense en tot el que m'agradaria llegir, en tot el que m'agradaria conèixer i en tot el que m'agradaria dibuixar. Tinc pendent amb mi mateixa, aprofitar una vesprada d'avorriment en aconseguir articular en un full alguna cosa semblant a un dibuix. Pense dibuixar dillunsos, com fan Antònia Font, i en penjar de la meua paret blanca un dibuix d'una Paola plena de rissos, de quan jo era Lilo, la teua Lilo.

¿¿Qué tal Rocko Si Freddy??

Joel. 31 años. Eixample Esquerra.

Prim com un espaghetti, fibrat com una barreta energètica. Lluitar per aconseguir aire en l'ínfim espai que ha deixat el Sidecar un divendres pop plé d'oxiticina, faldilles en l'aire, i mans en la recerca de carn, carnassa, o el que faça falta. Somriures atontats de gruppis borratxes, i converses diluides en vodka-red bull. El sexe es respira, o com diria la cançò Love is in the air. Les 4 de la matinada, i les possibilitats de no tornar sola a casa s'esveixen com els diners de la cartera taronja. Chupito de Jagermeister fins al fons, ens sentim cremar. Conversa que surt del no-res, i que arriba a AribauHouse a les 6 i mitja, passant per la plaça del Kasparo (com es diu aquesta plaça?) parlant de Bolaño i els seus detectius salvatges, i de la originalitat o no del Sr. Cortázar. Carmen, indignada, rememora la seua relació amb Rayuela, i jo reconec tenir-lo a sobre la tauleta de nit; en arrivar a casa, Joel, li pega un cop amb els dits, i em diu "no t''agradarà, però intenta-ho igualment". Li pega una ullada a la meua estanteria, i em diu que només coincidim en El libro de los abrazos de Galeano; "no l'he llegit, li responc". "Jo tampoc" -- reconeix.

Petons desfets entre llançols de colors, i crits. Crits de boig, de bogeria absoluta, de catàrsis sexual, més semblant al dolor que al plaer. Explosió de crits, d'arrapades de totes les classes i els colors, estirons de monyo, i mossos blaus, ben grans. Tapar-li la boca, per fer una contenció emocional del crits mortals que s'està espolsant el tio, i que em mossegue els dits, fins que siga jo la que cride. La suor fastigosa d'un polvo matiner ens adorm, ens acuna i ens calfa, fins que comença a entrar el sol d'un final d'octubre que podria ser un primer de maig. I com si fos, el dia del treballador, comencem de nou. Massatge i tatuatge abans de demanar-me que l'acompanye a la porta, perquè té vergonya de trobar-se amb algun company de pis; i si, efectivament, Carmen estava desdejunant. Intercanvi telefònic a la porta. "Ens veïem pel Sidecar" diu al acomiadar-se. "Sí, segurament".

Carmen, tens raó, per anar-se'n al llit amb un desconegut cal que "se te mueva la pepitilla cuando te bese".

Si no trobe la paraula exacta

Ahir em vaig sorprende a mi mateixa, quan Jofre, el company en pràctiques de la feina, em va preguntar si m'agradava viure a Barcelona.

Sense pensar, ni un instant, li vaig dir: si, han canviat molt les coses, però ara estic a gust; m'agrada la meua feina, el mestratge em té bastant motivada, i malgrat no tenir temps per a res, em senc ben contenta d'estar ací, de viure al centre i de ravaletjar sovint. No tinc tots els amics que m'agradaria, però, bo, supose que de mica en mica no?

Darrerament, m'ha preguntat si es que m'havia enamorat d'algú, i li he dit que m'enamore dos o tres cops al dia; hui, per exemple, del noi que m'ha canviat el piercing de la cella. M'ha fet prometre-li que si no se'm curava bé, que tornaria. Sense cap dubte, tornaré encara que el tinga perfectament.

No sè si es la trama Gürtel, o el fet de tenir per terra tots els castells de cartrò que tenia construits a València, però crec que estarè una temporadeta per ací.

Dejarse llevar

Leer en el metro, mirar a los ojos al que tengo enfrente, curiosear qué estás leyendo; pensar en si alguien ojea lo que estoy leyendo yo. Ahora mismo Desayuno en Tiffany's: pasear por Nueva York, desde el metro de Barcelona. Pasear por una gran librería, elegir libros... dudar entre La Pell Freda o Nocilla Experience. Finalmente me atrevo con Rayuela. ¿Será el momento?. Me parece, o más bien tengo la sensación de que es el momento de muchas cosas, y sin embargo, siento que me faltan horas. Escribo este post en la última media hora del máster cuando sólo habla el típico listo, que yo, al menos, no entiendo. Pero son muchas las cosas que no entiendo.

