Dol

Supose que el suïcidi és una forma de renúncia a alguna cosa; supose que el fet de que siga una renúncia a la vida el converteix en un fet una miqueta delicat. Això és com tot. El meu pare és del parer de que no és un acte de covardia, sinó una assumpció de no voler continuar. Tal volta, a la vida no tot siga lo suficientment agradable com per continuar endavant. Però tal volta, renunciar a viure siga massa extrem; és l'única decisió a la vida de la qual no et pots penedir, amb tot el que comportaria poder fer-ho.
Supose que entendre i respectar aquesta decisió és un acte molt difícil d'assumir per aquells que t'envolten. Imagina uns pares i una parella desfets, amb l'autoculpabilitat de sentir-se rebutjats en el paper de persona de suport del suïcida. El suïcidi és una decisió individual, no se si pensada durant molt de temps, o simplement duta a terme des de l'eufòria d'una paranoia transitòria. Quins collons s'han de tenir per acabar fent-ho. Un pot de pastilles buit, i un somni profund que porta a una parada respiratòria.
Les cendres de Noe deuen restar a un urna metàl·lica, freda, aliena. Quin pot ser el lloc per deixar-la. Els pares viatjaran a Formentera, per deixar córrer l'esperit lliure d'auqesta xicota pigosa, plena de tatuatges i piercing, ara desfets en la foscor d'un forn humà. Quina bestiesa!
Tracte de recordar l'últim cop que la vaig veure, i no el situe ben bé. Recorde rebre un regal seu d'aniversari quatre mesos després de la data; era evident que ella estava per altres coses. Feia uns mesos que li havien diagnosticat fibromialgia. D'un dia a l'altre, va marxar a Alacant a estudiar, i va haver de tornar-se cap a València perquè estava malalta, es trobava com sense forces, i a més, trobava a faltar a tothom, sobre tot el seu Jose. La seua hipocondria crònica era la pitjor de les seues dolències. Queixes continues al voltant de preocupacions sense sentit. Capritxosa com ella sola, exigent i una mica egoista. Sentia com a necessitats bens materials cars i de luxe, propis d'una xiqueta consentida. D'esperit viatger i profundament dinàmica, fins que la maquinària del seu cos es va aturar, fruit, o bé de la dolència òssia, o bé, de la hipocondria crònica. Va tirar endavant amb una carrera que no li feia justícia; la Terapia Ocupacional li donava peu a donar-se cova a si mateixa. I tant egoisme, tanta cova, i tant òstia, van fer que ens allunyéssim, malgrat viure a l'altra part de Benimaclet, tocant Alboraia, amb els seus gatets. Recorde que la Najla es va tirar del cinquè pis, i malgrat les set vides dels gats, va morir. ¿A on serà Lolo?. Des d'aquell últim dia, que no recorde, només hem parlat per correu electrònic. Disculpes, agraïments, posar-se cadascuna al seu lloc.
La gent que em coneix sap que jo lluite pels meus amics, però em canse dels plantons, de les esperes i de les amistats que es dilueixen en l'espai-temps. Durant la meua estança a Roma, ella va continuar per València; també Portugal, París i Dublín. Quan vaig tornar, ella va marxar a l'Argentina, lluny de la seva parella, estic segura que en un intent de demostrar-se a si mateixa que podia tirar endavant sola. El seu afan de protagonisme era gran, però el de superació també. Sé que va tornar a l'estiu, que estava al seu poble, i que la xarxa social més famosa del món ens posava en contacte sovint. Fins i tot, va venir a Barcelona, però jo no hi era; estava de vacances.
La retrobada va quedar pendent; jo tenia por de recriminacions i també de trobar-me amb la mateixa noieta indulgent.
Diumenge passat, unes poques pastilles, fruit de la seu estat depressiu, la van portar a deixar-ho tot. Jo no pinto res en aquesta història, però la meua reacció em va sobtar bastant. Mai vam arribar a "fer les paus".
Miro al meu voltant i tinc coses que son seues, coses que feia a ma, regals de Nadal contra el fred. Les dos érem molt fredolines. Ara, s'apaga un ciri enmig de la tardor hivernal. Ara, encenc una espelma per tu noieta, perquè no vam veure Formentera juntes, i perquè ara jo, hauré d'anar allà a trobar-te.