El meu cos comença a expressar les coses com mai ho havia fet. Cada dia em sorprenc més i més per la intensitat amb la que estic aprenent a viure les coses; una intensitat que no sempre és ben rebuda dins del meu cos, perquè crec que encara no entén quin idioma li estan parlant. En atacs de vergonya em pose roja, roja com mai m'he posat; és una mena de retorn a la infància, a l'estat més pueril. És com una connexió total amb els meus sentits, que fa que estiga molt nerviosa davant la retrobada amb tantes coses i tantes persones després de quasi quatre mesos. Uns nervis que no em deixen dormir, que s'emboliquen al meu estomac, no deixant-lo treballar. Igualment, quan recorde les teus mans prement fort la meua esquena, la pell s'eriça, demostrant la felicitat que hi ha sota eixes carícies. És així com els meus orgasmes s'han convertit en alguna cosa semblant al que es sent quan et claves nua, dins d'una piscina amb l'aigua encara un poc gelada, notant com cada partícula d'aigua s'endinsa en la teu pell, humida, desitjosa d'eixir d'aquell bany per poder tornar a entrar. És aquesta intensitat la que em paralitza els dits quan escolte alguna que altra cançó, la mateixa que em fa llegir una novel·la fins al punt de convertir-se en pura addicció. És per això que pense en el final, i m'ofegue; m'aferre a l'únic sospir d'aire lliure dins d'aquest avió. Mire per la finestra i divise la costa catalana. Si després d'aquesta, no començara la meua nova aventura, anomenada Barcelona, crec que no sabria a on agafar-me. Trobar a faltar; una de les emocions més dures, però també més sinceres. Saber, anticipant-me uns mesos, que tot esdevindrà dur, diferent. Que per molt que hi pense, hi ha coses que no sé com esdevindràn. I amb una expressió de contradiccions, comença l'aterratge. Un aterratge, que encara té un últim viatge de tornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada