Crónica d'una nit anunciada

La imatge d'un altre noi que es diu com tu, ja oblidada, esmicolada per la pols dels anys.
La imatge de veure com es fa de dia dins d'un after cutre, amb una música molesta i sorollosa que no fa ballar. Són les 8 del matí i porte 25 hores desperta. Estic desfeta i em pregunte que estic fent a Gràcia si jo havia d'estar al Raval, dormint tranquil·leta. Un altre noi, del qual crec que no he parlat en aquest blog (perquè no s'ho ha guanyat, segur) tracta de desempolsar alguna que altra nit de sexe insistent i forçat per la maquinària drogada del seu cos. Se'l veu venir de lluny, i m'amague a qualsevol indret.
La imatge de veure't de lluny, somriure'm tant dolçament borratxo. Prefereixes marxar a casa, i jo me'n vaig amb tu. L'espabilat del que no parle en aquest blog, tracta de fotre'm setmanes de feina, autoconvidant-se a casa meua a dormir. Li dic que no, i es posa tant pesat que fins i tot, el seu amic, del que parle al blog des d'avui, li acaba dient un firme: Déjala.
I em deixa, i baixo el que va ser el meu carrer veí l'any passat i el sol m'enlluerna la visió, i aquest noi que té nom d'un altre, em pregunta sense mirar-me als ulls, i després de rondinar una miqueta, si anem a casa seva o a ma casa. Tornem al Raval en taxi; sis euros molt ben pagats. El dia està caient a sobre meu; una borratxera que s'esvaeix en un dissabte a mitges, i en veu baixa ens anem coneguen. Com que dec tenir cara de treballadora social, em conta coses de drogues i addiccions diverses; jo no sé com, però sempre acabe igual. No es pot creure que no em drogue mai; aquesta innocència del fidel consumidor de cocaïna. Com que són les 10 del matí, optem per anar a dormir, no sense haver de superar abans algunes desvergonyes de despullar-se a mitges perquè no arriben els petons ni les mans que m'espentaven contra una paret roja a la llum d'una discoteca a punt de tancar. I tanque els ulls i em ve tota la calidesa del món feta matí. El sol que lluita contra la cortina fosca, i unes mans que m'esgarrapen, com furtant-me la son i l'aliè. Veure com continua fent-se de dia entre uns braços grans m'adormen com a una xiqueta. Uns dits suaus em diuen bon dia abans que un ulls entreoberts, que desfets per la son, demanen un descans etern. Veure't baixar per la meua panxa, parar-te a parlar-me des de el meu melic, escoltar-te dir-me coses boniques... s'acaba la nit que va començar dotze hores enrere, i t'acomiades de mi amb molts petons llargs, els més intensos de tot el matí. I hores després, misteriosament, em dones les gràcies.

ANIKA SADE

Concert al Fòrum de l'FNAC del Triangle. Petita cua per entrar, misteriosament plena de xiquets i xiquetes. No sabia que eren argentins; un d'ells, el del baix elèctric s'assembla bastant a un amic uruguaià, que també toca el baix, i també vesteix amb pantalons grisos, amb menys pitillo, això si. Fixar-me en la sensualitat del que toca aquest instrument, que sense rockandrollejar tant com el guitarrista, sense flaquejar tant els genolls, és més pèlvic, més eròtic. Fils musicals entre The Cure i Depeche Mode, que traspassen el petit auditori a on han rebut a un públic completament dispar. Un senyor que devia passar per allà i s'ha assegut en un altaveu, fent palmes durant els 45 minuts de concert. Els xiquets que ballen com si anés a acabar-se el món, embolicant-se amb els cables dels pedals i dels micròfons. Una actitud suggestiva la que mantenen aquestos tres, curiossejant entre el públic tractant de trobar algú que conegués els temes. Alguns col·legues de tota la vida super entregats i gent que envaïda pel soroll que emana per l'FNAC s'ha decidit a anar a una sessió de música desconeguda. I jo em pregunte que deuen pensar els Anika Sade, si realment és o no un plaer omplir una petita sala amb gent que no té ni idea de qui eres. Alguns temes llueixen més que uns altres, alguns defectes del tècnic de so, corregits de seguida pel guitarrista, atent, meticulós, perfeccionista. Un Mac que posa la nota electrònica, prèviament gravada, el que dóna imatge de "empaquetat", deixant fora de lloc a la improvisació.
I no podia faltar la petarda que sol omplir el Sidecar amb els seus vestits post-moderns, és més lletja que un pecat sense maquillar; filla jo si tingués eixa cara em maquillaria sempre. No hi ha res pitjor que ser moderna, i no deixar de ser-ho en cap moment. La tia estirada, dreta com un pal, com si la cosa no anés amb ella, marxa al mig del concert, fent un lleig enorme (com el que fa la seua roba). Finalment, aplaudiments, agraïments, tot molt sobri, molt apagat. Supose que no era el lloc per deixar fluir tot l'energia de Watch Out.

Cursa Bombers 2010

Deu kilòmetres. La primera cursa de la meua vida té 10 kilòmetres i m'he compromès a fer-la corrent. Res de caminar. Entrenar, comprar-se unes sabatilles, i amb els de la feina, sortir a veure qui es pot riure una miqueta més dels demés.

