Quan vaig veure que la planta començava a morir, no vaig saber si ho havia d'entendre o no com una senyal. No és cap novetat veure una planta mig morta al meu balcó; serà que no sé cuidar de mi mateixa, no sé. La cosa és que la planta, d'interior en aquest cas, no va acceptar al trasllat de test, i la flor morada va començar a xuxurrir-se. L'havia regat en excés, i vaig decidir treure-la al solet, a vore si així millorava l'assumpte. Òbviament, no va millorar, i vaig treure la flor, ja que la planta, semblava encara sana. Ara sé que només eren aparences.
La nostra relació estava com la planta que em vas regalar quan em vaig traslladar a viure al Raval. Cada cop passava més temps entre les nostres trobades, gairebé sempre al mateix lloc. Els darrers cops, pot ser amb l'estiu, vam innovar, i vam conèixer junts la platja, la muntanya del costat de ta casa, fins i tot, vaig conèixer alguns amics teus. Estrany, una conducta estranya en tu, que havies pregonat el compromís cero i la distància emocional entre nosaltres.
I jo, que no negaré ara que tinc una visió ultra-romàntica de la realitat, em vaig negar a sentir, perquè no calia, aquest cop no caldria passar-ho malament, perquè no eixirien les emocions., no hi cabien. Ni papallones, ni hòsties. Vas bordar la definició de folla-amic; diria que el primer de la meua vida, o al menys, el més llarg. Quasi vuit mesos des de la nota que et vaig deixar al taxi. Anit em repeties, entre l'última foscor de la meua habitació, que tu et quedaves amb això, amb la nota, i amb allò que jo buscava quan em vaig decidir a escriure-te-la. Què quina era la meua intenció, em preguntaves ofès.
Segurament no érem l'un per l'altre, i segurament això feia molt de temps que ho sabíem; simplement van passar els mesos, un darrere de l'altre, fins anit, la nit a on vam construir el millor sexe que vam saber, perquè sentíem a prop la ruptura. I tant a prop.
La planta ens mirava de reüll des del balcó xicotet, rient-se, burlant-se de mi, i dels esforços que no he fet per ella, i que ara per ara, no estic disposada a fer per tu. Em sap greu, si continue farcida de por, d'inseguretats i desconfiances. Sonarà frívol, sonarà com vulgues, però no hi ha més: una planta morta, que es resigna a continuar al seu test, sota l'ombra de l'arbre que creix amb la pluja de l'agost (una pluja que avui ha donat més tristesa encara a la solitud que no puc negar estar experimentant després de la teua retirada a tres quarts de quatre de la nit).
Podía ser tan fácil, sería espectacular, si fuesen reversibles, aquellas noches de incendio
La nostra relació estava com la planta que em vas regalar quan em vaig traslladar a viure al Raval. Cada cop passava més temps entre les nostres trobades, gairebé sempre al mateix lloc. Els darrers cops, pot ser amb l'estiu, vam innovar, i vam conèixer junts la platja, la muntanya del costat de ta casa, fins i tot, vaig conèixer alguns amics teus. Estrany, una conducta estranya en tu, que havies pregonat el compromís cero i la distància emocional entre nosaltres.
I jo, que no negaré ara que tinc una visió ultra-romàntica de la realitat, em vaig negar a sentir, perquè no calia, aquest cop no caldria passar-ho malament, perquè no eixirien les emocions., no hi cabien. Ni papallones, ni hòsties. Vas bordar la definició de folla-amic; diria que el primer de la meua vida, o al menys, el més llarg. Quasi vuit mesos des de la nota que et vaig deixar al taxi. Anit em repeties, entre l'última foscor de la meua habitació, que tu et quedaves amb això, amb la nota, i amb allò que jo buscava quan em vaig decidir a escriure-te-la. Què quina era la meua intenció, em preguntaves ofès.
Segurament no érem l'un per l'altre, i segurament això feia molt de temps que ho sabíem; simplement van passar els mesos, un darrere de l'altre, fins anit, la nit a on vam construir el millor sexe que vam saber, perquè sentíem a prop la ruptura. I tant a prop.
La planta ens mirava de reüll des del balcó xicotet, rient-se, burlant-se de mi, i dels esforços que no he fet per ella, i que ara per ara, no estic disposada a fer per tu. Em sap greu, si continue farcida de por, d'inseguretats i desconfiances. Sonarà frívol, sonarà com vulgues, però no hi ha més: una planta morta, que es resigna a continuar al seu test, sota l'ombra de l'arbre que creix amb la pluja de l'agost (una pluja que avui ha donat més tristesa encara a la solitud que no puc negar estar experimentant després de la teua retirada a tres quarts de quatre de la nit).
Podía ser tan fácil, sería espectacular, si fuesen reversibles, aquellas noches de incendio
2 comentaris:
Si foren reversibles...
la planta ha reviscolat...podem començar a creure en la reversibilitat, llavors?
Publica un comentari a l'entrada