Barcelona - Saragossa. Una setmana després.

Les teues mans s'havien començat a diluir en el temps. Feia més d'un any d'aquella negativa que sonava a repte, a repte concluit en un dimarts, o en un dilluns que ofegava les seues últimes hores en xerrades nocturnes a mode de confessions entre amics. Però mai vam ser amics, i això no esdevindria una novetat en un parell de dies junts. Han anat passant els mesos, i no ens hem parlat més enllà de salutacions penjades en la xarxa. Millor així, no se què passaria si notara la teua frugal mirada sobre mi contínuament.
Els teus ulls negres em retornen una imatge càlida, més de forn de pa que de dutxa calenta, del que vam ser i ja o seríem mai més. Una batalla perllongada en el temps que vam concloure amb la meua gloriosa victòria. Jo et dic que qui juga amb foc es crema i que acabaràs escaldat. La teua negativa es va convertir en redempció, vas perdre la jugada com aquell que perd la força per la boca. Notar com tornaves a desfer-te sota els efectes hipnòtics de qui sap que pot i se'n aprofita del seu poder. La llum fosca no em va deixar veure els teus llavis envermellits, però sé que ho estaven. Vas callar per por a cridar, i vas susurrar per fer del moment una passarel·la entre la ficció i la cruesa de les teues mans ansioses, clavades a uns malucs prominents. Vas arribar a sorprendre't d'allò que no sorpren, i vas deixar que el teu goig anés re-ubicant-se al seu lloc. Paraules que ferien la meua energia embotada en un somni que començava a tenir el teu nom. I sense veure't, sabia que em miraves, i sense escoltar-te, sabia que volies més. I quan em parlaves et feia callar; al meu somni no hi havia espai per a les teues disculpes mal donades.
I, de sobte, arriba un matí amb molta més llum de l'habitual, més pròpia del mig dia que del matí. I vaig saber que no era un somni perquè estaves al meu costat; i vaig saber que era un malson perquè haurà de passar ni se sap quan de temps per tindre't ací de nou. I vaig arribar dues hores tard a la feina. I em vas fer un petò sincer, amb els ulls ben tancats. I em vaig sentir la invencible guanyadora d'aquella nit durant tot el dia.

Felic any deu!

Fa ja uns quants anys, no se si quatre o cinc, la Gema i jo vam decidir, a la vora de la platja de Gandia, que cada any hauríem de proposar-nos, més que un propòsit, un objectiu, alguna cosa possible d'assolir en els 365 dies de l'any. Alguna cosa real, ferma, tangible, encara que no material. Aquell any totes dos vam decidir aprendre a ser assertives, i aprendre, en aquest cas significava fer tots els esforços possibles per dur les coses que pensàvem, i que sovint, callàvem per por, vergonya o per la reacció que podien originar en els demés. Jo, puc dir, que vaig intentar-ho i que any rere any, he anat treballant aquest aspecte. Encara que no sempre aconsegueixo mirar als ulls a algú, i dir-li el que estic pensant.
L'any 2009 va ser un any sense propòsit. Van passar els mesos, i no vaig trobar res possible d'assolir. Va començar amb el precedent d'uns mesos molts difícils, d'avorriment i molta feina. L'any 2009, sense llistat d'objectius, va ser l'any en que vaig trobar una feina que m'agrada, vaig aprovar estadística, i em vaig llicenciar en sociologia. També va ser l'any en que me'n vaig anar a viure amb Carmen, i en que vam fer del Raval la nostra forma de viure. Va ser l'any en que la nòvia d'un amic va passar a formar part de la meua vida, com una amiga més, i també l'any que vaig retrobar-me amb els amics Erasmus, els de veritat, a Madrid, Barcelona, Màlaga o Nova York. Vaig llegir Rayuela, malgrat els obstacles que m'havia posat Manuel, i em vaig fer un piercing a la cella. També em vaig treure les lentilles, i vaig deixar passar pel meu llit a uns quants desconeguts, a algú amb rastes i d'altres que no mereixen cap línia. El meu germà es va fer militar, i els meus pares semblen una parella que "festeja" de nou. Vaig ballar dansa del ventre i vaig decidir tornar a deixar-me el monyo llarg...
També va ser l'any en que va morir la meua abuela, i l'any en que un adolescent de 34 anys em va trencar el cor. David va marxar a França, i alguns que estan lluny, continuen estant lluny. La petita pel-roja es va suïcidar, convertint Ses Illes en el seu paradís particular.

