Baixant per Plaça Catalunya...

Baixant per Plaça Catalunya, plena ja d’estant per la fira del llibre de Sant Jordi, o pel dia dels enamorats a la catalana. Roses i llibres, i un sol ple que em colpeja la cara, cada vegada més sana, menys adolescent. Dos nois d’una organització ecologista que em dóna bastant fàstic volen explicar-me alguna cosa que no m’interessa i els hi dic que no amb el dit. Em deixen estar de seguida. Tinc uns minuts entre visita de seguiment i visita d’acompanyament de la feina, i em paro a prendre un bon café, acompanyada pel meu llibre, que en realitat és teu. Em fixe en algunes persones, que fan cara de parades, de no tenir cap compromís laboral, per molt que ho desitjen. Expresen una mescla d’amargor i malestar que no els deixa gaudir del tot d’un matí tan primaveral com el d’avui. Tensions acumulades a les cervicals, nervis per la entrevista de demà-passat, i currículums arrugats a la motxilla. Ja fa casi 3 mesos que estic al meu nou treball, i just ara és quan m’han de renovar. Sembla que em quedaré per aquí; com diu Manuel, si vullguesin fer-me fora ja m’ho habrien dit.
La primavera em fa recuperar la confiança perduda en aquesta ciutat; els raigs de sol em provoquen un benestar molt gran. El fet de no dur xaqueta m’alegra l’amarga blancor dels meus braços castigats per la llum fosforescent del despatx i l’obscuritat dels últims mesos. Ja no cal fer plans per omplir les nits que arribaven de forma precoç; ara és suficient amb contemplar a la jovenalla a mig vestir que omple els carrers barcelonins. És cert: la primavera, la sang altera.

METRO

Ja fa temps que vinc jugant a provocar amb mirades a la gent al metro; de vegades m’agradaria ser suficientment atrevida per tal de deixar a la gent sense paraules, amb accions improvisades, que sense cap dubte em farien riure. Sentir-me cada matí la protagonista d’un llibre adolescent que centra l’atenció de tots els viatjers del metro en mirar la seua curta falda, els seus pits desafiants, o la seua actitud de saber-se amb garanties d’èxit. Tanmateix, si la vergonya em deixès, aniria creant el caos pels carrers, diguent totes les barbaritats que pense, i que només faig arribar a qui va amb mi passejant pel carrer. Criticar als que semblen imbécils, felicitant als guapos per ser-ho, i clavant-me en les converses alienes, en les quals tinc alguna cosa que dir: explicar-li a una hippi del metro com fer l’hummus més cremós posant-li un iogurt, o recomanant un llibre millor al que t’estàs llegint a la parada de l’autobús. M’agradaria poder dir que és un abús quan m’han fet pagar més de 2 euros per un café amb llet, o quan dos estúpids m’insulten pel carrer perquè vaig amb la bici. El dia que aprove estadística em concediré l’ocasió de fer unes quantes bestieses, sense posar en perill la meua integritat física. Em ve de gust “liar-la” però de bon rotllo...

Des-naturalització

Portava des d’aquell cap de setmana apoteòsic del passat novembre pensant la raó per la que no et vaig demanar el telèfon, quan vas ser tan simpàtic i em vas besar tant bé. T’he buscat pels carrers de Gràcia, i inclós de vegades pensava que t’havia vist. No estava molt segura de si eres tú; l’alcohol i la resaca no em deixaven recordar ben bé la teua cara. Després de trobar-te al Be Cool vaig veure que ni eres tan guapo, ni sobre tot, tant simpàtic. L’APOLO, les drogues, l’alcohol i la tonteria del dissabte nit em va fer sentir una magia inexistent que ara no trobe enlloc. Igualment, i si m’ho permets, continuaré guardant un bon record de tu. Sóc així de natural.

