Creu Roja

Pujava jo per Passeig de Gràcia, amb el sol colpejant-me la cara, ben contenta per haver cobrat, quan un xic, jove, em saludava. Al principi, pensava que aquell gest no era per a mí, però insistia, i em mirava. Em vaig girar, pero no hi havia ningú que somrigués, com responent... Era a mí a qui saludava.

El xic portava una samarreta de la Creu Roja. Era un captador de socis. "Uf"- vaig pensar. Li vaig dir que si això de saludar fent que ens coneixiem era una nova estratègia... Li feia gràcia. Em va dir que portava una estona saludant-me, però que jo havia fet cas omís... Li vaig dir que això era perquè com que porte poc de temps a Barcelona, no pensava en la possibilitat de que el coneguès, donat que conec a poca gent. Això va donar peu a que em fes preguntes sobre la meua procedècia. "Alcoi"-li vaig dir. També va voler saver a què havia vingut a Barcelona. "A furtar-vos el treball"-li vaig respondre. Rises. Cinc minuts parlant, i encara no m'havia dit res de la Creu Roja...

Li vaig agraïr la seua simpatia, però li vaig dir que no estava interessada en la seua oferta, que per cer, encara no m'havia explicat. Em va dir: "Vale, no estás interesada, pero ¿por qué?"

Li vaig dir que sóc treballadora social, que he sigut voluntaria mil vegades, i que tinc la meua pròpia forma d'ajudar a la gent. Em va preguntar si això em semblava suficient. Li vaig dir que no; que estava dispossada a anar-me'n fóra, lluny, a Àfrica o a Sudamèrica, o allà on fos necessitada, però que no comtès amb mi com a socia de Creu Roja.

Semblava que no ho volia entendre (encara que ho entenia perfectament). Li vaig contar que una vegada un captador de socis, com ell, per cridar la meua atenció quan intentava fugir, em va dir "¿es que no quieres ser solidaria?", a la qual cosa jo li vaig respondre "Tú no sabes lo solidaria o no que soy yo; yo sé que tú estás cobrando por ir de solidario". Clar, sense paraules es va quedar. El xic de la Creu Roja, un tipet de Terrasa, amb dos arracades d'or a les orelles, em va dir "¿Y por culpa de un gilipollas piensas que todos somos así?". Obviament, li vaig dir que no; que ell era molt simpàtic; vaig veure a la targeta d'identificació que portava a l'alçada del pit que el seu nom, i inclús li vaig dir "Jonathan, tú sí m'agrades", que amb qui no volia contribuir era amb Creu Roja, perquè en general no m'agraden les grans organitzacions, perquè no em fie de la transparència dels seus comptes, perquè sóc més partidària de col·laborar que de la caritat... Vam parlar de missions, de relacions internacionals, dels programes d'alfabetització, de repartiment de roba o ulleres; em va dir que en breu, ell marxaria cap al centre d'Amèrica. Però encara feia com que no m'entenia.

Finalment, li vaig dir que si enviava el salari que guanyava com a captador de socis a quasevol programa d'intervenció social, havia guanyat una nova comissió amb mi... Quina paradoxa. Em va desitjar molta sort a Barcelona. I jo vaig continuar pujant el Passeig de Gràcia, pensant que m'haguera agradat dir-li "Venga, me puedes explicar tu oferta, mientras tomamos un café"