2010 encara és un any nou, vuit, sense objectius, ni criteri fixe. Es deixen vore alguns canvis, positius en principi. Es deixa veure una moto i un projecte d'investigació potent. També s'acosten algunes noves persones (no moltes), i segur que s'allunyen altres. Serà l'any en que oblidi (sense voler) la veu apagada de la abuela Enriqueta, i en que em torne boja amb tanta feina, i tant d'estudiar. No trobaré a Noe en cap estació de tren, i possiblement tampoc a Rubén en cap aeroport. Contaré amb els que m'envolten, que es fan d'estimar; ens regalarem llibres i entrades de teatre al llarg de l'any, i així, al menys, anirem fent, de bar en bar, arreglant el món, que se'n diu.
Quina serà la finalitat del feliç any deu? De moment, hem determinat que és l'any de treure la brutícia de la nostra vida.

Cita de Año Nuevo

èxit

1 m. [LC] [CO] Manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc.
2 m. [LC] Bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.
3 m. [JE] [CO] Producció artística que ha obtingut un gran ressò popular i un bon rendiment comercial.

Tenint en compte aquestes accepcions, especialment, la segona, es podria dir que la meua bogeria amb el taxista ha estat tot un èxit. Del primer missatge que em va enviar, va haver-hi una conversa telefònica de vint-i-cinc minuts, en els quals, a banda d'explicar-me que per un moment si que va pensar que estava xalada i ingressada al psiquiàtric, va reconsiderar la noteta, i des de l'humor, va decidir contactar amb mi, per fer un cafè junts. Així, i deixant que canviés l'any, ens vam trobar ahir dia dos.
Com que jo, a la meua adolescència no vaig tenir cites, em falta una mica de pràctica, i em sobra bastant vergonya. El vaig portar, aconsellada per Carmen, al Mènage á trois. Com tot, amb les birres es van dissipar les vergonyes, i també els misteris. El Sr. Taxista té nom; un nom curt, de quatre lletres, que sempre m'ha evocat bones vibracions. A més, vist de cara, s'assemblava a un noi que m'agradava quan era xiqueta, amb un nom també de quatre lletres. Amb la veu dolça, bastant calmat, almenys en comparació a la meua hiperactivitat, però somrient, com triomfant.
El moment clau, arriba quan m'està portant a casa en el taxi, evidentment, i em pregunta si li ho he explicat a algú. Li dic que és absolutament la comidilla entre els meus amics / amigues. Ell ho ha explicat al gremi de taxistes, i envejosos, li han dit que és un acte molt romàntic. Ens fem un fart de riure. Em diu si veritablement vaig trobar en ell tristesa; li intrigava que hagués sigut capaç d'esbrinar les seues emocions mitjançant la seva mirada. Treballe amb persones, li responc; estic acostumada a treballar amb els sentiments, a controlar emocions i a escoltar misèries. Ja amb el cotxe parat, em diu que és aquest el fet que li va cridar l'atenció, a banda, és clar, de que mai li havia passat una cosa així. Arriba l'acomiadament, les típiques frases, si ens tornarem a veure o no, quan, com i de quina manera. Li desitge una bona nit de treball, ens fem dos petons, que acaben sent uns quants més. Lents, tranquils, bonics. Pense que fa molt de temps que no era conscient d'estar besant, i d'estar gaudint tant. Unes mans tíbies, una olor absolutament embriagant, que em porta a ves a saber a on... I el taxi, parat a la cruïlla Diputació amb Aribau, comença a rebre una fina pluja. Trobades de somriures i de mirades d'ulls clars. Baixe del cotxe, i avui són els seus ulls els que em persegueixen mentre creue el carrer corrent, amb l'èxit a la butxaca; em veig des de fora, com a una pel·lícula...