Vida reversible

Mis amigos me consideran que estoy tan feliz como para poder leerme el libro tan triste que me han regalado. Curiosamente, tienen razón. Después de estos días de vacaciones, estoy haciendo mi vida reversible. Pensando en las musarañas más que en otras cosas, vivo en una primavera que nunca llega, pero donde sí está alterada la sangre. Estoy centrada en cosas tan importantes como pasar desapercibida en un metro lleno de gente. Leyendo historias de infancias rotas en Kabul, y de adolescentes perdidas ante una enfermedad mortal que a mí, sin embargo, me llevan de energía, llegando incluso a plantearme la posibilidad de presentarme a un concurso literario.
Bicicleta abajo por la calle Muntaner, deshago los mal encaminados pasos que había ido pegando por esta ciudad. En Barcelona no tenemos bravas ni cañas baratas, pero tenemos el solazo moreno del litoral mediterràneo. Sí, seguro que también acabaríamos algo asqueados de Madrid... Mantengo los labios cerrados para compensar la rebeldía de mis ojos abiertos.
Y mientras, encerrada en un tren que llega tarde, recuerdo esas tardes pascueras en las que me has sacado de excursión por la meseta más profunda. Pienso que no merezco estar tanto tiempo sin verte y en que podrían pagarme mejor para coger el AVE más a menudo.
Me replanteo mi futuro profesional, y no encuentro lo que quiero. La estadística me está descorcentando la carrera, y creo que eso tampoco lo merezco. Me encuentro haciéndome a mí misma demasiadas promesas. Soñar nunca sale gratis, pero el precio de los sueños se confunde con la vida. Escribir más, buscar cursos que llenen mi currículum, disfrutar de BCN ahora que parece va a dejar de llover, frecuentar el gimnasio, decidir si el año que viene viviré sola o no, sentarme sin nada que hacer frente a la ventada de mi habitación y mirar, incluso atreverme a dibujar lo que veo, aprovechar lo único bueno que tiene mi actual casa que es mi ventana, la magia de los rayos que entran de buena mañana, meterme más aún en la piel de los protagonistas de los libros que leo, esperar un mensaje avisándome de que vienes a Barcelona, despertarme contenta porque ya casi es fin de semana, pintarme las uñas de rojo, que ya va siendo hora, y escribirte cartas a los que todavía me las escriben a mí... Se acabó eso de ir siempre detrás de la gente. Alcoyanas, estoy aquí en Barcelona, no en la otra parte del mundo. A otros les mandaré e-mails, y a los que no, los veré entre mamelletes de la Terreta, cubatas del Tax, o birras del Sidecar. El tiempo ha pasado tan deprisa, teniendo tan poca capacidad de controlar lo que sucede a nuestro alrededor, que a veces, parece que la vida se construya sola, arrinconada en el estante de una despensa, en un lugar que vemos sin alcanzar a mirar lo que contiene. Siento que acaba de empezar el año.

Acertijo

"Nos duele envejecer, per resulta / más difícil aún / comprender que se ama solamente / aquello que envejece"

Almudena Grandes.
Mercados de Barceló.

Mademoiselle Kapranos

Primavera

Barcelona. Fosca i cega sota la pluja d'uns dies eterns d'espera; de l'espera d'un viatge ajornat tantes vegades, però a la fi, un viatge que s'havia de fer.

Camp de Tarragona. La pluja va escampant, mentra a 300 Km. per hora passen arbres, fils elèctrics i records dels últims set anys. Recordo la primera vegada que vam anar junts a Madrid, aquell Madrid dels llibres, de la Plaça Major, del bocata de Calamars davant d'Atocha, i dels amics. Amb esforços recorde l'última vegada que vaig anar; més bé, no tinc ganes de recordar-la. Fa un any i mig d'això i des d'eixe moment només ha xafat l'aerport de la capital. A hores d'ara, sé que la ciutat m'està esperant.

Lleida Pirineus. Encara llunys de les muntanyes i sense rastre de la ne. M'estic adormint mentre continue repassant els darrers anys, els darrers viatges, les darreres manys de la meua vida. Los Planetas van susurrant-me que vana fer un aeropor a on havíem quedat i que van a fer-me el president dels estats d'ànim...

Saragossa. Entre somnis invisibles, me'n adono que ja no sona res al meu pPod. Fa fred a aquest AVE pel de senyors executius i dones directives carregades amb els últims aparells electrònics, quan més petits, millors. També fa bona olor aquest AVE. Es noten els diners en perfums comprats en qualsevol dutty-free, al tornar de qualsevol reunió a qualsevol païs europeu, a on també es fan reunions del G-20, i a on aprofiten per a ser infidels a les seues parelles, recompensant-les ara amb regals "made in..." que demanen perdó sense paraules, "para qué quieren la verdad"... el pPod continua a la seua... Ha aparegut el sol; a la meseta no plou. "Cuanto sol le he vendido al mar por tempestad". Tot és diferent a la meseta.

Guadalajara Yebes. Despertar-se de cop, un altra vegada sense música. És hora de baixar. Ja arribaré demà a Madrid. Café amb llet en un got llarg i un donut per berenar. Escriure una estona i escoltar el pPod, cansat de tres hores sense parar. Les primeres paraules que pronuncie les dic en català. Se m'ha bblidat que no estic a la terreta. Somriure i esperar. "El cel se perd en sí mateix...". Escriure i pensar. Tinc per davant 11 dies de vacances, però de moment, estic ací.