La Terreta

Ayer en clase de Sociologia Rural y Urbana, el profesor Martinelli nos preguntò que cosas hacen que nos sintamos de nuestra pueblo o ciudad, cuales son los simbolos con los que nos identificamos, y yo no sabia muy bien que contestar. El Barranc del Sinc, el Café Licor, las montanyas, los puentes, la Plaça de Dins, mi barrio, las fiestas de Moros y Cristianos, el alcoyano, porque lo nuestro no es ni valenciano ni castellano... Y escuchando el MP3 en el bus 360, escuché:

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d'estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.

Per condició, senyors, sense terres.

Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,

la meua carta de naturalesa.

No és miracle, ni és un mal son;

m'ha tocat, i és la meua feblesa.

m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.

Seran branca d'empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.

Fins ací ens heu fet arribar.

De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.

Tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català.

i ho faig a la manera de València.

i ho faig a la manera de València.

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d'estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

I per primera vegada vaig entendre tot açò que diu Ovidi Montllor. Em senc en un altre nivell, és el moment d'Ovidi.