Re-tornar

Sommiar. Encara és d'hora. Sentir els llançols càlids enlluernats pel sol que entra per la porta del balcò de la meva habitació. La llum ja no és igual que abans. Alguna cosa ha canviat a Barcelona. Diga-li primavera, diga-li com vullga, però alguna cosa està canviant. No sé si serà que des de fa unes setmanes la ciutat ja no em sembla com abans. S'ha acabat el terrible malson de treballar a deshora; s'ha acabat la llarga espera que em tenia arrelada a la vida com penjada del sòl, pendent d'un telèfon a vegades amarg, les menys vegades, dolç. Ara és un telèfon dolç, i una ciutat eterna. Senc que no me l'acabaré mai; ara comprenc l'inabarcable dels seus carrers; ara comence a enviar a pastar fang a aquells individus autòctons que ens neguen l'amistat com si d'un bon grapat d'euros es tractès. Ara estic per a qui em vol.
Des del mileurisme planeje alguns viatjes. Retrobades Erasmus, retrobades entre amics que s'han quedat llunyans. Asseguda en un Euromed que no em portarà a casa, pense en la primera nit que vam passar junts a Barcelona, compartint allò que feia tant de temps que voliem compartir, rememorant aquella nit sota la calidessa d'una avançada primavera en una tenda de campanya a mig construir.
Deborar llibres, gaudir d'una habitació cada vegades més meua, que senc que prompte haurè d'abandonar. Rodolant pel llit, amb la meua nova llum rojenca, que em recorda que avui comença la primavera; justament avui que he tornat a agafar l'abric i els mocadors per al costipat.

Quatre hores al telèfon construint el que el nostre dia a dia no ens permet fer.

Barcelona, la Vila de Gràcia, una calçotada a mig matí.

...