Onze de juny de dos mil deu

Fa un any, a estes hores, m'estava pintant les ungles (de vermell) mentre esperava al meu amic Miguel Àngel per anar a fer una birra. Vam anar al Mendizabal (un lloc, a on curiosament, no he tornat); també hi era la Carmen. Parlàvem obertament de sexe i de quant que és lliga a Barcelona. Miguel Àngel, que havia vingut des de València deia "a ver si esta noche ligo..." i llavors, entre risses, dèiem, 'mira, que sólo tenemos una cama...' Després vam anar a sopar, i a beure cubates, i després Carmen es va obrir el cap contra un altaveu del Sidecar, i jo li vaig curar la ferida al bany de dalt (aquell en el que tothom es droga, i en el que alguns miren de follar). Però eren tantes les ganes de seguir la festa, que vam decidir que no anàvem a l'hospital, malgrat la insistència de la Rallito...

I uns quants cubates després, vaig veure a un noi amb els ulls especialment tancats, no massa alt, amb una samarreta negra, i vaig deixar la barra, per dir-li qualsevol cosa, probablement el primer que se'm va passar pel cap. I ell, que anava de camí al lavabo, em va dir 'ara torno...' però no va tornar. I quan ja m'havia oblidat, el vaig veure ballant amb un somriure molt gran. A partir d'ací, venen a la meva ment algunes frases, i algunes imatges, inconnexes, entre les quals recorde una sèrie de petons, d'aquells que agraden. I poc després ja tancaven i volíem seguir la nit, però tots dos teníem uns llits ocupats per convidats provinents de València i Euskadi. I com que no ens volíem separar així com així, vam intentar anar a esmorzar, però com que, en realitat no teníem gana, vam anar a fer la última, i després d'haver-nos inventat tot tipus d'excuses per seguir junts, no vam tenir més remei, que adormir-nos al sofà del meu menjador, mentre Miguel Àngel, dormia plàcidament. Nosaltres ens acomodàvem un a l'altre, descobrint que érem un parell de culleres que encaixaven... I jo, sempre amb una son interrompuda, notava que em besava la nuca, i ja girada, li mirava les pigues de les galtes, i la barba de sis dies, que semblava la de dos... i va arribar el mig dia, i de la ma, el vaig portar a la meua, ja desocupada, habitació. I en 6m2 van passar algunes coses que donen plaer, i ell es va fixar en el meu piercing ocult, i jo en la seva esquena, i ell en els blaus del meu recent accident de moto, i jo en el blau dels seus ulls... i recorde fer-li petons al braç, com si tingués tota la confiança del món amb ell.. així era com em sentia, tranquil·la, confiada. I abans de marxar, sense haver-lo convidat ni a un cafè, em va preguntar si ens tornaríem a veure, i suposo que li vaig dir que sí, perquè continuo sentint-me així, tranquil·la, confiada...

Educador social en Alaska

'Educador social en Alaska' és la història d'un educador social d'un centre de serveis socials situat entre Extramadura i Alaska, que conta els 'encuentros' i 'desencuentros' amb els usuaris del servei. Reflexa, en gran mesura, la quotidianitat del professional de l'àmbit social, professió que sempre et té preparada alguna sorpresa, agradable o desagradable, i també algun que altre somriure.
Quan vaig decidir estudiar Treball Social no sabia quin món professional em trobaria, perquè d'això simplement no es parla. La nostra voluntat d'ajuda es dilueix entre la precarietat laboral i les retallades socials, que afavoreixen la mercantilització del tercer sector, i la pèrdua progressiva de valors relacionats amb la solidaritat i el compromís ètic.
Hem de fer front a 'jefes', estratègies polítiques, al compliment de ratis, a les presses i urgències, a prejudicis i estereotips, dilemes ètics, retallades econòmiques, traves burocràtiques, supressió d'ajudes, etc. L'entorn no esdevé un entorn afavoridor, i els usuaris tampoc no faciliten la tasca. Al final del dia, només et queda baixar la persiana i, un cop han marxat els usuaris, riure, riure molt, riure de les mogudes que hem de suportar cada dia, de les pors, de les desgràcies alienes, de les nostres frustracions, i sobre tot, de no trobar-nos en les situacions que veiem diàriament.
Per això, 'Educador social en Alaska' és important, perquè fomenta el somriure professional, la riallada que, sense ridiculitzar, ens permet sobreviure al nostre terrible dia a dia.