Delirios paranoides

Com cada cop que li dic a un taxista que vull anar a Sant Boi del Llobregat, al psiquiàtric, aquest matí no ha estat una excepció: mirada espantada, ulls que denoten por, camins transitats i poblats, ràdios enceses i cero conversa. Jo, el mirava pel mirall retrovisor, com en un intent de conquesta. Més rubiet que castanyet, ulls clars, entre la foscor d'un gris i la claredat d'un blau cel. Apagats, i en canvi, preciosos. Una mirada que no enlluerna tot el que sí denotaven els seus moviments. No li veia la cara, només els ulls. Mirava cap enrere, de tant en tant, no sé si per comprovar l'estat del trànsit, el meu estat de bogeria, o a el meu estat en general. Silencia, i la mirada trista, feble. Em decideixo a trencar un tros de la meua agenda, i escriure "Tens un ulls molt macos com per mantenir una mirada tan trista. La noia de Sant Boi". Clarament, he pensat després, es pensarà que sóc una malalta de l'hospital psiquiàtric. De sobte, em pregunta si anem per bon camí, i jo, dubitativa, li dic "ah, no sé, vostè és el taxista". Somriu, i canvia la mirada. Trobe un resplandor; està com avergonyit perquè està perdut. Engega el GPS i comença a parlar-me. Li explico que no sóc d'ací, que tinc que portar unes coses. Ell diu que reconeix el camí per haver portat borratxos des de Barcelona. Miraculosament, hi ha cua per fer una rotonda. Encara no sé si li deixaré la noteta, però si ho faig la deixaré a la butxaca del darrere del seu seient. Em pregunta si plego ja, i tonta de mi, li dic que no, que fins les 5 no plego. Hagués pogut plegar el que fos amb ell.
Quan parla somriu més, té una veu dolça; parla castellà. Finalment, troba el camí; vol deixar-me a la porta mateixa del psiquiàtric, i li que dic que no pot traspassar la barana de seguretat sense permís. 23.65€ costa el final del trajecte. Li pague i em dóna el tiquet; per fi, es gira i li veig la cara. Somriu de nou, i li felicito l'any. Quan tracte de no deixar-me res als seients, deixe la nota penjada.
En arribar a la porta, em gire i segueix allà, com ocupat organitzant coses. Me'l mire amb cara de penjada, d'interna, de malalta mental. No em sorpren la bullida que em falta.

Stancha

Farta d'escoltar parlar italià, amb el que m'agrada a mi eixa llengua. Farta de tonteries i d'hipocresies, farta de plats bruts, i queixes de coses que fa la pròpia persona que es queixa. Farta de que algú acapare el bany durant més de 45 minuts, total per rissar-se els cabells. Farta d'invasions dels espais personals, i dels sorolls o silencies que pugui desitjar en determinants moments. Farta d'exercir de mare, quan, òbviament, no sóc mare perquè no vull, i perquè ho seré quan jo prenga la decisió. Farta de quadrants de neteja, i de parlar amb un italià que porta un any a Barcelona, i encara li he de traduir "qué bien que os cuidais". Perquè si un vidre es trenca, l'has de recollir, i perquè si s'acaba el paper del water, algú haurà de comprar més. Perquè les coses no es transporten per si mateixes als armaris, i perquè la roba estesa no levita des del balcó fins les prestatgeries. Perquè la convivència no és "tonto el último", sinó demostrar de tant en tant, que algú té una miqueta d'amabilitat i respecte per la gent que l'envolta. Perquè ser miserable és, sense dubte, la pitjor qualitat que pot tenir un ésser humà. Perquè mesurar l'oli d'oliva, amagar el detergent i comprar ampolles d'aigua pròpies és de ser imbècil. Perquè ningú pot tractar de canviar la meua actitud, quan jo procure, dins de la meua boca malparlada, ser educada i correcta, respectant espais, normes i horaris. Perquè cansa; perquè desgasta, perquè crema i perquè n'estic farta d'escoltar-los parlar a tot hora en una llengua que aprecie i valore. Perquè necessite unes vacances d'ells, ja que amb els taps de les orelles no tinc suficient. Perquè passar fora de casa des de les 8 del matí fins les 10 de la nit no lleva de que te'n adones de que són pesats, malcriats, rancis i molt miserables. Farta. I açò no és res de tot el que podia escriure. Crec que necessite dormir, i recarregar energies per redactar un post dedicat a cadascun d'ells, a on poder esplaiar-me tot el que faça falta. Crec que és el moment d'iniciar una secció en aquest blog, titulada: perfils de les persones que em posen nerviosa.

