A toro pasado, pense, deuria d'haver anat al Primavera Sound.
Ben pensat, m'he estalviat una pasta, i aniré a vore a Placebo d'ací poc...
i també aniré al Sónar.
I en juliol, al Low Cost.
dilluns, 31 de maig del 2010
dimecres, 26 de maig del 2010
Irse o quedarse
Pot ser el carrer Sant Ramon és l'únic carrer del món a on les prostitutes esperen la seua clientela escoltant música amb els auriculars, o en un rogle menjant pipes, algunes d'elles vestides amb xandall. M'agrada travessar el carrer fins les obres de la futura filmoteca i adonar-me que pot ser és l'única carrer del Raval que no fa olor a pixum, perquè sempre hi ha gent. Al carrer d'Enrobadors també hi ha una bona concentració de persones; segons puges, trobes a la dreta a les prostitutes, majoritàriament negres, i a l'esquerra homes autòctons, ni grans ni joves. No he estat mai al Barrio Rojo d'Amsterdam, però s'assembla per l'efecte d'aparador de dones. Els bars que obren divendres i dissabtes nits, estan tancats, i a mitja tarda trobes oberts bars com l'Alegria, a on veus a tres o quatre calamitats ravaleres, i a un borratxo baixet i grassonet, d'uns 66 anys ballant al ritme d'alguna cançó de cassette de gasolinera. Em mira, i em somriu, dient algun destrellat que no entenc. Li torne el somriure, pensant que a València no vaig saber, no vaig voler, o no va ser el moment de trobar aquest tipus de carrers i racons ferits d'una ciutat. Ara pense com seria tornar a Benimaclet, o a Russafa, o al Carme. Tindre un àtic a mitges amb tots aquells amb qui he parlat de llogar un pis davant de dos o tres copetes de mistela. No se a què respon aquesta eterna aparició de veure'm vivint a la meua València corrupta.
dimarts, 25 de maig del 2010
i ja està?
La veritat és que aquell dia que vas marxar del meu antic pis, oblidant les teves claus a la tauleta de nit, vaig pensar que era l'oportunitat perfecta per tornar a veure't. El problema és que en acomiadar-nos ni tu ni jo ens vam demanar res. No recordo ni si ens vam donar algun petó a la porta; només sé que vas tornar quan jo era a la dutxa, i vaig haver de córrer per tornar a veure't. Tota banyada com anava, no vaig tenir collons per dir-te res més que cóm havies trobat el timbre. Vaja xorrada. Vas marxar i com no, sempre va bé penedir-se d'allò que no has fet.
No relataré la resta de cops que ens hem vist perquè no podria dir res més a banda de que em vas ignorar, diguem-ne, bastant. En canvi, va haver un dia que vam estar parlant, vam tenir una d'aquelles converses que em fan pensar que ens coneixem des de fa més temps. Aquell dia vas tornar a desaparèixer, però amb el meu telèfon a la butxaca. No se quina relació pot haver, però sembla que m'atreuen els homes que no tenen mòbil; diguem-ne que així és tot una miqueta més complicat. Estava clar, no el faries servir, i jo no em presentaria allà a on vas dir que estaries treballant, perquè ja et vaig dir que la vergonya no em deixaria.
Ens tornem a vore, guarde la distància prudencial fins que m'insinues que sempre acabem trobant-nos, i et responc que sempre acabe buscant-te. Quina sorpresa quan m'expliques allò de que indagant per Internet, has trobat el meu correu; ja m'explicaràs quin sentit té que el busques, i no el faces servir.
I efectivament, triguem unes horetes, però acabem trobant-nos. Tímid i vergonyosa avancen per Via Laietana a menjar-se un frankfurt, mentre parlem de xorrades més o menys proporcionals a la borratxera que hem agafat. I agafem el llit amb poques ganes, que ja és molt tard; però de sobte, dius coses que m'agrada escoltar i ens emboliquem en un nòrdic per al qual ja fa massa calor. Deuen ser les onze del matí d'un solejat dissabte, i et sento respirar-me la nuca. Deuen ser les dos del migdia quan ens mirem amb els ulls encesos i algun somriure que s'aproxima a un bon dia. M'agrada veure't liar-te un cigarro sobre el meu pit, i la teua esquena mentre t'estàs vestint. I no vull que marxes sense dir-me que podríem tornar a veure'ns. I sota la nova porta de casa, afirmes tenir el meu correu; un petó, un adéu, i ja està?
