Vides sexuals

Cada vez que el placer había sido exacerbado, sufría una crisis de tetania. Nunca había tenido miedo. Pasaba enseguida. Obraba como la prueba de que había acontecido algo incomprensible en mi cuerpo, que éste ya no me pertenecía. La parálisis prolongaba la letargia. ¿Refrenaba mi cuerpo antes o despues del orgasmo? ¿Para evitarlo o para prolongarlo? (...) Ahora bien, sobrevino una manifestación opuesta; en lugar de crisparme al borde del abismo, me ahogo en un mar de lágrimas. Relajo la tensión mediante sollozos libres y ruidosos. Lloro como no se llora prácticmente nunca en la edad adulta, con el corazón embargado de una pena absoluta. Es preciso que la tensión haya sido especialmente intensa, excepcional; más que otras, sin duda, debo reconocer un largo camino hasta el éxtasis, y mis sollozos tienen algo en común con los del atleta exhausto que recibe su primera medalla. Algunos de mis compañeros se asustaban, temían haberme hecho daño. Pero son las lágrimas de una alegría desesperada. Todo ha sido arrojado por la borda, pero ese todo se reduce a esto: el cuerpo que he entregado era sólo un soplo de aire, y el que he estrechao ya a años luz de distancia. ¿Cómo no expresar congoja en un estado de indigencia semejante?

Una amiga em va explicar alguna cosa semblant quan estàvem borratxes a Campo di Fiori, a Roma. Deia, que d'ençà un temps, cada cop que se'n anava al llit amb algú, fos o no conegut, i gaudia molt, després de tenir un orgasme, plorava. Clar, els nois s'amoïnaven, i ella començava a riure tractant de fer entendre que no era res, i que ho era tot; que l'embriagava una sensació brutal, però que al mateix temps, era una sensació buida. El buit de qui busca i no troba. La congoixa de qui un instant abans es sentia el centre del món, i ara, suorosa, es sent fora de lloc.

Ghetto, enclavament ètnic, perifèria acomodada.

Supose que ma mare no entendrà mai de la vida perquè visc al Raval, però sobre tot, no entendria perquè, podent anar de ma casa a la de Manel per qualsevol de les dos rambles, ho faig pels carrers més foscos del barri. Els carrers Sant Ramon i d'En Robador es van convertir en el nucli de la prostitució i el 'menudeo' quan Barcelona es sorprenia d'unes fotos que va publicar El País, i que van portar als cossos de seguretat a realitzar una macro-redada, que va culminar amb les prostitutes abandonant la Rambla i el Mercat de la Boqueria com a lloc de treball.

Nosaltres que hem decidit viure al Raval, malgrat els inconvenients que ja coneixem, nosaltres que, borratxos, cridem tant fort com ho fan els que a mi em molesten els caps de setmana que no vaig de festa... tots nosaltres, haurem de marxar quan el barri haja estat convertit en un nou Born.

Les primeres petjades es van iniciar amb la construcció del Macba i el CCCB; després vindria la Rambla del Raval i el gat de Botero sota la justificació d'una necessària intervenció arquitectònica per desmuntar els carrerons de droga i mala vida. Ara estem davant el pas definitiu: l'expropiació de les cases dels carrers foscos que he anomenat abans si els seus propietaris no les rehabiliten. La nova seu de la Filmoteca portarà 'culturilla' al barri. Els voltants hauran de ser macos, hauran d'haver-hi parcs i zones verdes. Les cases expropiades seran lofts i espais diàfans que només podran comprar o llogar els rics. Els joves de la zona alta ja no voldran viure a zones residencials (aquestes zones tenen bastant de ghetto, però d'un altre estil), i aniran tornant al centre. És el que se'n diu gentrificació dels espais urbans o pla d'higienització de les zones degradades, però cèntriques, que en transformar-se física, econòmica, social i culturalment, passen a resultar molt atractives per a la classe mitjana-alta. És la inversió de la teoria de la ordenació de les urbs de Park, Burgess i Hoyt, és el procés pel qual la segregació territorial no ens permetrà continuar vivint ací.

El pitjor de tot és que d'ací uns deu anys, polítics i veïns de Barcelona diran: "¡quin canvi va pegar el barri!, ¡què maco que és ara!".