Epístola I: Sentenciando lo nuestro

Carmen dice que tengo que aprender a poner barreras a determinadas cosas. Yo le digo que no sé hacerlo, pero sí sé que debería aprender.
Hace mucho que no tenía la necesidad de escribir; escribía sólo por mantener mi blog. Esta tarde me has dado razones para buscar un boli y escribir en mi cuaderno nuevo.
Ni nuestro encuentro, ni tu carta me han dejado indiferente, y no se si preguntarme si acaso deberían de dejarme indiferente, o si entra dentro de la normalidad seguir sintiendo un torrente de emociones hacia ti. Hoy he caído en la cuenta de la tira de años que han pasado desde que te conozco, y hoy, sin embargo te he reconocido poco. Sin cámara de fotos, y sin dibujos; formal, distante, y lo que más me ha jodido, sin esa sonrisa pícara. No soy nadie para evocarte en recuerdos perdidos en una Valencia que hace mucho que no es nuestraa, pero he mirado, directamente, a la profundidad de tus ojos negros, y vela mediante, lamento no haber encontrado ni una chispa de algo que te pudiese encender, ni suspirar, ni nada más que provocarte un cariño casi fraternal, gélido y sin tacto. Lo siento, no estaba preparada.
Me marcho con un pequeño nudo en el estómago, sobre todo cuando leo que te gusta leerte en mis frases, y aunque no te guste, encontrarte en mis recuerdos, muchos de ellos malos.
Sé que tengo muchas cosas de ti, que sólo pueden salir las pocas veces que estoy contigo, en la no-normalidad en la que nos hacemos visitas. "No sé pensar en ti sin piernas de por medio" son tus únicos recuerdos. Nunca entenderé si eres consciente de todo lo que fuimos; no sé si estoy anclada a un pasado lejano, o si miro por un futuro semi-cercano a ti, donde en cada despedida note un cierto vacio. No sé hasta qué punto debo mantener las distancias contigo, o hasta qué punto sería sano que fuese a Liège (si es posible, claro!). No sé si es que esto no se supera nunca, o si es que simplemente lo que tengo que asumir es que eres, en cierta forma, eterno, y que soy yo la que tiene que dejar de fantasear con determinadas cosas, con lo que nunca fuimos, o con lo que nunca hemos tenido. El problema es que no sé poner barreras; todo siempre mezclado, revuelto y bien picado. Siempre confundiéncolo todo, y dando más de lo que puedo. Acelerada , para cuando lo paso mal, superarlo a tiempo.
Me hablas de los domingos en los que me has esperado, y yo pienso en los que no has estado allí. Sin rencor, ya lo sabes. Sólo es que yo también necesito la tibieza de muchos meses de distancias, lágrimas y duro trabajo. Te seré sincera aunque ya lo sepas: hoy me ha faltado por lo menos un beso, de esos que sólo tú sabes dar (húmedos, blanditos, como medio arrancados, calmados, como tú).
Me siento en medio de un tren delirante donde me sobra la luz, y las ganas de volver. Me alegro de que conmigo hayas cumplido la misión de tu regreso, aunque no sé si eso que me dices tiene algo de verdad, o sólo algo de hacerme feliz y sacarme una sonrisa tonta.
Se me han acabado las palabras, y las ganas de seguir escribiendo. Esto podría dar de sí para unas cuantas páginas más, pero lo dejaré reposar todo, no sin antes volver a leer en tus líneas rojas, en letra pequeña, esos planes que dices tener conmigo, y que no sabes si valen la pena intentar. Después de repensar que seríamos si nos hubiésemos conocido, ¿tu crees que valdría la pena intentarlos?

¿Quién ganará si traspasamos la línea? Supongo, como dice la canción, mi fallo más grande fue guardar solamente los días más gratos, y olvidar los demás.

Algún punto inconcreto entre Valencia y Barcelona. 27/12/09

Bon Nadal entre llums de neo

Mad World

Tempus

Escollir morir. Supose que no arribaré a entendre-ho mai. Em pregunte que passa amb u quan mor, què fan de les teues coses. Com són els records que tenen les persones de tu; qui té malsons i qui maleeix el món per fer-li sofrir així. No em trec aquesta idea del cap. Cada cop que ho verbalitze, llàgrimes rodolen per les galtes gelades. Expressar aquesta idea posa els ulls com a plats; causa silencies telefònics, i sensacions glaçades. Paralitzada al mig de la meua habitació, calada pel fred; els peus congelats i el silenci. El silenci que provoca no poder escoltar música, no trobar quines van ser les nostres cançons, no voler associar cap melodia al desconcert generalitzat. iPod sord, altaveus apagats. Una plorera continguda. Una emoció en l'aire, sostinguda, per molt de temps.

