Is the final countdown

Trobar-se coses al carrer a Barcelona és bastant normal. El civisme va fer que l'Ajuntament fixés un calendari, en el qual cada barri té un dia assignat per llençar tot allò que ja no vol a casa. El meu company de pis, que està en la fase inicial de la Síndrome de Diògenes, col·lecciona prestatgeries, cadires, tauletes, testos, quadres, i brutícia en general, per omplir els vora 45 metres quadrats de que disposa el marquès de les pomes agres.
El seu alè de burgés vingut a menys el fa vagabundejar pel pis, com a malalt crònic. Pateix una malaltia crònica anomenada "ser hijo de papá". Els principals símptomes són la fatiga generalitzada, la incapacitat per afrontar, ja no els problemes, sinó la vida en si mateixa, i una baixa tolerància a la frustració. No li agrada que les coses no surten com ell vol; no li agrada no controlar la situació, no li agrada treballar... A ell que li agrada és anar a l'herboristeria i comprar herbetes que li posen remei a la seua imminent calvície, li agrada prendre pastilles homeopàtiques per curar malalties que no té, perquè la hipocondria porta el seu nom i cognoms.

I el que li agradaria (açò és el millor de tot) és ser escriptor. Per això mai el veus llegint o escrivint; per això es compra i els seus fidels deixebles li regalen llibres com ara "Aprendre a escribir en dos semanas" o "Bases básicas para un escritor joven y principiante". Té Rojo y Negro de Stendhal des de fa un any a una de les seues prestatgeries, sense obrir; queda bé tenir llibres per a quan es porta a alguna concubina i li fa l'amor lentament, tant lentament com per a poder dormir-se mentrestant.

Les seues accions estan mesurades, li preocupen les formes, però en excés. Des de la seua posició d'Hidalgo, només enyora segles passats, mentre es creu que pot exigir, manar, conquerir, despotricar i mirar per sobre a la resta del món, entre ells, nosaltres, els seus companys de pis.
No té vergonya ni la coneix. La seva mare està al meu costat, pelant carxofes, perquè ha vingut dues setmanes a viure entre nosaltres només, perquè el rei de la casa té un parell d'exàmens, per als quals no ha estudiat, i que, per tant, no pensa aprovar.

I així funciona el seu món.
I així és com jo veig els últims dies de viure al Palau d'Aribau.