Records II

En la mateixa caixa xinesa a on he rebuscat aquestos dies a la meua habitació d'Alcoi, he trobat notetes de dos adolescents, que mataven les hores d'avorriment de l'institut, intercanviant sentiments que encara no tenien forma ni color. No he tingut temps de rellegir-les, però les he guardat com un tresor.
He passat pàgina i he trobat unes cartes amb segell francès, a on aquell company d'institut, anys després, m'explicava com de feliç era allà a la ciutat del Sena, els projectes que no tenia a la seua tornada a València, o la il·lusió d'haver recuperat la nostra feble relació, que per aquells anys, es desentenia per fi de moltes sessions de cops i llàgrimes.
Pot ser, va ser aquella distància la que, com sempre, ens va apropar. No se si ho hem parlat algun cop, però els quilòmetres sempre ens han sentat bé. Ens han posat a cadascú al seu lloc, i ens han permès escriure'ns tot el que no sempre hem sabut dir amb la boca. També em contaves com de difícil era explicar a la gent que anaves coneguen allà, qui sóc i perquè sóc tan especial. Sí, realment no ha estat mai fàcil d'explicar, i, sovint, hem portat a la confusió a aquells que, sense conèixer-nos, han xafardejat sobre nosaltres.
La qüestió és que han passat deu anys des del primer cop que vaig veure els teus ulls verds, i que a hores d'ara, em sorprenc rellegint les paraules màgiques que em dirigies des de lluny. Teves i d'altres, sempre eren agradables d'escoltar.

Diré un día: bienvenido
a la casa. Ésta es tu lumbre.
Bebe en tu copa tu vino.
mira el cielo, parte el pan.
Cuánto has tardado. Anduviste
bajo las constelaciones
del Sur, navegaste ríos
de son diferente. Cuánto
duró tu viaje. Te noto
cansado. No me preguntes.
Da de comer a tus perros,
oye la canción del álamo.
No me preguntes por nada,
no me preguntes.


Si hablase,
llorarías. Si enfrentases
tus espectros al espejo,
seguro que no verías
imágenes reflejadas.
Lo vivo lejano ha muerto:
lo mató el tiempo. Tú sólo
puedes enterrarlo. Dale
tierra mañana, después
de descansar. Bienvenido
a tu casa. No preguntes
nada. Mañana hablaremos.

José Hierro.

Records I

Trobar una caixa amb motius xinesos a la meua habitació d'Alcoi, i rellegir les notes que, amagades, deixaves en qualsevol lloc. Veure'm reflectida en la teua cal·ligrafia, en els dibuixos que feies sense parar, un darrere l'altre, sota l'alienació del que no sap expressar emocions mitjançant les paraules.
No recorde cap moment en el qual a la teua boca es posara un 'te quiero'. Cap ni un. Si recorde el primer cop que jo t'ho vaig dir. Era una nit d'octubre o novembre, de fa sis anys. També recorde el silenci de la teua boca, en no respondre ni un fals 'yo también' i el rumor de la teua mirada intensa sota la llum rogenca de Benimaclet.
Recorde, perquè ja no es tracta de sentir, que fa quasi cinc anys que es van acabar els dibuixos a llapis, les lliçons d'amor desmesurat, les línies que dibuixaven les teues mans sota els llençols d'un llit de noranta centímetres, a on simplement no cabíem.
Ja fa molt que no ens hem vist.
Ja tot és un record llunyà.

De dubtes i deutes eterns.

Vas caure malalta fa aproximàdament quatre anys. Els hiverns es feien molts durs per tu. Les articulacions no et responien, o això deies. El dubte etern de si eres víctima de la teua pròpia hipocòndria. Fa poc em vaig assabentar de que la majoria de la gent utilitzem malament la paraula hipocondríac, pensant que és gent que es considera malalta sovint, i per aquesta raó va al metge, quan en realitat és gent que no va al metge perquè s'autodiagnostica les malalties a la carta.

La distància. Una distància que no vam saber gestionar. Ens feiem grans, però cadascuna va seguir un ritme; simplement vam escollir camins diferents. O això m'agrada pensar, en un intent d'oblidar que efectivament, ja no ens tornarem a veure mai més.

