Mai no m'ha agradat córrer llargues distàncies

Tot i així, a mesura que m'he fet gran m'he adonat que aquesta mena d'experiències traumàtiques i aquestes ferides són una part necessària de la vida. Si ho penses bé, és justament perquè tots som diferents que podem crear i mantenir una identitat independent (...) Per tant, el fet que jo sigui jo i no un altre és un dels valors més importants que tinc. I les ferides emocionals són el preu que tots hem de pagar per ser independents (...) i per això m'he preocupat de moure el cos constantment, i a vegades l'he dut fins a situacions extremes, per poder curar la solitud que tinc a dins i veure-la amb una mica de perspectiva.

Llegint "De què parlo quan parlo de córrer" t'entren unes ganes molt grans de començar a córrer, i a entrenar-te, i a cuidar-te. És com una bona dosi d'energia per adonar-te de que sí que t'agrada anar a córrer per la platja, encara que els primers vint minuts pagaries per parar a prendre't una cerveseta fresqueta, i a prendre pel cul. De fet, no és només que tingues ganes d'anar a córrer, és que vols fer maratons, vols veure Nova York amb tots els carrers tallats per a tu. Vols nedar i córrer, i anar en bici, i fer triatlons, i sobre tot, vols (i necessites) temps per entrenar-te per aquesta mena de coses.

Estic d'acord amb Haruki Murakami en que mai no m'ha agradat que em facin fer coses que no vull fer quan no les vull fer. Ara bé, si puc fer el que vull fer, en el moment en què ho vull fer i de la manera com ho vull fer, m'hi poso amb més ganes que ningú.

Mentre m'he llegit el llibre, estava de vacances a Màlaga; evidentment, entre Cartojal (algo semblant a la mistela), pescaito frito i cerveses, no he trobat el moment d'anar a córrer, sobre tot, perquè no tenia ni les sabatilles. Vaig tornar dijous, disposada a matinar l'últim dia de les vacances per anar a córrer per una Barceloneta encara buida de guiris. "Quina alegria" quan posant una rentadora, sent un crac a la part baixa de la meua esquena, i ara no és que no puga anar a fer esport, és que directament, no em puc moure. Lumbàlgia aguda, benvinguda sigues, filla de puta.

Nits reversibles

Quan vaig veure que la planta començava a morir, no vaig saber si ho havia d'entendre o no com una senyal. No és cap novetat veure una planta mig morta al meu balcó; serà que no sé cuidar de mi mateixa, no sé. La cosa és que la planta, d'interior en aquest cas, no va acceptar al trasllat de test, i la flor morada va començar a xuxurrir-se. L'havia regat en excés, i vaig decidir treure-la al solet, a vore si així millorava l'assumpte. Òbviament, no va millorar, i vaig treure la flor, ja que la planta, semblava encara sana. Ara sé que només eren aparences.

La nostra relació estava com la planta que em vas regalar quan em vaig traslladar a viure al Raval. Cada cop passava més temps entre les nostres trobades, gairebé sempre al mateix lloc. Els darrers cops, pot ser amb l'estiu, vam innovar, i vam conèixer junts la platja, la muntanya del costat de ta casa, fins i tot, vaig conèixer alguns amics teus. Estrany, una conducta estranya en tu, que havies pregonat el compromís cero i la distància emocional entre nosaltres.

I jo, que no negaré ara que tinc una visió ultra-romàntica de la realitat, em vaig negar a sentir, perquè no calia, aquest cop no caldria passar-ho malament, perquè no eixirien les emocions., no hi cabien. Ni papallones, ni hòsties. Vas bordar la definició de folla-amic; diria que el primer de la meua vida, o al menys, el més llarg. Quasi vuit mesos des de la nota que et vaig deixar al taxi. Anit em repeties, entre l'última foscor de la meua habitació, que tu et quedaves amb això, amb la nota, i amb allò que jo buscava quan em vaig decidir a escriure-te-la. Què quina era la meua intenció, em preguntaves ofès.

Segurament no érem l'un per l'altre, i segurament això feia molt de temps que ho sabíem; simplement van passar els mesos, un darrere de l'altre, fins anit, la nit a on vam construir el millor sexe que vam saber, perquè sentíem a prop la ruptura. I tant a prop.

La planta ens mirava de reüll des del balcó xicotet, rient-se, burlant-se de mi, i dels esforços que no he fet per ella, i que ara per ara, no estic disposada a fer per tu. Em sap greu, si continue farcida de por, d'inseguretats i desconfiances. Sonarà frívol, sonarà com vulgues, però no hi ha més: una planta morta, que es resigna a continuar al seu test, sota l'ombra de l'arbre que creix amb la pluja de l'agost (una pluja que avui ha donat més tristesa encara a la solitud que no puc negar estar experimentant després de la teua retirada a tres quarts de quatre de la nit).

Podía ser tan fácil, sería espectacular, si fuesen reversibles, aquellas noches de incendio

I així és com arriba l'agost

Només escoltar que algú t'estava fent fora del teu lloc, d'aquell lloc que durant set mesos no has pixat mai a mode de demarcació del territori, curiosament, t'has enfosquit entre la teua gelosia. No puc entendre a què respon, si t'has esforçat en deixar molt clar que no volies res, que érem el que érem, i que el nostre compromís era precisament el de veure'ns només quan ens venia de gust, sense aclaparaments, sense mirades de reprotxe ni bronques sense raó. Ho havíem fet molt bé, fins i tot, tenint en compte que havíem compartit bastants coses com ara amb qui havíem compartit llit. Ara que ens començàvem a distanciar (ves a saber per quina raó, si pel temps, o la confiança...), just ara, et trobe especialment a sobre meu. I la experiència diu que no m'agraden els aclaparaments sobtats que arriben mal i tard per tal de solucionar les carències de mesos previs.

I és això l'únic que puc dir-te al mig d'una nit borrosa per la cervesa, a on la son agafa i se'n va, sent substituïda pels teus ulls blaus. Uns ulls que es claven sobre la meua ment confusa i abromada perquè les coses bones tendeixen a passar a prop meu quan no és el moment, quan per la raó que sigui no es poden donar, quan ja hi ha alguna cosa que impedeix la combinació de dos coses perfectes, que en canvi, són incompatibles. Em complementen a mi, però no ho fan entre elles.

Hauré de prendre decisions, i a l'agost, semi de vacances, no em ve de gust aquest excés de pensaments i reflexions; no vull que en facen preguntes perquè ja sé que no sabré les respostes, que no les podré donar de forma immediata. Tinc les coses clares, però no sé com endreçar-les al meu cap, no sé quin és el pla a enllestir, ni si hi ha un pla o el pot haver. Només sé que ens ha agafat el temps i ens ha fet rodar, per terra, pel llit, per l'aire; sé que m'has enlairat amb la calor que desprens en l'abraç més llarg que m'has donat mai.


Me engaño a otros y me engaño a mi...