Pensar en el fin de semana para volver a convertir los días en algo ebrio, sórdido y borroso, donde ni busco ni encuentro, sólo me dejo perder. Soñar con hielos derretidos, y bebiéndote en un rincón, cuando jamás había pensado en ello. Mirar el móvil esperando un mensaje desde tu vergüenza treintañera. No llegará.

Ser lunes, y sentirme en martes.

Pensar que me meto en berenjenales bien grandes, y que esta semana me escaqueo de horas de trabajo para poder hacer cosas bastante elementales como dormir o comer. Resolver conflictos diarios en el trabajo, ir de aquí para allá, pensar si soy buena en lo que hago. Dudarlo ante la dificultad de sacarle de la cabeza a una de mis loquitas que tiene que salir, enfrentarse al estado depresivo que la oprime y volver a sonreír. Soltar el parrafón de mi vida para que entienda que hay que vivir, ponerle incluso ejemplos propios para que entienda que SE PUEDE SUPERAR.

Echar el Euromillón por si nos quiere tocar, y pensar en mi presupuesto para comprar lotería, por el "¿y si cae aquí?.

¿Te imaginas que toca?

Vestido negro y medias rosas para sonreírte imaginariamente en un baile descompasado en el Sidecar, lugar por antonomasia del sábado noche. Pintarme las uñas de rojo, llevar un vestido gris. Valorar el iPod como el objeto más fundamental de mi vida, a parte de unos y otros libros que ocupan espacio en mis bolsos y estantes. Sentirme una ciudadana de más recién despertada, y una de menos cuando me voy a dormir, cansada, somnolienta, totalmente productiva, preparada para dejar de lado la pieza del sistema que soy, y perderme debajo del nórdico, escondida hasta la nariz.

Escuchar RAC1 a las 6.45 y ¿empezar otra vez?

Moments

Nova York es somiar, es mirar cap endavant, es volar. Sentir-se neyorki en el minut 2. Uptown & Dowtonw; no hi ha nord ni sud. Baixar les escales del metro... i el calor. Entrar al vago... i el fred. Contrastos, un darrere un altre. La gent que et somriu, un hispa que enten les nostres tonteries, un rapero que li cedeix el seient a Macarena, que s'adorm pels racons, borratxa. Banys publics nets, sense cua, i amb paper. Montanyes de condons a la sortida d'un pub... el mateix nombre de mirades correctes, pero avides de sexe.
NYC. Inabarcable, inacabable, inevitable. Alc,ar la vista continuament; fotografies a on no cap res. Imatges que s'instalen en el cap, i amb el pas del temps, en el record.
... mirar cap a dalt, per a volar mes lluny... o volar mes lluny per a mirar cap a dalt...

Un cuarto de siglo

Te has olvidado de mi cumpleanyos.

La eternidad de algunos recuerdos

Me gusta recordar como conociamos nuestro cuerpo; ya hace mas de cinco anyos que empezamos a conocernos y a encontrarnos...

Pasa el tiempo y sigues ahi: lejos, con tan solo una llamada muy espaciada en el tiempo. Mantenemos la idea de un viaje juntos a Holanda, que sabemos que nunca haremos. O al menos, mucho tendrian que cambiar las cosas.

Estoy viendo cosas que me gustaria ensenyarte, como todas aquellas que quedaron en un mapa de Roma, arrugado y olvidado en el tiempo.

Regalos de cumpleanyos que ya no llegan, en ninguna direccion (donde vives?). Saberte un poco mio, pese al tiempo, a los kilometros, al vacio que se creo entre los dos cuando, generalmente, acababamos sumando tres. Es una anyoranza perdida, que se plasma en algnos posts, muy de vez en cuando; sin embargo es un recuerdo constante, que se mantiene por si solo, sin la fuerza que podria darle.

Seguir sintiendo esto me complica bastante poder sentir algo mas profundo, llevado hacia otra parte. Hay un hueco que solo has rellenado tu, y que probablemente, siempre estara bastante determinado por esas acuarelas y pinceles que aun llenan una caja de carton, entre las cosas que hay en mi casa de Alcoy.

La oportuidad de reecontrarte, que no llega, y la posibilidad de olvidarlo todo, que no existe. Mirar hacia delante sin un camino fijado, buscar una excusa para superar la distancia y mirarnos sin vernos, para tocarnos sin querernos... Como cuando aquella mano me llevo a un hotel cualquiera, para crear juntos un secreto de 24 horas.