Fa unes setmanes, vaig recòrrer paissatges que tu mateixa vas visitar fa ara uns dos anys. Argentina et va acollir en el teu intent frustrat de fer-li front a una simptomatologia que exageraves, i que en canvi, no et va impedir visitar la Patagònia en plena estació hivernal (amb lo dura que ha resultat ser a la primavera...). Tu vas viure al barri de Flores, i a mi m'han acollit en aquest mateix barri. Pura casualitat. He buscat les teues pigues en aquells llocs que les fotos del teu facebook m'han ensenyat. Un compte de facebook que ningú ha tancat. Això sempre m'ha sorprés: si mors, qui pot tancar el teu compte?.

He buscat els teus piercings, el teu cabell pel-roig, i en canvi, t'he trobat en les "vinchitas" (diademes) fetes a ma dels mercadets artesanals de San Telmo. T'he vist en el vol dels còndors que, lliures, planejaven sobre el Fitz Roy, i en les petjades sobre la neu de la fi del món. Supose que la moralina catòlica de la meua infància, de vegades, em fa pensar que els morts, trobant-se al cel, poden veure el que estic fent. Si així fos, espere haver-te fet somriure, o plorar, o algo , perquè he pensat molt en tu, en la teua mort, i en els diazepans que et va receptar algun psiquiatra que no t'escoltava, i que no sabia que eres perfectament capaç d'intentar suicidar-te per cridar l'atenció, com a tu t'agradava.

Ja fa un any, i encara no he anat a visitar-te a Formentera. Pot ser es convertirà en el meu deute etern.

El Chaltén.

A les 8 estava en peu. He baixat a esmorçar, un desdejuni ben complet per 15$. M'he preparat un entrepà i he marxat cap al Laguna Torre. El primer recorregut, fins al Mirador del Cerro, eren només 5 km. He decidit que segons veiés la cosa, continuaria 6 km. més fins a la Laguna.

La veritat és que la primera part ha estat bastant fàcil, excepte en moments semblants a l'escalda. Ja al principi, m'he trobat amb més gent, la qual cosa, m'ha tranquil·litzat bastant. He de reconèixer que em feia por el fet d'anar sola, perquè els meus coneixements de muntanya, o climatologia són nuls, per no parlar de l'orientació. Sgons anava pujant, feia molt més vent. Pel que sembla, a la Patagònia el vent és habitual; com que no hi ha cap obstacle en quilòmetres i quilòmetres, el vent es mou amb total llibertat, colpejant només a les persones que van pel carrer.

En arribar al Mirador del Cerro, me'n adone de que no té res d'especial, i com que només portava una mica més d'un hora de camí, continue endavant. He tingut ocasió de veure i escoltar el famós "pájaro carpintero" picant contra els arbres. Després d'una baixada pedregosa, t'endinses en un bosc. La senda és estreta, però ben delimitada. Segons vas adentrant-te en el bosc, la vall es fa més ampla. El vent bufa molt fort; cada cop es més difícil caminar. Arriba un punt pel qual has d'escollir l'itinerari: o bé cap al Laguna Torre, o bé cap al Poincenot. Tire endavant cap al campament d'Agostini, a on està el Laguna Torre. S'obre la vall, deixant a la vista una imatge espectacular: tot un cementiri d'arbres, que a l'hivern no van soportar la força del vent i el pes de la nue. Davant meu hi ha com un quilòmetre d'explanada amb troncs morts. El riu transcorre gèlid, gris, serpentejant a prop de la senda.

Cap al final del trajecte, sense saber quan queda, les condicions climatològiques es compliquen. El vent bufa de valent, plou i comence a tenir fred. Pense en la gent que fa alpinisme, i considere la valentia de les seves expedicions. Arribe al final del camí, una mica desconcertada perquè la pluja no em deixa veure amb claredat, i la senda no està ben marcada. S'escolta aproximar-se el vent, encara que jo crec, erròniament, que és el rumor de l'aigua. Una senyal m'indica que el Laguna Torres està a deu minuts. Continue pujant per un camí de pedres grans, i en mig de la boira veig un glaciar petit, en retrocés, que ha tingut algun desprendiment recent i deixa veure icebergs petits flotant per la pròpia llacuna. Una imatge increible: l'aigua, reflectint la llum que l'envolta, és gris, però d'un gris brillant, que de vegades, tira cap al blau. El vent, gairebé, no em deixa fer fotos. Tinc fred, i no hi ha a on amagar-se. Algú va construir un paravent amb pedres, però està ple de gent dinant.