Dol

Supose que el suïcidi és una forma de renúncia a alguna cosa; supose que el fet de que siga una renúncia a la vida el converteix en un fet una miqueta delicat. Això és com tot. El meu pare és del parer de que no és un acte de covardia, sinó una assumpció de no voler continuar. Tal volta, a la vida no tot siga lo suficientment agradable com per continuar endavant. Però tal volta, renunciar a viure siga massa extrem; és l'única decisió a la vida de la qual no et pots penedir, amb tot el que comportaria poder fer-ho.
Supose que entendre i respectar aquesta decisió és un acte molt difícil d'assumir per aquells que t'envolten. Imagina uns pares i una parella desfets, amb l'autoculpabilitat de sentir-se rebutjats en el paper de persona de suport del suïcida. El suïcidi és una decisió individual, no se si pensada durant molt de temps, o simplement duta a terme des de l'eufòria d'una paranoia transitòria. Quins collons s'han de tenir per acabar fent-ho. Un pot de pastilles buit, i un somni profund que porta a una parada respiratòria.
Les cendres de Noe deuen restar a un urna metàl·lica, freda, aliena. Quin pot ser el lloc per deixar-la. Els pares viatjaran a Formentera, per deixar córrer l'esperit lliure d'auqesta xicota pigosa, plena de tatuatges i piercing, ara desfets en la foscor d'un forn humà. Quina bestiesa!
Tracte de recordar l'últim cop que la vaig veure, i no el situe ben bé. Recorde rebre un regal seu d'aniversari quatre mesos després de la data; era evident que ella estava per altres coses. Feia uns mesos que li havien diagnosticat fibromialgia. D'un dia a l'altre, va marxar a Alacant a estudiar, i va haver de tornar-se cap a València perquè estava malalta, es trobava com sense forces, i a més, trobava a faltar a tothom, sobre tot el seu Jose. La seua hipocondria crònica era la pitjor de les seues dolències. Queixes continues al voltant de preocupacions sense sentit. Capritxosa com ella sola, exigent i una mica egoista. Sentia com a necessitats bens materials cars i de luxe, propis d'una xiqueta consentida. D'esperit viatger i profundament dinàmica, fins que la maquinària del seu cos es va aturar, fruit, o bé de la dolència òssia, o bé, de la hipocondria crònica. Va tirar endavant amb una carrera que no li feia justícia; la Terapia Ocupacional li donava peu a donar-se cova a si mateixa. I tant egoisme, tanta cova, i tant òstia, van fer que ens allunyéssim, malgrat viure a l'altra part de Benimaclet, tocant Alboraia, amb els seus gatets. Recorde que la Najla es va tirar del cinquè pis, i malgrat les set vides dels gats, va morir. ¿A on serà Lolo?. Des d'aquell últim dia, que no recorde, només hem parlat per correu electrònic. Disculpes, agraïments, posar-se cadascuna al seu lloc.
La gent que em coneix sap que jo lluite pels meus amics, però em canse dels plantons, de les esperes i de les amistats que es dilueixen en l'espai-temps. Durant la meua estança a Roma, ella va continuar per València; també Portugal, París i Dublín. Quan vaig tornar, ella va marxar a l'Argentina, lluny de la seva parella, estic segura que en un intent de demostrar-se a si mateixa que podia tirar endavant sola. El seu afan de protagonisme era gran, però el de superació també. Sé que va tornar a l'estiu, que estava al seu poble, i que la xarxa social més famosa del món ens posava en contacte sovint. Fins i tot, va venir a Barcelona, però jo no hi era; estava de vacances.
La retrobada va quedar pendent; jo tenia por de recriminacions i també de trobar-me amb la mateixa noieta indulgent.
Diumenge passat, unes poques pastilles, fruit de la seu estat depressiu, la van portar a deixar-ho tot. Jo no pinto res en aquesta història, però la meua reacció em va sobtar bastant. Mai vam arribar a "fer les paus".
Miro al meu voltant i tinc coses que son seues, coses que feia a ma, regals de Nadal contra el fred. Les dos érem molt fredolines. Ara, s'apaga un ciri enmig de la tardor hivernal. Ara, encenc una espelma per tu noieta, perquè no vam veure Formentera juntes, i perquè ara jo, hauré d'anar allà a trobar-te.

Write, scrivere, ècrire, escriure, escribir

Com que m'havia acabat el llibre de Primo Levi, i no tenia cap totxo per carregar al bolso, he agafat l'única revista de teatre de BCN , a on escriu un bon amic. L'havia fullejat però no llegit, i avui, al metro, a les 7.40 del matí, estava immersa en una entrevista irreal i màgica a Albert Pla. Quin penjat!