No relataré la resta de cops que ens hem vist perquè no podria dir res més a banda de que em vas ignorar, diguem-ne, bastant. En canvi, va haver un dia que vam estar parlant, vam tenir una d'aquelles converses que em fan pensar que ens coneixem des de fa més temps. Aquell dia vas tornar a desaparèixer, però amb el meu telèfon a la butxaca. No se quina relació pot haver, però sembla que m'atreuen els homes que no tenen mòbil; diguem-ne que així és tot una miqueta més complicat. Estava clar, no el faries servir, i jo no em presentaria allà a on vas dir que estaries treballant, perquè ja et vaig dir que la vergonya no em deixaria.
Ens tornem a vore, guarde la distància prudencial fins que m'insinues que sempre acabem trobant-nos, i et responc que sempre acabe buscant-te. Quina sorpresa quan m'expliques allò de que indagant per Internet, has trobat el meu correu; ja m'explicaràs quin sentit té que el busques, i no el faces servir.
I efectivament, triguem unes horetes, però acabem trobant-nos. Tímid i vergonyosa avancen per Via Laietana a menjar-se un frankfurt, mentre parlem de xorrades més o menys proporcionals a la borratxera que hem agafat. I agafem el llit amb poques ganes, que ja és molt tard; però de sobte, dius coses que m'agrada escoltar i ens emboliquem en un nòrdic per al qual ja fa massa calor. Deuen ser les onze del matí d'un solejat dissabte, i et sento respirar-me la nuca. Deuen ser les dos del migdia quan ens mirem amb els ulls encesos i algun somriure que s'aproxima a un bon dia. M'agrada veure't liar-te un cigarro sobre el meu pit, i la teua esquena mentre t'estàs vestint. I no vull que marxes sense dir-me que podríem tornar a veure'ns. I sota la nova porta de casa, afirmes tenir el meu correu; un petó, un adéu, i ja està?
diumenge, 2 de maig del 2010
Diumenge al matí.
Manuel Delgado (autor de La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del 'modelo Barcelona') cree que las ciudades son casi siempre demográficamente insuficientes: "Eso implica que son, por definición, heterogenéticas, es decir, se nutren de poblaciones que llegan hasta ellas para garantizar su simple supervivencia. Por supuesto que llegan a ella poblaciones empobrecidas, pero no es sólo porque éstas necesiten desplazarse para sobrevivir, sino porque las propias ciudades, y el mercado de trabajo formal o informal que suponen, las atraen"
(...)
En España, como en el resto de Europa, aumentan los casos de activismo y participación ciudadana, que Ana Méndez de Andrés ha recogido en el volumen Urbanacción. Pero la participación ciudadana tiene muchas caras. En las últimas semanas, el único activismo que le ha quedado a la antigua regidora del Distrito Ciutat Vella (centro histórico) de Barcelona ha sido el de dimitir. A pesar de patearse a diario la ciudad, a pesar de acercarse a conocer los problemas desde los dos lados: el de las prostitutas y el de la gente del barrio, el de los comerciantes que se abrazan al turismo y el de los vecinos que no pueden vivir por la invasión de los turistas, la socialista Itziar González no pudo con la falta de apoyo de su partido. Curtida en negociaciones ciudadanas que desembozaron transformaciones de barrios barceloneses –como la plaza de Lesseps–, la arquitecta no ha podido regenerar el barrio donde tiene su propia casa. No es fácil hacer democracia en una ciudad. La falta de diversidad simplifica la ciudad. Pero también la empobrece. Hoy, en Barcelona, tras proyectos que lograron recuperar la ciudad para los ciudadanos, el redescubrimiento del mar y la reconversión de los edificios industriales, muchos barceloneses han asistido, atónitos, a la conversión de la ciudad en un destino de turismo de botellón. Como apunta Francesc Muñoz: "La ciudad intenta sobrevivir a su propia marca".
(EL PAÍS SEMANAL; 2/05/2010).