Torne cap enrere, i en un punt a on no fa tant de vent, em pose els "calentapiernas" de llana, ben gruixuts. Sortir de l'espesa boira em costa menys que entrar. El vent em pega per l'esquena i m'ajuda a avançar. L'aigua-neu ja no em cau a la cara, i les ulleres de sol es mantenen relativament netes. Continua cridant-mel'atenció la quantitat d'arbres grans trencants en dos.

A la tornada vaig més acompanyada. Comence a tenir gana, ja que fa quasi quatre hores que camine. Tinc intenció de parar al Mirador del Cerro. Observe el Fitz Roy, que es divisa sota una fina capa de boira. Estic avall i per fi, es vislumbra el seu pic, quasi sempre ocult entre els núvols, que el fan semblar un volcà en erupció. Mire enrere i veig un munt de boira, de la qual resulta difícil creure que hagi pogut eixir.

Deixa de ploure, però el vent alça partícules d'aigua del riu, com passava a Iguazú. Al Mirador resulta impossible dinar, i m'amague entre uns arbres, al costat d'un petit riu, a menjar-me un entrepà d'aquestos que fan mala pinta, però que en aquestes condicions em sembla lo millor del món. Una poma i unes galetes de xocolata. Continue endavant.

El darrer tram es fa una mica avorrit, ja que és més àrid i desèrtic. La boira deixa veure el sol, que no escalfa gaire. Torne a veure la vall des de dalt, amb alguna cascada improvisada pel desgel. He perdut de vista el Fitz Roy.

Acabe el trajecte; quan veig de lluny el poble no puc evitar cridar un "yuhuu" ben alt. El vent bufa més que mai.

Els Telos

A la meua guia ja ho posava. Argetina està ple dels, malament anomenats, albergs transitoris. Celeste em va explicar que se'n diuen Telos. Allà van les parelles que no tenen lloc a on anar, ja que ací tampoc és massa segur agafar el cotxe i anar-te'n a la típica curva de la muntanya. També van els amors transitoris creats sota uns cuants cubates de més. De vegades, també van els que tenen casa, i llit, i intimitat en general, però que volen canviar, i fer-ho en un ambient diferent, com ara, a sota un tatami japonés, o algo així. Els Telos estan a tot arreu. En qualsevol carrer t'estan esperant amb, com no podia ser d'un altra manera, les seves llums de neó, vermelles o morades, al més pur estil de prostíbul.

Fa une setmanes, llegia al diari, que l'Ajuntament de Barcelona expropiarà la Casita Blanca en març de l'any vinent per posar jardins a la zona. Des de sempre, ha oferit uns bons musclos a la marinera a la primera planta, i a la segona, un bon llit a on fer la migdiada amb la teva parella, o amant. Rep el nom de la Casita Blanca perquè solien haver-hi llençols estesos als balcons de la façana que dóna, més o menys, a la Plaça Lesseps. A la seva pàgina web diuen que "és el banc de sensacions intransferibles, de secrets que han ajudat a gaudir i viue la pasió d'una ciutat sense distinció de sexes, dignificant el sexe".

Recoletas

Eduardo Sívori va enviar la seua obra "El despertar de la criada" a Paris, i en ser exposada davant d'un petit grup d'experts de l'Associació Estímul de Belles Arts, es van ofendre perquè mostrava la nuesa d'un perfil de dona que no era l'habitual. Per aquesta raó, van acceptar l'obra, però no la van exposar. La criada, eix central del quadre, no mostra cap mitologia o esdeveniment polític. Només mostra una dona treballadora, amb una actitud normal, sense posar, perqué es troba al seu petit habitàcul d'intimitat, la seva petita cambra de criada. El que més repulsa va causar: la imatge dels seus peus, fets pols per la seva condició de criada.

El despertar de la criada. Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires.