He pensat que ja fa dos anys que aquest bon amic escriu allà, i que no havia destacat en cap moment que és bo en el que fa. Avui, he intentat llegir-ho des de fora, com si no fos d'ell, com si fos de qualsevol altre, i m'ha agradat. He pensat que era un jove escriptor que trobava paraules per definir situacions, aspectes i imatges, que jo no trobaria mai. He pensat que es naix amb el do de saber escriure, i al juny de fa uns quants anys, va néixer el que seria, a 2009, un bon escriptor. Avui somiaré que tirem endavant junts amb qualsevol projecte sobre la comunicació social, o alguna barreja estranya, o sobre el Raval mateixa, i que publicarem un llibre, ni que siga des de l'autogestió... donam temps, que jo no he nascut com a escriptora, però sempre em queda l'opció d'intentar-ho.

Si esto es un hombre

Llegir. Contínuament amb un llibre al bolso. Pesen. Anar carregada, amunt i avall per tota Barcelona, amb pàgines i més pàgines, i un llapis, per si s'ha de destacar alguna cosa. Llegir sota recomanacions; sota recomanacions de gent que no sap ben bé el que m'agrada llegir. Aquest cop, totalment encertada, he agafat amb ànim "Si esto es un hombre " de Primo Levi. Perdoneu la meua ignorància, però malgrat conèixer l'escriptor, no sabia que aquesta era una de les obres fonamentals del segle XX. Ho senc però no trobaré les paraules adequades per explicar les emocions que genera aquesta enriquidora lectura. És com una mena de calfred continu, de malestar i angoixa amarga, que lluita contra la voluntat de sobreviure i tirar cap endavant dins del gèlid infern d'un camp d'extermini. Realment, sembla que una cosa així no hagués pogut existir mai. Malauradament, el testimoni del Sr. Levi resulta imprescindible, com tantes altres experiències, sense les quals no es pot entendre el món en el que vivim.

"Si estamos desnudos en una sala de duchas quiere decir que vamos a ducharnos. Si vamos a ducharnos es porque no nos van a matar todavía. Y entonces por qué nos hacen estar de pie, y no nos dan de beber, y nadie nos explica nada, y no tenemos zapatos ni ropas sino que estamos desnudos con los pies metidos en el agua, y hace frió y hace cinco días que estamos viajando y ni siquiera podemos sentarnos" (Primo Levi; 1958).

Dorian al Razz

La versió més commovedora que podia escoltar de "A cualquier otra parte" només podia ser en directe. Trucada al Cari, per evocar moments. No agafa el telèfon, i li enviem un missatge, al qual no respon. Està a qualsevol altra part, segur.
Han passat els anys; els estius a on ja no cantem de camí a Penyíscola el que s'ha convertit en un símbol musical dels darrers moments de les nostres vides, tres vides per separat. Qualsevol cosa que intente recordar dels darrers dos anys, podria anar acompanyada amb aquesta cançó.
Aquesta, una versió que he trobat inesperadament, en una tarda una mica trasbalsada per retrobades inesperades en carrers gèlids del Gòtic. Perquè sí, ha arribat l'hivern, i sembla que en molts aspectes.

Tupper Sex

Mistela, alguna copeta de Cacique, vàries de Lambrusco. Tauleta petita plena de joguines sexuals, de tota classe, color, mida i grandària. Amb o sense piles, amb o sense lubricant, amb o sense olor a fruites afrodisíaques. Locions de canella, cremes potenciadores d'orgasmes, gels fred-calor, estimulants de tota classe, esposes, fustes, màscares, pintura corporal de xocolata. Vibradors que es carreguen amb un USB, i que tenen la mida d'un pintallavis. Un ànec de goma, dels de tota la vida, per jugar a la banyera; ara més que mai, per jugar com si fossem nenes. La educadora del sexe, tranquil·la, explicant experiències pròpies amb el seu marit. Boletes xineses, tant pel sexe com per evitar en un futur (llunyà) les pèrdues d'orina. Mamotrecos gegants, amb formes inversemblants. Dofins de goma, mal·leables, submergibles. Objectes anals; sorprenents. I per últim, el vibrador que ha guanyat el concurs de joguines sexuals el 2009: un vibrador que s'adhereix a la pell, per estimular per dins i per fora; que també serveix com a boletes xineses, i per a no sé quantes coses més. Cauen les ampolles de vi, fem recompte dels diners que portem. En una setmana, ho tenim tot a casa. L'objecte més comprat: set de viatge amb un poc de tot, per 35€. Si et gastaves més de 50, et regalaven una nit d'hotel per a dues persones, a qualsevol part d'Espanya. Així que, m'hauré de pensar a on vaig. I amb qui.

Demà

Tupper Sex.
17.30. Carrer Aribau.
I després, ja vorem.