Sota les pancartes de "Volem un barri digne" el Raval demana des de fa anys la rehabilitació i recuperació dels seus espaïs com a espaïs de vida digne, encara que no se si els que pregonen aquest "barri digne" volen o no fer fora a tots els immigrants, que per raons d'habitatge barat i per la xarxa social que s'ha anat creant, han anat assentant-se a on els han deixat. Són els pisos els que escullen a les persones, i no al revés. Tendim a vore als immigrants com als agents socials culpables de la olor a pixum que fa el barri, més que res la part sud del Raval, i com als traficants de drogues, maleants, carteristes, etc. I és clar que d'aquestos n'hi han, però estaria bé preguntar-se perquè. També seria bo saber que si s'ha recuperat el teixit del petit comerç al Raval és pel 47% de la seua població, que és immigrant.
L'ocupació social heterogènia del Raval es remunta a la Revolució Industrial, quan va iniciar-se la construcció d'un barri rectilini, sense places ni espais lliures, amb una trama edificadora molt densa, que amb la superpoblació proletària del moment, va requerir de construccions il·legals sobre les cases populars, construccions a patis i lloguer de les golfes. Si bé, en aquell moment, el Raval encara lluitava per ser un barri bohemi i cèntric, afamat pels seus cafès i per les seves prostitutes, com La Monyos, que a principis dels segle XX va causar un autèntic furor al barri, pel qual es passejava engal·lanada amb les flors que li regalaven els floristes de les Rambles, i que ella es posava al seu característic monyo. Eres más famosa que La Moños. Actualment dóna nom a un bar dominicà que hi ha al carrer Hospital, i fins i tot, té una figura al Museu de Cera.
Definitivament, el barri va donar pas a la degradació, agreujada per la nova política urbanística que promovia abandonar el centre per anar a viure a la perifèria residencial de la ciutat. Les drogues van inundar el barri, fins que Barcelona va ser la seu dels Jocs Olímpics l'any 1992, i les autoritats locals van decidir crear alguns espais com ara el MACBA (en ment des de feia ja unes dècades) i el CCCB, que va obrir les seues portes com a alternativa cultural a la ressaca dels JJ.OO., i mentre Barcelona tractava de fer front a l'incendi del Liceu. Al voltant d'aquestos enclaus culturals, es presentava un barri amb la cara rentada, i donava pas al desig de molt barcelonins de tornar a viure al centre, a un centre que, ara, tornaven a considerar seu. Una part del barri gentrificada, amb moltes més cases restaurades que mantenien la seva morfologia externa, ampliades, "higienitzades" al cap i a la fi. I aquest canvi, junt amb la neteja i inauguració de la Rambla del Raval l'any 2000, va suposar principalment l'ampliació del ghetto de la part sud del barri, a on visc jo. En qualsevol cas, la tendència urbanística a la part sud és doble: lloguer de pisos en mal estat per a immigrants, i remodelació d'edificis per a grups socio-econòmics benestants per especular una mica. No diria que la inversió en equipaments en aquesta part del barri és baixa; la presència policial és latent, i també la dels guiris, que més aviat són els que ens molesten amb les seves incansables vacances.
Com afirma M. Delgado, els immigrant són un nutrient més de la ciutat, els necessiten / necessitem per garantir la seua / nostra supervivència. Però jo també sóc de fora, també he vingut motivada per altres que van venir abans que jo, i també sóc un nutrient més de la ciutat, m'aprofite d'ella, de les seues infraestructures i dels seus espais, com s'aprofita ella de mi. Encara que crec que a ella li resulta més senzilla aquesta estranya forma de parasitisme; jo, després de quasi dos anys ací encara no n'he tret tot el profit que ella està traient de mi. Barcelona no et faces la xula, hòstia.
(...)
En España, como en el resto de Europa, aumentan los casos de activismo y participación ciudadana, que Ana Méndez de Andrés ha recogido en el volumen Urbanacción. Pero la participación ciudadana tiene muchas caras. En las últimas semanas, el único activismo que le ha quedado a la antigua regidora del Distrito Ciutat Vella (centro histórico) de Barcelona ha sido el de dimitir. A pesar de patearse a diario la ciudad, a pesar de acercarse a conocer los problemas desde los dos lados: el de las prostitutas y el de la gente del barrio, el de los comerciantes que se abrazan al turismo y el de los vecinos que no pueden vivir por la invasión de los turistas, la socialista Itziar González no pudo con la falta de apoyo de su partido. Curtida en negociaciones ciudadanas que desembozaron transformaciones de barrios barceloneses –como la plaza de Lesseps–, la arquitecta no ha podido regenerar el barrio donde tiene su propia casa. No es fácil hacer democracia en una ciudad. La falta de diversidad simplifica la ciudad. Pero también la empobrece. Hoy, en Barcelona, tras proyectos que lograron recuperar la ciudad para los ciudadanos, el redescubrimiento del mar y la reconversión de los edificios industriales, muchos barceloneses han asistido, atónitos, a la conversión de la ciudad en un destino de turismo de botellón. Como apunta Francesc Muñoz: "La ciudad intenta sobrevivir a su propia marca".