Maletes perdudes

La maleta que he portat durant els últims viatges sempre ha esdevingut un element important de companyia. És com una mena de representació de les idees que m'he fet de forma preconcebuda abans de marxar. A Nova York vaig anar amb la meua humil maleteta de ma i la motxila d'acampada de Manuel; eren molts els dies que estaria vivint a un alberg juvenil a Harlem, i l'ausència d'armari et requereix d'una mica d'espai perqué la teva roba no sembli un acordeó (expressió de qualsevol mare, supose).
A Málaga sempre he anat amb maletes petites; bikini, vestidets d'estiu, sandàlies i un parell de llibres. Quan baixe a Alcoi, no se què passa, però vaig amb quatre coses, i em torne amb roba que he rescatat del meu armari adolescent, els tuppers de la mama, algun llibre que vull rellegir, etc.
Ara bé, la maleta per excel.lència va ser la de Roma. Un billet només d'anada, deu mesos per davant lluny de casa. Roba d'estiu i d'hivern, fotos, llibres, diccionari i gramàtica italiana. Regals de comiat dels meus amics, entre ells la pròpia maleta. Verda militar, enorme; massa gran per a la limitació de pes de les aerolínies. Una maleta que vaig odiar des del primer dia pel que representava: la pérdua d'un amic per sempre més. Recorde haver-li pegat una patada els dies abans de marxar, tractant de fer entrar tot el que necessitava. Una patada de ràbia. La vaig odiar encara més quan la vaig haver de moure pels carrers empedrats de Roma, quan la vaig tornar a fer en tornar-me'n cap a València, i dies després cap a Barcelona.
En el trasllat d'Aribau al Raval es va trencar definitivament. Una roda es va quedar enganxada en la tapa del clavegueram i en estirar vaig trencar fins i tot part de la tela. Quin descans el dia que la vaig deixar al carrer per tal de que la recollís el camió dels trastos dels dimarts, sabent que vivint al Raval algú l'agafaria abans que la patrulla de l'ajuntament del civisme.
Argentina. Dues maletes. La blava petita de sempre, i la motxila de Carles. Una motxila que ja em recorda a una paella per Sitges, a un parell de caps de setmana a Osor, a València, a Girona, i a Montserrat. Una motxila que ara em recorda a un comiat a la T1, a tretze hores de vol, i a Buenos Aires. També em recordarà a Iguazú, Entre Ríos, i la Patagònia. Queden encara molts dies d'anar carregant-la.

i ja està!

El primer matí que vaig eixir de ta casa, sincerament, vaig pensar que açò pintava bé. No sé perquè ho vaig pensar, però sé que creuant el Mercat de Sant Antoni ho vaig veure clar. Tot havia anat sobre rodes. Dos o tres canyes al carrer Joaquim Costa, un passeig pel Raval, sopar unes piadines molt bones (amb la vergonya que em fa menjar amb gent que no conec), un altra birra al Big-Bang, amb unes primeres besades que ja feia hores que estava desitjant. Dormir a ta casa; espelmes i música. Els teus ulls blaus a les set del matí acomiadant-se de mi. La incertesa de no saber quan tornaria a veure't, i qui hauria de promoure aquesta trobada.
Una successió de trobades ens ha portat a on estem ara. Haver compartit un estiu des de la llunyania. Haver tingut que allargar aquest estiu al setembre per tal d'aprofundir en la geografia catalana, que tant t'agrada mostrar-me. Sentir-me acompanyada quan estic envoltada dels teus amics. Explicar-nos coses en la intimitat d'una borratxera tonta d'Aigua de València. Compartir un llit com a forma de vida; simplement, no saber a què agafar-me quan no hi ets. Esmorzars, excursions, concerts. Explicar-te que m'agrada escriure, i que escric un bloc, en el qual no sé parlar de coses boniques, sinó que només em surt explicar allò dolent, trist o guarro. Voler fer-te protagonista d'un petit espai, i no saber per on començar.
Un regal d'aniversari que ha estat més que qualsevol regal d'aniversari. Un viatge junts a la meua València. Uns passejos eterns, agafada de la teua ma. Una mirada blava que il·lumina la foscor de la nostra petita habitació al carrer Moratín. Un sexe dolç que es converteix en un acte de tendresa. Una caixa de jocs que explota la part més innocent, i a l'hora boja, de dos persones que intercanvien dues paraules que no poden més que esdevindre màgiques en el moment d'adormir-se amb la llum encesa.