Una cursa que hauria d'haver fet l'any passat quan, desesperada com estava, vaig jurar i perjurar, que si m'agafaven a la meua actual feina, em disposaria a fer una cursa, marató o el que fos. Cadascú a la seua, i jo, resant-li als deus de l'Antiga Olimpia, per canviar de feina com fos.
Els deutes s'han de saldar, i ja vorem com acabe després de fer aquesta volta:

Caliu de barri

Lluitant amb els prejudicis i estereotips dels demés, cada cop estic més assentada al piset del Raval. El barri, la gent, les calamitats que transiten Rambla amunt, Rambla avall. El solet que plena la Rambla del Raval en un dissabte alcoholitzat per la nit anterior. Cafès a La Paciència, plena de fum, i cubates diversos a En Robadors 23. Patrulles de Mossos, i lateros per tot arreu.
El soroll que es filtra per les finestres, diluint-se per les meues orelles, fins arribar als meus somnis, transitats per colors amables i brillants, que fan més fàcils els matins. Matins que són vesprades, de les qual surto del llit acompanyada, per un o per un altre, però amb les pupil·les ben dilatades pels excessos de son. La moto que em porta volant a qualsevol part, sense por, sense parar. A menjar-me un entrepà al Jasmín, o a beure una cervesa al Pastís. A redescobrir qualsevol indret desconegut, a subratllar alguna frase en algun llibre, o a embovar-me mirant algun paisatge des del Camí de les Aigües.
Passejar pel carrer Sant Ramon amb les bosses del super, entre prostitutes i algun traficant de menudeos. Veure com un grupet de vells aprofiten per saludar alguna de les noies, tocant-la de més, per marxar amb el premi de gratis. Durant tot el carrer ningú ha dirigit la seva mirada cap a mi; malgrat anar tant carregada, no he cridat l'atenció per a res. Jo no era ningú al mig d'aquell caos banyat per l'absenta del Marsella.
Poder tornar del Sidecar en tres minuts, després d'haver-ho ballat tot, sola o acompanyada. Algun petó d'acomiadament que podria no haver-se esgotat de no ser pels excessos d'un cap de setmana acabat de començar.
I ara, arriba la primavera, i pinta bé. Enfeinada, però la cosa pinta bé.

Los Planetas

A ritme de Mil millones de veces, un munt de fans s'alçaven de les butaques per corejar un "si te quedas esta noche nada más... prometo que voy a cambiar", mentre jo recordava uns anys de passions desenfrenades en una petita habitació de Benimaclet, escalfada de dia pel sol matiner, i de nit per les teues mans sempre àcides o per les nostres xerrades animades al voltant de qualsevol absurdesa penjada del fil d'un somni a mitges. Aquelles nits que omplien setmanes, i així es van omplir bastant mesos, fins que va arribar l'any. Un any desfet en llàgrimes per "y si descubro que me vuelves a engañar... no te voy a perdonar"; un any desfet en l'espentò que et vaig pegar contra l'armari, i en haver acabat dormint amb tu després de tot, perquè no tenia collons d'acomiadar-te del lloc que ja t'havies buscat.
I mentre el Palau de la Música tornava a seure per continuar escoltant una sessió flamenca de Los Planetas, a l'estil català, sense interacció, absent, i apagat, un públic que semblava decebut perquè els clàssics no arribaven. Quan ja es va donar tot per perdut, Santos que yo te pinté emocionava, trencava esquemes, i recol·locava records. En general, em va donar què pensar. I va tornar a la ment el rancor i els resquemors que no s'atrevien a marxar, per si de cas. Perquè mai vas saber parar de fer-me mal; perquè m'enganyaves amb carícies i paraules engalanades, per trair-me quan podies... perquè al final allò va ser la història de mai acabar, perquè Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver.

Carrer Girona. Part I.

El poder d’unes cerveses de més, i d’uns ulls blaus que enfonsen una tendra mirada en la solitud d’una nit que es presenta curta, i acaba sent llarga.
Una segona cervesa que dóna peu a una conversa plena de matissos i gairebé buida de paraules. Dos mirades que diuen més que dos boques que es besen sota la pluja de finals d’hivern.
Una tercera cervesa que ens porta a un taxi silenciós, i a on es toquen unes mans furtives, desfetes en carícies que encara no han arribat.
Una espelma i sis cerveses. El sexe net i endreçat que vola mágicamente sobre dos ànsies humanes. Gèmecs que s’enlarairen per l’habitació del deliri. El fet de que em demanes paraules boniques i sentiments sincers ens fa acabar jugant a contar-nos les misèries i les pors, les ganes de més i menys. Ofegar-se en una abraçada claustrofòbica, per adormir-se encoltat els teus rumors cansants.

Hipocondria social

Avui m’he donat compte de quan importe al personal de la feina. Sense que jo estigués present, han estat comentat que el divendres passat em vaig marejar de sobte.
El meu mareig es podia definir com a conseqüència d’un estat etílic lleu, un exces greu de calçots i salsa romesco (que els antecedents demostren que mai m’han sentat massa bé) i al fet d’anar al metro embotida i acalorada.
Resultat: em pose un poc blanqueta i senc ganes de vomitar. En beure aigua i surtir del metro infernal, se’m passa. I em disposse a preparar el sopar d’inauguració del piset nou. Vi, cervesa, dos vodka – red bull i fins les 6 al Razz.
Interpretació de les meves companyes: Paola fa massa coses al dia, va sempre cansada a tot arreu, i a sbre, després de la calçotada, se’n va de festa. Menys mal que pren Pharmaton Complex, perquè sinó, s’hagués desmaiat!!
Interpretació d’una persona amb seny: Paola porta vida d’una xica de 25 anys, i la resta d’agueles.