(EL PAÍS SEMANAL; 2/05/2010).
Sota les pancartes de "Volem un barri digne" el Raval demana des de fa anys la rehabilitació i recuperació dels seus espaïs com a espaïs de vida digne, encara que no se si els que pregonen aquest "barri digne" volen o no fer fora a tots els immigrants, que per raons d'habitatge barat i per la xarxa social que s'ha anat creant, han anat assentant-se a on els han deixat. Són els pisos els que escullen a les persones, i no al revés. Tendim a vore als immigrants com als agents socials culpables de la olor a pixum que fa el barri, més que res la part sud del Raval, i com als traficants de drogues, maleants, carteristes, etc. I és clar que d'aquestos n'hi han, però estaria bé preguntar-se perquè. També seria bo saber que si s'ha recuperat el teixit del petit comerç al Raval és pel 47% de la seua població, que és immigrant.
L'ocupació social heterogènia del Raval es remunta a la Revolució Industrial, quan va iniciar-se la construcció d'un barri rectilini, sense places ni espais lliures, amb una trama edificadora molt densa, que amb la superpoblació proletària del moment, va requerir de construccions il·legals sobre les cases populars, construccions a patis i lloguer de les golfes. Si bé, en aquell moment, el Raval encara lluitava per ser un barri bohemi i cèntric, afamat pels seus cafès i per les seves prostitutes, com La Monyos, que a principis dels segle XX va causar un autèntic furor al barri, pel qual es passejava engal·lanada amb les flors que li regalaven els floristes de les Rambles, i que ella es posava al seu característic monyo. Eres más famosa que La Moños. Actualment dóna nom a un bar dominicà que hi ha al carrer Hospital, i fins i tot, té una figura al Museu de Cera.
Definitivament, el barri va donar pas a la degradació, agreujada per la nova política urbanística que promovia abandonar el centre per anar a viure a la perifèria residencial de la ciutat. Les drogues van inundar el barri, fins que Barcelona va ser la seu dels Jocs Olímpics l'any 1992, i les autoritats locals van decidir crear alguns espais com ara el MACBA (en ment des de feia ja unes dècades) i el CCCB, que va obrir les seues portes com a alternativa cultural a la ressaca dels JJ.OO., i mentre Barcelona tractava de fer front a l'incendi del Liceu. Al voltant d'aquestos enclaus culturals, es presentava un barri amb la cara rentada, i donava pas al desig de molt barcelonins de tornar a viure al centre, a un centre que, ara, tornaven a considerar seu. Una part del barri gentrificada, amb moltes més cases restaurades que mantenien la seva morfologia externa, ampliades, "higienitzades" al cap i a la fi. I aquest canvi, junt amb la neteja i inauguració de la Rambla del Raval l'any 2000, va suposar principalment l'ampliació del ghetto de la part sud del barri, a on visc jo. En qualsevol cas, la tendència urbanística a la part sud és doble: lloguer de pisos en mal estat per a immigrants, i remodelació d'edificis per a grups socio-econòmics benestants per especular una mica. No diria que la inversió en equipaments en aquesta part del barri és baixa; la presència policial és latent, i també la dels guiris, que més aviat són els que ens molesten amb les seves incansables vacances.
Com afirma M. Delgado, els immigrant són un nutrient més de la ciutat, els necessiten / necessitem per garantir la seua / nostra supervivència. Però jo també sóc de fora, també he vingut motivada per altres que van venir abans que jo, i també sóc un nutrient més de la ciutat, m'aprofite d'ella, de les seues infraestructures i dels seus espais, com s'aprofita ella de mi. Encara que crec que a ella li resulta més senzilla aquesta estranya forma de parasitisme; jo, després de quasi dos anys ací encara no n'he tret tot el profit que ella està traient de mi. Barcelona no et faces la xula, hòstia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)