Nos han vendido la moto

És el primer cop que em diuen a una entrevista de feina que pot ser la oferta no és gaire atractiva per algú que té el meu perfil, perquè pot resultar-me avorrida. És el primer cop que m'han dit que el sou no està a l'alçada del que els estic oferint; i que, per acabar-ho de completar, no poden fer res perquè no el poden pujar. Les oeneges viuen de subvencions i aquestes no arriben a temps. Molts projectes socials s'estan esvaint a causa de la impossibilitat de redistribuir equitativament els fons municipals, autonòmics o estatals.

A EL PAÍS estan dedicant uns articles a la generació dels nascuts als anys 80, i el que és més sorprenent no és el que expliquen sota el nom "PRE-PARADOS", sinó que destaquen els centenars de comentaris de gent que acusa a la joventut de no fer res, d'haver volgut estudiar-ho tot sense haver previst el joc de l'oferta i la demanda de la nostra professió. Clar que hi ha molts treballadors socials, i psicòlegs i enginyers o periodistes, però també hi ha molta classe dirigent, i a aquestos no els retreuen res (haver estudiat o robat, molt o poc).

Sembla que no ens queda altra que pringar, viure sense estalvis i no pensar massa en el futur, perquè resulta del tot incert. Després que no vinguen els sociòlegs de turno a demanar explicacions per la baixa natalitat, i altres qüestions socio-demogràfiques...

Signat: una sociòloga (i treballadora social, i tècnica en drogodependències, que, a més, cursa un mestratge en migracions contemporànies, i quan té temps lliure, perfecciona algun idioma).

Cursa de La Mercè

Són les 7 del matí quan m'alce per tenir temps de fer la digestió del desdejuni energètic que m'he de prendre: cafè (amb només dues gotes de llet), dos torrades amb mantega i una barreta energètica d'avellanes.

La samarreta de la cursa és d'un color rosa fúcsia, com la dels retoladors del cole. Equipada amb les sabatilles noves, l'iPod carregat i el xip llogat, vaig fins al punt de trobada amb la resta de companys. Cues interminables per fer un pipí abans de córrer 10 km. No ens posem al calaix que ens toca, i tothom ens passa de seguida, provocant un efecte desmoralitzador molt gran. El carrer Lleida fa baixada, amb la qual cosa, vaig a un ritme més fort a l'habitual. Primera errada: m'agafa un lleuger flat al costat esquerra, que no puc superar fins arribar a Passeig de Gràcia.

La organització no és tan bona com la de la Cursa dels Bombers, i quan ja porte 10 minuts corrent encara no he vist cap indicador dels quilòmetres. De sobte, veig que vaig pel segon! Quina sorpresa! Canvie de música perquè Caribou no m'està animant gaire, i passe a escoltar una sessió de Dj Amable (dj resident de la sala Razzmatzz). Cançons sorpresa perquè no l'he escoltat mai; en canvi, m'animen molt: em resulta imprescindible escoltar música que em motive a continuar. En arribar al tercer quilòmetre em pren el gen energètic que m'ha donat la meua companya de feina, més per si de cas que perquè tinga confiança en la seua utilitat. No sé si dóna energia, però m'entreté mentre me'l prenc, i a més, em treu una mica la sequedat de la boca. Anem cap al cinquè quilòmetre, a un ritme bastant bo, sense forçar massa. Hi ha molta gent, però com que la Gran Via és ampla, anem tots molt bé.

