BaRceLoNa

Comence a veure, com si fos una premonició. Barcelona com a ciutat, Barcelona com a excel·lència. Les darreres setmanes ha esdevingut una sort de ciutat sense límits, a on tot es fa i es desfà en qüestió de minuts. Sembla que si és possible una vida més enllà del barri de Gràcia, sembla que ho aconseguiré, que les hores de son, mal de cap, i totes eixes nits perdudes s'han convertit en hores de goig i mirades llunyanes des dels barris més alts, que et deixen veure, primer la Torre Agbar (un any després, ha deixat de ser el símbol / souvenir de Barcelona), i molt més enllà dos torres bessones a prop del mar, un hotel que naufraga "viento en popa a toda vela" i unes ximeneies que recorden la industrialització, i l'edificació més enllà del Besòs. A la fi, Barcelona no és només l'obra de Gaudí i un eixample ben construït, ara fa 150 anys. Barcelona és el Raval i la seua Rambla (no la dels guiris); és també Plaça Universitat i el carrer Aribau. Són els cinemes i els teatres. La música al meu iPod, i jo, com a protagonista de videoclips (si us plau, menys orteres que el de la Beth a sobre de la Sagrada Família). Barcelona és una cervesa i una tapa per 1.60... no, BCN no és això (és només una excepció). La Caixa per tot arreu, i alguns bars a on prendre un bon entrepà de pernil salat amb tomaca. Cafés amb llet (i sacarina), el Bicing, i (ara) les ulleres de sol. Els catalans, molt guapos; no massa accessibles. Un grapat de malalts mentals que m'acompanyen amunt i avall, i que són els meus mestres a l`hora d'indagar carrers i places de aquesta, la meua nova ciutat. Successió de caps de setmana, casi idèntics, però molt diferents. Somriures a mitges amb nois moderns (que no gafa pasta) a la línia groga, des de Passeig de Gràcia fins a Verdaguer. Jo continue fins a Maragall. Tic, tac, tic, tac. El temps passa, i s'esvaeixen les ganes de tornar al poble, malgrat trobar a faltar als pares, això sí. Sentir-me créixer en aquesta ciutat, fer-me gran, i que esdevinga com la ciutat a on vaig passar els millors anys de la meua vida (per què sí, no t'enganyaré, ni a tu, ni tampoc a tu) senc que ací i ara està tenint lloc alguna cosa diferent, nova. Diga-li etapa, diga-li ganes de viure.