Records II

En la mateixa caixa xinesa a on he rebuscat aquestos dies a la meua habitació d'Alcoi, he trobat notetes de dos adolescents, que mataven les hores d'avorriment de l'institut, intercanviant sentiments que encara no tenien forma ni color. No he tingut temps de rellegir-les, però les he guardat com un tresor.
He passat pàgina i he trobat unes cartes amb segell francès, a on aquell company d'institut, anys després, m'explicava com de feliç era allà a la ciutat del Sena, els projectes que no tenia a la seua tornada a València, o la il·lusió d'haver recuperat la nostra feble relació, que per aquells anys, es desentenia per fi de moltes sessions de cops i llàgrimes.
Pot ser, va ser aquella distància la que, com sempre, ens va apropar. No se si ho hem parlat algun cop, però els quilòmetres sempre ens han sentat bé. Ens han posat a cadascú al seu lloc, i ens han permès escriure'ns tot el que no sempre hem sabut dir amb la boca. També em contaves com de difícil era explicar a la gent que anaves coneguen allà, qui sóc i perquè sóc tan especial. Sí, realment no ha estat mai fàcil d'explicar, i, sovint, hem portat a la confusió a aquells que, sense conèixer-nos, han xafardejat sobre nosaltres.
La qüestió és que han passat deu anys des del primer cop que vaig veure els teus ulls verds, i que a hores d'ara, em sorprenc rellegint les paraules màgiques que em dirigies des de lluny. Teves i d'altres, sempre eren agradables d'escoltar.

Diré un día: bienvenido
a la casa. Ésta es tu lumbre.
Bebe en tu copa tu vino.
mira el cielo, parte el pan.
Cuánto has tardado. Anduviste
bajo las constelaciones
del Sur, navegaste ríos
de son diferente. Cuánto
duró tu viaje. Te noto
cansado. No me preguntes.
Da de comer a tus perros,
oye la canción del álamo.
No me preguntes por nada,
no me preguntes.


Si hablase,
llorarías. Si enfrentases
tus espectros al espejo,
seguro que no verías
imágenes reflejadas.
Lo vivo lejano ha muerto:
lo mató el tiempo. Tú sólo
puedes enterrarlo. Dale
tierra mañana, después
de descansar. Bienvenido
a tu casa. No preguntes
nada. Mañana hablaremos.

José Hierro.

Records I

Trobar una caixa amb motius xinesos a la meua habitació d'Alcoi, i rellegir les notes que, amagades, deixaves en qualsevol lloc. Veure'm reflectida en la teua cal·ligrafia, en els dibuixos que feies sense parar, un darrere l'altre, sota l'alienació del que no sap expressar emocions mitjançant les paraules.
No recorde cap moment en el qual a la teua boca es posara un 'te quiero'. Cap ni un. Si recorde el primer cop que jo t'ho vaig dir. Era una nit d'octubre o novembre, de fa sis anys. També recorde el silenci de la teua boca, en no respondre ni un fals 'yo también' i el rumor de la teua mirada intensa sota la llum rogenca de Benimaclet.
Recorde, perquè ja no es tracta de sentir, que fa quasi cinc anys que es van acabar els dibuixos a llapis, les lliçons d'amor desmesurat, les línies que dibuixaven les teues mans sota els llençols d'un llit de noranta centímetres, a on simplement no cabíem.
Ja fa molt que no ens hem vist.
Ja tot és un record llunyà.

De dubtes i deutes eterns.

Vas caure malalta fa aproximàdament quatre anys. Els hiverns es feien molts durs per tu. Les articulacions no et responien, o això deies. El dubte etern de si eres víctima de la teua pròpia hipocòndria. Fa poc em vaig assabentar de que la majoria de la gent utilitzem malament la paraula hipocondríac, pensant que és gent que es considera malalta sovint, i per aquesta raó va al metge, quan en realitat és gent que no va al metge perquè s'autodiagnostica les malalties a la carta.

La distància. Una distància que no vam saber gestionar. Ens feiem grans, però cadascuna va seguir un ritme; simplement vam escollir camins diferents. O això m'agrada pensar, en un intent d'oblidar que efectivament, ja no ens tornarem a veure mai més.

Fa unes setmanes, vaig recòrrer paissatges que tu mateixa vas visitar fa ara uns dos anys. Argentina et va acollir en el teu intent frustrat de fer-li front a una simptomatologia que exageraves, i que en canvi, no et va impedir visitar la Patagònia en plena estació hivernal (amb lo dura que ha resultat ser a la primavera...). Tu vas viure al barri de Flores, i a mi m'han acollit en aquest mateix barri. Pura casualitat. He buscat les teues pigues en aquells llocs que les fotos del teu facebook m'han ensenyat. Un compte de facebook que ningú ha tancat. Això sempre m'ha sorprés: si mors, qui pot tancar el teu compte?.

He buscat els teus piercings, el teu cabell pel-roig, i en canvi, t'he trobat en les "vinchitas" (diademes) fetes a ma dels mercadets artesanals de San Telmo. T'he vist en el vol dels còndors que, lliures, planejaven sobre el Fitz Roy, i en les petjades sobre la neu de la fi del món. Supose que la moralina catòlica de la meua infància, de vegades, em fa pensar que els morts, trobant-se al cel, poden veure el que estic fent. Si així fos, espere haver-te fet somriure, o plorar, o algo , perquè he pensat molt en tu, en la teua mort, i en els diazepans que et va receptar algun psiquiatra que no t'escoltava, i que no sabia que eres perfectament capaç d'intentar suicidar-te per cridar l'atenció, com a tu t'agradava.

Ja fa un any, i encara no he anat a visitar-te a Formentera. Pot ser es convertirà en el meu deute etern.