Un grup de nens, d'uns deu anys, m'avancen: quina ràbia em fan! Girem per Marina i pega una solana increïble. Ja estem a la meitat de la cursa, i porte uns 30 minuts! Busque l'ombra a qualsevol preu fins girar a un carrer bastant estret per al volum de participants de la cursa. En aquest punt està l'avituallament, molt malament indicat i amb evidents carències d'espai per a tothom. Pare 15 segons a beure aigua tranquil·lament, i em tire la resta pel cap. Continue fins al setè quilòmetre a un ritme un pel més alt, però no gaire. Aquest tros del recorregut és menys avorrit perquè estem pel centre de Barcelona; torna a ser un carrer ample, i en passar per Plaça Catalunya, Plaça Universitat i la Ronda Sant Antoni molta gent ens aplaudeix i anima a continuar. La veritat és que és de les coses que més m'emocionen: gent que sense conèixer-te et saluda, et somriu i t'anima com si fos un campió d'atletisme. Quan arribem al carrer Sepulveda note un lleuger clack al genoll dret, que em fa anar més lenta. Em dóna por fer-me mal de debò. Al setè quilòmetre ja vaig una mica a rastres. Comença a atabalar-me la costera cap amunt del final del carrer, quan a més, ja sé que la recta final és de pujada! Note com estic perdent el ritme de la respiració, i com l'aire no arriba als pulmons. En eixe moment, m'avança una noia amb cadira de rodes que ha convertit en una mena de bicicleta. Molta gent del meu voltant l'aplaudeix i li dóna suport. Simplement, em sembla increïble. Em vaig distraient amb els músculs de la seva esquena, resulta impressionant el cos que té.

Girem al Paral·lel i un altre cop la solana ens pega ben fort. Busque l'ombra i veig com al meu costat, la gent fa la pujada que jo hauré de fer en uns minuts. Hi ha poc públic animant, i en comparació al final de la Cursa dels Bombers, em trobe desanimada. No sé si alguna altra cursa podrà superar la recta final de la primera, de baixada, al so d'una batukada i amb un munt de gent animant-te. Mire de fer un sprint final, però avance com deu metres: la pendent és massa pronunciada i ara si que em falta l'aire, tant que crec que no arribe al final que deu estar a uns cinc-cents metres. Miro l'hora al rellotge de l'Hotel Plaza i encara no he fet l'hora. Això m'anima, però en arribar veig l'hora de la cursa i malauradament, no he superat el temps de la meua primera cursa, encara que aquesta l'he feta molt més còmoda i tranquil·la. Fi: 1 hora, 2 minuts, 59 segons.

Res millor que beure's una cervesa, menjar-se una tapes a la Barceloneta, i sobre tot, banyar-se a la platja i notar que per uns instants no cal que els peus trepitgen el sòl.

Cap de setmana

M'he despertat amb l'escassa llum del sol que entra per la finestra. Una llum, que en rebotar amb el riu, crea una forma romboïdal en el sostre. Un joc de llums i colors càlids que em traslladen a una estança pròpia d'una sèrie de dibuixos animats. Sembla que la finestra es moga amb l'anada de l'aigua, que entre les roques, crea un soroll semblant al d'una turmenta nocturna, d'aquelles que et desperten al mig de la nit, i et fan mirar l'hora per contar quantes et queden per dormir. Hui, en canvi, puc dormir totes les que vullga. És dissabte i no hi ha res a fer, més que continuar dormint.
Em desperte en escoltar el soroll del que crec que és un microones, però que és una màquina de cafè. Al llit només estic jo. De sobte, hi ha una safata amb dos cafès i un munt de croissants amb xocolata damunt del llit, i algú que obre les finestres. Entra una brisa fresca i neta, pròpia d'un poble a la tardor. Tot és propi d'un altre lloc, però no de la meua vida. Ara sóc jo la que sembla en una sèrie de dibuixos animats, per lo increïble de la situació. Descol·locada en la meua pròpia vida, mire de gaudir del moment tant com puga. Uns ulls blaus em tornen el meu gran somriure en haver engolit tres croissants. Ara, m'abrace a tu, com una boja desesperada, en un intent de no deixar-te sortir del llit. Un cop ho he aconseguit, han passat vàries hores. Ja passa del mig dia, i la Costa Brava ens espera. Cales blaves com mai he vist. Aigua freda i pedres gegants que converteixen la profunditat del mar en un món negre i obscur. Nedar mig nua fins al final de les roques; sentir que estàs al mig de l'oceà, i que la immensitat del Mar Mediterrani pot engolir-te. Tornar a les pedres, prendre el sol i dormitar amb tu, mentre la cala va quedant-se buida, i és només per nosaltres. Ara si que em deixaria engolir, però per tu.