Porte un dia de pensament bastant absurds. Només aixecar-me, crec que he somiat amb algun idil·li nocturn amb Manin. Me'n vaig desfent de lleganyes i arrugues de llençol a la cara, i un nuc de nervis s'amontona al meu ventre. Mal auguri. Desdejuni al Outside (Aribau amb Consell de Cent) i avui, en un moment porqueyovalguista, em decideixo per un croissant de xocolata (boníssim, per cert). Corrent cap al metro; des de que porte lents de contacte, sempre faig cinc minuts tard a la feina, però ho contrarrestre amb el noi tan maco que veig cada matí a la línia groga (crec que ja l'he anomenat en algun moment). Ell, guapo, amb la carmanyola sota el braç, l'abric de nen i les sabatilles grises sense cordons, mai em dedica una mirada, ni que sigui perquè sempre faig una aparició estel·lar mentre em trec la jaqueta, aguante la motxilla amb una ma, i l'iPod amb l'altra. Mai. Hui m'he donat compte que un altra noia l'estava mirant; perdona bonita, pero Lucas me quería a mi. Baixe del metro, i efectivament, cinc minuts tard. Guinardó cap a baix, com una bala. Ascensor, ordinador, l'arxiu no s'obre. Mecanguenlostiaputa. Ara sí que estic nerviosa; ara em senc descomposta, ara senc que no hi haurà waters suficients per mi. Colon irritable se'n diu aquesta malaltia. Trucada d'emergència al culpable de que tinga un MAC© i solució número 1 que no funciona. Metro, casa, escales. Convertir l'arxiu. Tornar a la feina. Què de viatges al metro! La Patrícia que diu que em deixa sola, que ella no ve, que no li ve de gust, i que està mig griposa. Fillaputa, li dic. A tothom li agrada la samarreta que porto; me la vaig comprar a Nova York, a Williamsburg. Aconseguiré alguna beca per marxar a Nova York?. No és moment d'aquest tipus de reflexions. El Fabio que demana disculpes al gènere femení per com ha tractat a la seva última amant. Atontat, penso. Preparo la presentació, la imprimeixo d'estrangis. Campus Mundet. Pensar que tothom va despullat diuen que facilita el fet de parlar en públic; té collons que a mi, amb lo que m'agrada parlar, em coste fer-ho davant de molta gent. Teràpia amb xocolata de nou, aquest cop al Campus Mundet. Trucades desesperades. Un hora i mitja parlant, quina sed. He fet la primera ponència de la meua vida a la Universitat de Barcelona, com a professional d'alguna cosa, com si jo sapigues alguna cosa, com si jo tingués alguna cosa que transmetre. El punt en el que he començat a trobar-me a gust, i a poder parlar amb més serenitat, he pensat que quina colla de noies tan normals tenia al davant. Res de fuma-petes amb rastes, ni un sol piercing. Noietes, dinou anys, normaletes. Futures treballadores socials. Xicones, espavileu, que heu de contribuir a canviar el món, m'ha donat ganes de dir-les. Però que tranquil·letes! Una d'elles (ells eren com sempre ben pocs) m'ha reconegut de la Universitat de València (quina casualitat, i a més vol fer-se voluntària). Quant acnè que té, he pensat quan l'he vist marxar. Ja ho he dit, pensaments absurd. El que són els nervis. Quan he sortit de la classe Sant Jordi, gloriosa, em feien mal els oïts, supose que d'escoltar-me a mi mateixa i de no haver callat; o de la presió del Campus Mundet, no ho sé. Encara em fan mal. Duxant-me m'he adonat de que són incapaç d'estar sota l'aixeta de l'aigua sense tancar el ulls. Pràcticament prenc la totalitat de la dutxa amb els ulls tancats. Quina tonteria no? És com quan et poses el rímel als ulls, que ets incapaç de tancar la boca, i de deixar de semblar bleda. Tothom és incapaç d'alguna cosa, no només els meus tutelats.
Després de sopar em decideixo per una mandarina, que la poma, costa molt de pelar.
Després de sopar em decideixo per una mandarina, que la poma, costa molt de pelar.
