Joyeux Anniversaire

Ja fa sis anys d’aquell aniversari sota la pluja en un poble de la costa daurada; avui fa sis anys celebràvem el teu aniversari; només feies 21 anys.
Ens vas convidar a llaminadures i un cop més vas conquerir un quants cors; cors amb els que vaig haver de fer front els anys que van seguir aquell campament de voluntaris disposats a bufar-se amb dos cerveses, i a morrejar-se ens banys obscurs i ascensors claustrofòbics.
Recorde un massatge sota una taula, i unes carícies perdudes en un sofà. Passions descontrolades perquè mai les havíem sentit. Érem uns autèntics desconeguts en l’art de conquerir als demés, i sense més pretensions, ho vam intentar, arribant a embolicar-ho tot massa, però no el suficient.
Diria que es deia Luismi el noi deforme amb el que et vaig desitjar un feliç aniversari, cantant com a bojos, després d’haver dormit separats per les meues inquietuds infidels. Estaves seriós i distant. Ja mai va ser el mateix. Luismi (o era Juanmi?) va començar a dir-me Lilo; jugàvem a ser Lilo & Stich, mentre tu te’n anaves amb un altra. Jo havia de fer com que no m’importava, i no sabia. Em sentia estúpida com tants cops m’he sentit, i no ho vas voler veure.
Vam acabar el campament, tu amb un any de més i una nota meua a la butxaca, i jo amb el desfici de qui volia canviar-ho tot per tu. En set dies em vas donar tot el que encara no havia vist, vas ser el primer en moltes coses. Vas despertar una màgia obscura i cega envers la teua persona, el teu somriure, les teus mans.
Ara em ric, tants anys després, de tot el que ha passat. De tota la màgia que vam saber trencar, que vam saber construir, que vas saber enviar a la merda. Encara avui tinc present la roba que portaves aquells dies, i la olor a xiquet que has fet sempre.

Els milers de quilòmetres que ens tenen separats ens permeten continuar jugant amb paraules sinceres i confiances, a vegades de més, a vegades de menys. Passarà el temps i ja mai seràs ningú; tampoc mai seràs l’adolescent que vaig conèixer a Salou, ni tampoc mai em miraràs com quan vaig tornar de Bèlgica, després de 24 dies separats que van ser una bogeria absoluta per als dos. Supose que mai més seré Lilo, i que mai més viurem en el somni que vam crear, i que no sabíem que vivíem.

P.D. Aquest any, no tinc la teua adreça i no puc enviar-te un mapa de les coses que em queden per mostrar-te. M’haguera agradat escriure’t alguna cosa decent, però només ha sortit açò. Feliç aniversari.